L’ESTAT D’INDEFENSIÓ
Un s’ha de sentir dir cada cosa: “Molt jipi tu, però si fossis ric series un fill de puta”. També m’ho deia la meva primera dona, a Menorca, en els setanta, tirant-se a tot déu que li fes l’ullet: “Tu, en el fondo, eres un hijo de puta”. També ho deia mon pare, amb Bakunin estigui: Jo, en el fons, sóc un fill de puta. Un putiferi vaja, un món de putes. Mon pare era un tros de pa, tot amor, devoció i entrega (Love, Devotion and Surrender. Mahavisnu Orchestra), però em sembla que no tenia un pèl de ruc, malgrat que molta gent li poses la còfia d’ase, en una mena d’ostracisme paranoic. D’una forma o altre t’has de defensar dels fariseus, en aquestes circumstàncies. Corramos un estúpido velo, deia ell, i procurava oblidar les baixeses del món, per enlairar-se amb mil històries apassionants. L’insult te la qualitat de ferir, de fer mal. La gent l’utilitzem amb una facilitat esfereïdora. Hi han autèntics especialistes, com el que em va apuntillar suara. Amb una curta frase, et menysprea triplement, des del seu status que creu estratosfèric: jipi, ai uix, quin fàstic! Si fos ric, o sigui que sóc pobre, miserable per ell, i fill de barjaula, que prou pena tenim, pobres de nosaltres, perquè encara ens ho refreguin per la cara. Em considero fill de sarassa, per la societat que m’ha tocat viure, no pas per mo mare, que era una santa, amb Proudhon dialogui. La gran matorranga ens cria. Ui! Em faig por pensant lo dolent que sóc, i tremolo de lo pervers que puc arribar a ser. De vegades, sento l’olor de la sang o del musc a l’hipotàlam, i la selva em crida. Auuuuuu. Aquell element t’insulta sàviament, per boca d’altri. Hi te la mà trencada: Què et penses que diu l’alcalde de tu? Que ets un desgraciat! I un altre dia: Què et penses que diuen els veïns de tu? Que ets un penjat! I matxuca, i matxuca. No m’hi atansaria si no fos el meu veí, sobrevingut. I te raó. Sé que la gent diuen aquestes coses, i sé, que, en part, tenen raó. El que passa que jo m’ho creia massa, i la part es menjava el tot, i em sumia en profundes depressions d’origen exògen que sublimaven tota la misèria del món. És la virtut de l’insult. Atacar i si pot ser, derrotar. Heus aquí però que torno de les simes de Neptú. Heus me guarnit amb una pell de foca (I’m the walrus, Georges Harrisson) que em va regalar aquell bon déu, perquè em rellisquin aquestes coses, o, si més no, perquè no m’arribin a la sang. Jo no sé si aquell paio és jueu, dels xungos, amb les seves excavadores, els seus milions, el seu morro, els seus advocats i advocades , jutges i jutgesses; però jo semblo palestí, per la inhibició i fins i tot franca animadversió dels poders institucionals. Aquest palestí però, ha renegat de l’Islam per fer-se budista, perquè passa bastant de la intifada, no pas de la saviesa de l’Alcorà, ni de la riquesa del Talmud, des d’on el planyo. Fractal extrapolable a la situació comarcal, nacional i, àdhuc, global. Ja ho deia mon pare: Tindràs raó, però ningú no et farà cas.
dimecres, 27 de juny del 2007
CRÍTICA
Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.
Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.
