Gràcies

És del tot higiènic i profilàctic l'exercici de donar les Gràcies matutines. Ho practico i ho recomano vivament. Avui he començat la litúrgia amb la soca que crema a la llar. És un tió de dos pams de diàmetre que havia pertangut a una venerable alzina centenària.  Em sap greu i em creix la culpa, com quan em vaig cruspir l'Anastasia, la meva porca. Que queda sinó donar-li les gràcies, de tot cor i tota emoció? Per un racó del buscall roent, el meu agraïment ha penetrat en l'ànima de l'arbre, i he volat amb ella i les volaines xemeneia amunt, cel enllà. Les gràcies, amb la potència de l'ésser centenari, s'han escampat pel món amb la rapidesa del pensament i s'han expandit en uns instant fins els confins del nostre univers. Era un raig gros, difús, blau fosc, trencant el negre. Avui per primera vegada he visualitzat clarament com s'obria com una flor, recorrent la llinda del món conegut, i un fibló blanc refulgent trencava la dimensió i s'unia en un espai blanc amb les grans ànimes que ens animen. La unió, sense cap mena de dubte, té molt a veure amb el ser agraït.

secretari

Heus aquí que aquest cap de setmana s'ha celebrat al Centre Cultural de Sant Cugat una assemblea del Procés Constituent per resoldre la seva dissolució o continuïtat. Ha guanyat la continuïtat, cosa que em va molt bé perquè hi anava amb ganes de jugar un paper més actiu que fins ara, per disponibilitat d'ànim i circumstancies de la vida. M'hi vaig apuntar el 2013 però només me n'he mantingut informat. No puc sovintejar les baixades a la capital, el sistema parlamentari i assambleari em carregava molt, m'agrada l'acció.

Però té raó qui diu que he canviat. Ara em puc moure més, i valoro més l'assemblea, i vaig demanar la paraula. No tenia gaire temps, però vaig dir el que volia: presentar-me, oferir-me per obrir una cèl·lula pirenaica, deixar clara la diferència entre la Plana i la Muntanya, expressar doncs la major proximitat de casa meva amb Berga que amb Lleida, per exemples, primer català, però també hispà.

Després, vaig considerar que la queixa sobre la manca de joventut no ens ha de fer por. Reivindico la gerontocràcia i considero el públic assistent molt més jove que molts joves. La feina feta i el potencial de la base de dades son imponents. Incús el compte corrent té el seu interès.

Després reivindico l'ús massiu de la telemàtica per a les reunions i significo que cada kilòmetre que fem és un atemptat al medi (aplaudiments). Una o dues assemblees físiques i generals a l'any és la meva fita. Ah, si, també vaig parlar del meu currículum: un fracàs rere l'altre en intents forassenyats d'encarnar el socialisme i el comunisme.

Finalment, i ja fora de temps, comentar que la impressió que tinc és que el Procés té una funció com de segona fundació, per aquells que hagin llegit la saga de Isaac Asimov. I ahir aquesta sensació se'm va fer més forta: és un fet que, en el material, la nostra vida perilla, la independència és gairebé impossible, però és probable que, quan Castella ens envaeixi de nou, una part dels catalans pot haver canviat de dimensió, en la direcció de immaterialitat que és, amb pocs dubtes, el que ens reserva l'evolució a llarg terme i la vida a curt. I aquesta part pot preparar el viatge de la resta.

I bé, després s'havia de renovar la cúpula, per qüestions de desgast i de normativa bancaria. I també renovar la direcció del partit, que és un anti-partit, sense llistes, només independents, i que només defensa el nom: Procés Constituent, i la República del 99%. M'agrada aquest partit. Em presento per secretari, i m'elegeixen per majoria absoluta. Que bé! Ho celebro amb tres cerveses i unes tapes pels carrers antics de Sant Cugat.

Resurecció

Éluqueté això de la xarxa: després de quatre anys llargs, vora deu, de fet, pots tornar com si fos ahir; tot perdura en l'eternebre. Oportú això de poder tenir un diari que no es perd amb el devenir dels dies i les circumstàncies. Et pots rellegir.

I aquí torno, agraint a tota la gent que m'ha ajudat a sortir del pou i, adhúc, de la caverna, amb tot l'amor i tota la revolta, a donar la tabarra. Amb els anys s'han acumulat les visites, gràcies també als visitants, motiu primer del blog.

El motiu segon encara soc jo, clar. Em vull dissoldre en el tot, o ser-ne del tot conscient, sento que tinc responsabilitats de gestió, tant a dins com a fora de la pell. Quedi clar.

LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA ES UNA ESTAFA, NO EXISTE

tornar?