PLANY DE MITJÀ
El Sr. Fornesa, ex-president de la Caixa, m’enviava una carta on m’explica lo bons que són, la molta obra social que fan, gràcies a clients com jo. Deixi’m dir-li d’entrada, Sr Fornesa, que jo, si tinc tractes amb la seva entitat, és ben be per obligació, i per por de pitjor. Després veig a la premsa el Sr. Fornesa, amb els reis d’Espanya, i tot de joves al darrera. És l’acte de concessió de beques de La Caixa. Per accedir-hi, ja sabeu que s’ha de ser excel·lent, el millor del cole. He gaudit sovint de les exposicions que patrocina La Caixa, per la cultura del país. Jo diria que l’obra de La Caixa, Sr Fornesa, va dirigida principalment a les classes superiors. Superiors en pela, en cultura, en educació, en intel·ligència. No necessita més ajut un “suficient pels pèls” que un “matrícula d’honor en totes les assignatures”? No necessita més cultura un jove drogoaddicte del cinturó metropolità que un ciutadà culte? Què li doneu per abeurar-se a la canalla, per televisió? Aquí es veu clar que no ens eduquen per la nostra realització, sinó per l’ús que poden fer de nosaltres. Be, una mica de tot, d’acord, dieu que també doneu microcrèdits pel desenvolupament, però la balança es decanta descaradament cap a una banda, la vostra. No vull ni saber quan cobra vostè, Sr Fornesa, i quins són els beneficis del seu capital mòbil, immòbil i borsari, personal i familiar. Es veu que és un traficant d’armes de primera magnitud vostè. Si, si. Ja es pot amagar darrera les accions, borsàries, culturals o caritatives. És un peix gros en el tràfic d’energia vostè, aquesta que empudega el planeta per 3000 generacions, i que l’escalfa, fins que sembli Mart. És un gran constructor vostè i les seves societats i les seves hipoteques. Després haurem de suar per arrencar tot el ciment que vostès estant posant. Permeti’m dir-li francament, sense ànim d’ofendre la persona, segurament apreciable en molts sentits, sinó el que representa: vostè i la seva patoleia, l’estant cagant, Sr Fornesa, esteu pixant fora de test. Em puc posar en la seva pell, vostè és tant humà com jo. Tampoc sóc sant, còmplice involuntari del crim planetari. Puc entendre les seves raons. Només li demano que capgiri les prioritats. Si no ho fa de grat, Gaia li ho farà fer de força. Com he sentit dir a en Jodorovski a la Dos, “no vull competir, vull compartir”. No se n’adona que el món ha canviat? No és qüestió de mentalitats o ideologies. Parlo de sentit comú i supervivència. Fent les coses be no hi han problemes. Tot flueix amb llibertat. Vostè, si volgués, podria fer més obra social que en Bill Gates, i després fondre’s en el tot, en la vida, que és Déu, perquè no caldria presidir la Caixa. La Caixa és podria presidir sola.
El Sr. Fornesa, ex-president de la Caixa, m’enviava una carta on m’explica lo bons que són, la molta obra social que fan, gràcies a clients com jo. Deixi’m dir-li d’entrada, Sr Fornesa, que jo, si tinc tractes amb la seva entitat, és ben be per obligació, i per por de pitjor. Després veig a la premsa el Sr. Fornesa, amb els reis d’Espanya, i tot de joves al darrera. És l’acte de concessió de beques de La Caixa. Per accedir-hi, ja sabeu que s’ha de ser excel·lent, el millor del cole. He gaudit sovint de les exposicions que patrocina La Caixa, per la cultura del país. Jo diria que l’obra de La Caixa, Sr Fornesa, va dirigida principalment a les classes superiors. Superiors en pela, en cultura, en educació, en intel·ligència. No necessita més ajut un “suficient pels pèls” que un “matrícula d’honor en totes les assignatures”? No necessita més cultura un jove drogoaddicte del cinturó metropolità que un ciutadà culte? Què li doneu per abeurar-se a la canalla, per televisió? Aquí es veu clar que no ens eduquen per la nostra realització, sinó per l’ús que poden fer de nosaltres. Be, una mica de tot, d’acord, dieu que també doneu microcrèdits pel desenvolupament, però la balança es decanta descaradament cap a una banda, la vostra. No vull ni saber quan cobra vostè, Sr Fornesa, i quins són els beneficis del seu capital mòbil, immòbil i borsari, personal i familiar. Es veu que és un traficant d’armes de primera magnitud vostè. Si, si. Ja es pot amagar darrera les accions, borsàries, culturals o caritatives. És un peix gros en el tràfic d’energia vostè, aquesta que empudega el planeta per 3000 generacions, i que l’escalfa, fins que sembli Mart. És un gran constructor vostè i les seves societats i les seves hipoteques. Després haurem de suar per arrencar tot el ciment que vostès estant posant. Permeti’m dir-li francament, sense ànim d’ofendre la persona, segurament apreciable en molts sentits, sinó el que representa: vostè i la seva patoleia, l’estant cagant, Sr Fornesa, esteu pixant fora de test. Em puc posar en la seva pell, vostè és tant humà com jo. Tampoc sóc sant, còmplice involuntari del crim planetari. Puc entendre les seves raons. Només li demano que capgiri les prioritats. Si no ho fa de grat, Gaia li ho farà fer de força. Com he sentit dir a en Jodorovski a la Dos, “no vull competir, vull compartir”. No se n’adona que el món ha canviat? No és qüestió de mentalitats o ideologies. Parlo de sentit comú i supervivència. Fent les coses be no hi han problemes. Tot flueix amb llibertat. Vostè, si volgués, podria fer més obra social que en Bill Gates, i després fondre’s en el tot, en la vida, que és Déu, perquè no caldria presidir la Caixa. La Caixa és podria presidir sola.