L’ANELL

Feia…36 anys que es coneixien. Van tripar junts el viatge de les comunes, ara a Llàstichs, ara Regomir, ara Mercat Nou. Després vingueren el cavall, la dispersió, els yupis, els morts. Fa trenta sis anys ell tenia divuit primaveres i grans a la cara. Ara en fa 24 que és porter d’institut, a mitja jornada. Ella en tenia dinou, tots d’energia. També fa molts anys que treballa en una companyia d’assegurances. Eren molt amics, tant que es van fer germans de sang, i es van jurar fidelitat, tant que van fer l’amor en un breu parèntesi de les seves vides, anys després, fa molts anys. Tant que quan es retrobaren, l’any passat, en un concert de velles glòries maleïdes de la ciutat, semblava que no hagués passat el temps, ella s’havia aprimat, ell criava panxa, quatre arrugues, molta història. Es van donar petons, abraçades i els telèfons.

I ara ell baixava de la muntanya per anar al psiquiatra, perquè estava depre. I tenia la tarda lliure i repassa els pocs contactes que li queden a la ciutat. I la tria a ella, i la truca. El demés va fluir. Es veieren en un cafè. Després, les passes i les històries de tants anys els dugueren vora mar. Caminaven en la franja de ningú, entre la terra i l’aigua. Ell veu una anella a la sorra i la recull, una anella rovellada i la torna a llençar. Ella troba un anell, gros, d’argent picat, com un cilindre de mar sota la lluna. I se’l posa al dit. “Mira que he trobat!” “Ostres! és d’argent!” i segueixen abraçats riba enllà. Llavors s’aturen i es despullen i s’acaronen en l’arena calenta, i ella li posa l’anell al dit. Ja s’han casat. Se’n van a l’aigua i els cossos llisquen l’un damunt l’altre, com els dofins. S’estimen. Tornen a jeure i ell nota una mancança. L’anell ha tornat al mar. Neptú els hi havia deixat per la cerimònia, però, tot just conclosa, una nereida la torna al seu amo.

Ella l’acompanyà a l’estació. Ell se’n tornà cap a la muntanya, però baixà el cap de setmana següent, i consumaren el matrimoni. Es despatxaren a gust i així, pujant a muntanya, baixant a mar, foren feliços i menjaren anissos, sota l’auspici de tota la cort de Posseidó.

Sidi-Ifni

J'arrivais à Sidi-Ifni et, dés les villages des environs, tous le monde était aux bords de la route, comme s'ils attendaient un Messie: le gouvernement avait libéré un activiste qui luttait pour les Droits de l'Homme (et de la Femme) , la Démocracie, pour l'Autonomie du Peuple Saharaui, un grand peuple.

Elles s'appuient les unes aux autres, elles s'aident, elles sont pleines de couleurs et d'espérance

Tout le monde allait vers un grand rassemblement

Elles sont très islamiques, mais elles sont aussi saharauis et, orgueuilleuses, elles montrent leurs visages (si tu fais la photo en cachette)

Elles sont pleines de couleurs

C'est le simbole d'un ancien et absurde pouvoir, cause de carnages inouïs. Des anciennes structures minières abandonnées, aux bords d'un port ensablé, ou les pêcheurs ne peuvent sortir que dans des petites barques, au pèril de leur vie. Toujours des victimes

Une vieille drague rouille, amarrée au quai

mort et renaissance

LE CHEMIN DU MILIEU

Je me perds dans l’absolu. Depuis presque un an déjà, je ne sais plus ou je vais, nulle part, le but du voyage, plus de désirs ni d’ambitions. C’est jolie, c’est vide et calme, mais ce n’est pas humain, terrible quelques fois, sans la protection des plus hauts. Je fis un long voyage, comme un fantôme dans un pays aride. Je connus beaucoup de bonnes gents qui voulaient aller là ou je revenais, abandonner le trésor, rentrer dans le cauchemar. Plus ici, plus là-bas, nulle part, les jours s’éfilent comme les hommes, comme un rosaire qui revient au début, avant la naissance, pour recommencer toujours. Ici je retrouvais l’ancienne sagesse, les textes des maîtres sacrés et, petit à petit, un Jordi mourrait pour en faire renaître un autre, un peu plus loin, sur les mêmes pas. Il faut que je revienne, ne pas rester dans le néant, parcequ’il faut casser le cercle, accepter ma condition, vivre avec joie le cauchemar, qui se transforme en beau rêve, en quête de libération définitive, pour moi et pour tout les êtres vivants. Plus loin j’espère, si l’esprit porte mon corps affaibli, hors du Lycée ou j’ai passé les après-midis des dernières 20 années, sûrement dans un autre, comme surveillant aussi, peut-être comme professeur, le même mais différent, rennoncer à mes désirs. Plus loin, hors du Paradis où j’ai vécu le plus clair de mon temps, les matins des jours heureux, les jours de fête, à travailler comme un âne avec la Terre, où mes enfants ont grandi, où restent ensevelis mais fausses éspérances, mes passions, mes amours charnels, mes grandes erreurs, mes fautes. De ce grand cimetière de solitude je veux renaître, revenir avec les hommes et les femmes, pour continuer de purger la paradoxe, pour recevoir et transmettre le plus haut bonheur, tant que possible, pour arriver à partir, si Dieu le veut, pour toujours, dans la vie éternelle. Ainsi soit-il.