ELS TEMPS JA HAN CANVIAT
Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.
Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.
L’ORACIÓ DEL CAÏNITA
Mai trobaràs la pau. Seràs maleït, i els fills dels teus fills vagaran per la terra sense repòs. Tornaràs a lluitar i tornaràs a perdre, perquè estàs maleït, i els anyells s’apartaran de tu com d’un empestat. Gràcies, oh déu, per els teus mals desigs. No esperava menys de la teva infinita misericòrdia, però et faràs fotre, perquè la pau si que la trobo, gairebé quan em dona la gana. Perdre o guanyar m’és bastant indiferent, perquè el que m’agrada és la lluita. Canviar de barri tot sovint tampoc és mala feina, perquè si pots envejar les arrels del roure, pots també acompanyar l’àliga en el seu vol. Els anyells, te’ls regalo tots, perquè no m’agrada el gust de llana, i el gregarisme inconsistent que els caracteritza. A més, ben sol tampoc n’estic mai. Sempre trobes un o altre maleït o maleïda per aquests móns de déu i del diable, i ens acompanyem un tros, i ens en riem bastant de tu, de l’altre, i de la mare que us va parir, que eren pares més aviat, perquè cap dona criaria uns engendres com vosaltres. No és que t’odii. En el fons em caus be. Ets tant primari, tant ingenu, tant contradictori, tant fet a mida. Als teus pares si que els hi tinc una mica d'esquirria, però quina culpa en tenen els seus recontrabesnéts, representants teus sobre la terra (representants també de l’imperi romà, perpetuadors de la concepció imperial de l’existència)? Con el Imperio hacia Dios.- Com jo, ja em diràs que hi pinto en el fet de que el meu ancestre matés el seu germà, que era un pelma i un xivato, tot sigui dit? Els benestants allà s’estiguin, ja els hi ho regalo. Jo estic criat a l’antiga, amb la llei de l’esforç i el sacrifici. Els benaurats, beneeix-los tu, que hi tens la mà trencada. No són sants de la meva devoció els qui planen com fantasmes per damunt la cruesa del món; i els beatífics, en faig col·lecció d’estampetes. Només et demano una cosa, que t’agradarà, perquè et va la marxa. Mata’m, si et plau, abans no em faci vell. Lleva’m la vida abans no em pugui valdre, i m’obliguin a alimentar-me a l’asil, per via nasal, amb tres o quatre càncers i una col·lecció de virus i fongs a les costelles, i la ciència embotint-me al cos una panòplia de verins. Fes-ho, si et plau, perquè si no ho faré jo, i això si que seria un insult a la mare que els teus pares diuen que et va parir.
Mai trobaràs la pau. Seràs maleït, i els fills dels teus fills vagaran per la terra sense repòs. Tornaràs a lluitar i tornaràs a perdre, perquè estàs maleït, i els anyells s’apartaran de tu com d’un empestat. Gràcies, oh déu, per els teus mals desigs. No esperava menys de la teva infinita misericòrdia, però et faràs fotre, perquè la pau si que la trobo, gairebé quan em dona la gana. Perdre o guanyar m’és bastant indiferent, perquè el que m’agrada és la lluita. Canviar de barri tot sovint tampoc és mala feina, perquè si pots envejar les arrels del roure, pots també acompanyar l’àliga en el seu vol. Els anyells, te’ls regalo tots, perquè no m’agrada el gust de llana, i el gregarisme inconsistent que els caracteritza. A més, ben sol tampoc n’estic mai. Sempre trobes un o altre maleït o maleïda per aquests móns de déu i del diable, i ens acompanyem un tros, i ens en riem bastant de tu, de l’altre, i de la mare que us va parir, que eren pares més aviat, perquè cap dona criaria uns engendres com vosaltres. No és que t’odii. En el fons em caus be. Ets tant primari, tant ingenu, tant contradictori, tant fet a mida. Als teus pares si que els hi tinc una mica d'esquirria, però quina culpa en tenen els seus recontrabesnéts, representants teus sobre la terra (representants també de l’imperi romà, perpetuadors de la concepció imperial de l’existència)? Con el Imperio hacia Dios.- Com jo, ja em diràs que hi pinto en el fet de que el meu ancestre matés el seu germà, que era un pelma i un xivato, tot sigui dit? Els benestants allà s’estiguin, ja els hi ho regalo. Jo estic criat a l’antiga, amb la llei de l’esforç i el sacrifici. Els benaurats, beneeix-los tu, que hi tens la mà trencada. No són sants de la meva devoció els qui planen com fantasmes per damunt la cruesa del món; i els beatífics, en faig col·lecció d’estampetes. Només et demano una cosa, que t’agradarà, perquè et va la marxa. Mata’m, si et plau, abans no em faci vell. Lleva’m la vida abans no em pugui valdre, i m’obliguin a alimentar-me a l’asil, per via nasal, amb tres o quatre càncers i una col·lecció de virus i fongs a les costelles, i la ciència embotint-me al cos una panòplia de verins. Fes-ho, si et plau, perquè si no ho faré jo, i això si que seria un insult a la mare que els teus pares diuen que et va parir.
DE SENÈFILS
Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.
Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.
LA CONJURA DEL CARGOL
Gràcies a l’esforç conjunt i coordinat de les forces de l’ordre i les autoritats, que vetllen per nosaltres i que Déu empari i guardi per molts anys, s’ha pogut desbaratar un pla maquiavèlic, una acció perversa que només podia concebre la més degenerada púrria de la nostra societat, mancada dels més elementals valors de convivència, entestada en la destrucció de la nostra comunitat, amb fútils motivacions mil·lenaristes, esperpèntiques i àdhuc apocalíptiques. Els representants del diable sobre la terra, àvids de servir el seu amo, sembren sense escrúpols el caos i el desordre en la nostre vila. Els inestimables serveis d’intel·ligència, en un acte de coratge digne dels anals èpics de la reconquesta, han pogut aturar in extremis el salvatge i odiós atemptat contra la salut pública que anaven a perpetrar aquesta colla d’asilvestrats ferotges amb motiu de la nostrada fira de sant Armengol. S’han decomissat trenta quilos de cargols, amb els quals els maleïts pretenien, paraules textuals de la superioritat, “intoxicar la població”. No s’han trobat les metzines de destrucció massiva, perquè els dolents les han fet desaparèixer, subreptíciament i alevósica. Valga’m Déu! Verge dels Àngels! Sant Antoni gloriós! Quines altes fites d’ignomínia poden arribar a atènyer els qui se separen del dret camí que marca la nostra folgada i benestant majoria, els adàlids de la qual presenten batalla fera sense defallir a les hosts de l’estultícia. I no s’acontentaven els temibles íncubs als que ens enfrontem amb l’enverinament massiu, sinó que a més pretenien desviar els nostres infants jovencells amb pràctiques artístiques d’art rampant i bavós i en un deliri d’esquírria, en un paroxisme de maldat, investigacions posteriors han comprovat feafentment que l’escamot pretenia fer campanya, torbant la indústria publicitària que tant noblement escampa els seus fruits pels nostres carrers i bústies, per més glòria del sistema que ens protegeix de les fúries, amb el gest august del sembrador. S’ha sabut que, en els horribles aquelarres que celebren els infames, curulls de drogues i invocacions satàniques, sadolls de carn d’infant i de verge, de cargols a la vinagreta, cargols negres i cargols amb salsa, ordeixen la destrucció total, engendren horribles consignes, el record de les quals angoixa el pit amb frisances de terror. Jutgeu vosaltres mateixos l’esgarrifós tenor de les sentències d’aquests abduïts zoofílics: “Som lents, però segurs!” “Som bavosos, i orgullosos de ser-ho”. Companys, amics, és la guerra. O ells o nosaltres. Desperta ferro! (Recordant “L’assaig sobre la lucidesa” d’en Saramago) La Seu 20.10.06
PS Els candidats de convergència a l’ajuntament de Seu es diuen Batalla i Fierro. En coalició amb l’Esquerra de l’Ausàs, han pres el poder i el control.
Gràcies a l’esforç conjunt i coordinat de les forces de l’ordre i les autoritats, que vetllen per nosaltres i que Déu empari i guardi per molts anys, s’ha pogut desbaratar un pla maquiavèlic, una acció perversa que només podia concebre la més degenerada púrria de la nostra societat, mancada dels més elementals valors de convivència, entestada en la destrucció de la nostra comunitat, amb fútils motivacions mil·lenaristes, esperpèntiques i àdhuc apocalíptiques. Els representants del diable sobre la terra, àvids de servir el seu amo, sembren sense escrúpols el caos i el desordre en la nostre vila. Els inestimables serveis d’intel·ligència, en un acte de coratge digne dels anals èpics de la reconquesta, han pogut aturar in extremis el salvatge i odiós atemptat contra la salut pública que anaven a perpetrar aquesta colla d’asilvestrats ferotges amb motiu de la nostrada fira de sant Armengol. S’han decomissat trenta quilos de cargols, amb els quals els maleïts pretenien, paraules textuals de la superioritat, “intoxicar la població”. No s’han trobat les metzines de destrucció massiva, perquè els dolents les han fet desaparèixer, subreptíciament i alevósica. Valga’m Déu! Verge dels Àngels! Sant Antoni gloriós! Quines altes fites d’ignomínia poden arribar a atènyer els qui se separen del dret camí que marca la nostra folgada i benestant majoria, els adàlids de la qual presenten batalla fera sense defallir a les hosts de l’estultícia. I no s’acontentaven els temibles íncubs als que ens enfrontem amb l’enverinament massiu, sinó que a més pretenien desviar els nostres infants jovencells amb pràctiques artístiques d’art rampant i bavós i en un deliri d’esquírria, en un paroxisme de maldat, investigacions posteriors han comprovat feafentment que l’escamot pretenia fer campanya, torbant la indústria publicitària que tant noblement escampa els seus fruits pels nostres carrers i bústies, per més glòria del sistema que ens protegeix de les fúries, amb el gest august del sembrador. S’ha sabut que, en els horribles aquelarres que celebren els infames, curulls de drogues i invocacions satàniques, sadolls de carn d’infant i de verge, de cargols a la vinagreta, cargols negres i cargols amb salsa, ordeixen la destrucció total, engendren horribles consignes, el record de les quals angoixa el pit amb frisances de terror. Jutgeu vosaltres mateixos l’esgarrifós tenor de les sentències d’aquests abduïts zoofílics: “Som lents, però segurs!” “Som bavosos, i orgullosos de ser-ho”. Companys, amics, és la guerra. O ells o nosaltres. Desperta ferro! (Recordant “L’assaig sobre la lucidesa” d’en Saramago) La Seu 20.10.06
PS Els candidats de convergència a l’ajuntament de Seu es diuen Batalla i Fierro. En coalició amb l’Esquerra de l’Ausàs, han pres el poder i el control.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)