dissabte, 17 de gener del 2009

El conte comença a Marraksh...

El conte



El conte comença a Marraksh, la segona setmana de juliol. S’arriba a Djebel f’naa, la plaça de la fi dels dies, o de la resurreccio dels morts.





















Em fixo en les dones...





... son diferents ...



... també boxejen a Djebel f'naa ...








Passejo pel suk de bon mati, abans del brogit.




Hi han molts detalls ...




... i molts racons ...


el riu baixa

plou sobre Asgaur


Plou sobre Asgaur. Ha caigut tota la nit i segueix una roina fina. Escric a l'habitació de baix de casa, on em vaig instal.lar quan l'Abdul vivia aquí. Ara a marxat a ciutat on viu d'almoina. És el germà del Hassan, el propietari, i un pèl estrambòtic. Escric per terra, sobre l'estora que em va vendre en Mutamana del poble o duar d'Umala, a l'Atlas, vora Uzud. Tinc el teclat desplegable, que és molt pràctic menys pels accents i la c trencada. Tinc una tauleta rodona que no aixeca un pam de terra, i em sembla que em compraré una taula i una cadira, ni que siguin de plàstic. Entra llum groga i verda pels vidres de colors. Porto la djelaba de cotó i m'he posat la caputxa i el forro perquè fa fresca. Aquest any ha gelat varies vegades i es veu que no passava des dels setanta. M'ho deia el veí que em va trobar per Tafraut, brindant-se a dur-me a casa amb el seu R-12. Treballa al Caidat on vaig anar a registrar-me. Ahir, tot anant cap la vall, m'explicava coses del seu dret de costums, més que mil.lenari, que ja contemplava, per exemple, la defensa dels animals, la concordia amb els jueus, etc, etc. I tot xerrant m'assebento que la tribu de per aquí va arribar fugint de Còrdoba, que són almoràvids, i allà darrera - m'ensenya un edifici blanc cuadrat en un racó de la vall - allà hi ha enterrat el marabú o vell patriarca que va refundar l'indret, fugint dels cristians. Crec, diu el veí funcionari, que els espanyols heu perdut una bona part de la vostra historia. I és que a mí el nom aquest de les gorges d'ahir d'Al Mansur em sona. No es deia aixi un general que va saquejar Barcelona?
Plou, m'he tornat a encostipar, millor que no surti. He tret el nas fins a la terrassa, on hi ha l'entrada de la casa, i me n'he tornat al fons, a l'habitació. Escriure, jeure, ara tinc el teclat al llit, jugar, mirar fotos. Nova becaina, patates fregides i ous fregits. Plou. Ha començat la nova glaciació? Avui em quedo a casa, somicant i fent el ronso, però demà aniré a ciutat. No estic per quedar-me sol gaires dies, ni que plogui, ni per quedar-me gaire per aquest país esquerp, si no trobo alguna cosa o persona que l'amanseixi. Deuré entrar algunes paraules a la meva fulla de calcul tamazigh-francès. Transcric de l'alfabet berber amb totes les seves variants lèxiques, amb una columna pel francès. Em serveix per practicar i per memoritzar, amb tota la lentitud d'un quinquagenari fumeta.

Potser és hora que us ensenyi el meu poble, si m'en surto...

Asgaur avui, vist des dels horts

dijous, 15 de gener del 2009

Nano de Tarfaya. M'he quedat com ell quan he perdut les 250 fotos de l'excursio...

Hotel "La Voluntat"

AIN MANSUR


Bé doncs la meva decisio d’escriure cada dia ha durat dos dies : el tercer ja va fallar, avui és el cinquè . No cal ser massa exigent, ni engreixar la culpa. Tinc les meves excuses : vaig atendre la Claire i la Chloé, les primeres clientes del meu « Hotel La Voluntat ». La Casa d’en Hassan que he llogat a Asgaur, Vall d’Ameln, vora Tafraut, al cor de l’Anti-Atlas, la casa doncs, té voluntat d’acollir el viatger sense cobrar sino la voluntat, d’aqui el nom. Un incis tècnic abans de seguir : els teclats àrabs no preveuen segons quins accents. Les altres errades ortogràfiques son de collita propia, sense corrector català , sense nivell C, amb una certa llibertat que reivindico per les llengues vives, massa normatitzades .
Aixi les noies es van instal.lar a la sala gran, que te quatre finestres, catres, matelassos, catifa , coixins i mantes. Aisha, la dona de Hassan, molt vital, ens prepara un tagin per quan tornem del tomb pel torrent, imponent, on baixa aigua en cascades entre palmeres, grans pedres i roca mare, perquè ha plogut. També vam visitar l’antic barri jueu, on als anys seixanta encara feien joies, abans de marxar a Israel . Ara els seus casals preciosos cauen, es desfan, com intentarè mostrar en imatge. A la tarda vam anar a un altre poble vora Tafraut, on grans pedres surten de les parets de les cases, en un paisatge surreal granitic .
La mestressa també s’ocupa de les ovelles estabulades al fons del pati central, i es prepara per fer uns litres d’oli d’argan perquè jo l’exporti a Catalunya . Tenen una filla a Barcelona. La tribu que habita aquestes muntanyes té fama de gran comerciant, i la majoria son a les ciutats o a l’estranger on han fet fortuna . A les valls queden grans casalicis de nou ric, tancats onze mesos i mig l’any, i alguns autoctons que viuen del que reben de fora i poca cosa més, en una societat tradicional tancada, amb les dones hermètiques, vestides de negre. Les muntanyes s’han desertitzat , per manca de pluja i per la globalitzacio. Ja tornaràn, la gent i la pluja.
I ahir vam celebrar una excursio a les gorges de Ain mansur. I dic celebrar perquè anar allà és , més que un fet, una experiència amb un component tel.luric brutal . Ben organitzat des de l’agencia Tuareg de Tafraut, que mereix la propaganda perquè per 20 neuros et passejen tot el dia per paisatges de somni, et deixen caminar uns quilometres per els santuaris més extraordinaris, i encara et donen tagin en un poble de muntanya pelada, on hi ha unes mines d’or, a mil metres de fondaria. Impossible gravar en imatges tota l’enormitat de les muntanyes, les palmeres, els jardins mig abandonats, les serres àrides per la mà mil.lenària de l’home, els argans i els serbals que desafien els segles i els homes . I també vam veure, vora el gran roc anomenat el barret de Napoleo, una vall on un belga es va dedicar a pintar pedres, als anys vuitanta, dinou tones de pintura…

diumenge, 11 de gener del 2009

Sahara

No puc mirar les notícies. Em poso a plorar com un idiota, al cafè, pel carrer, no queda bé. Fa cinc mil anys que es maten per aquest trist racò de món amb un déu de suposat amor pel qual s'exterminen tres cultures. Aixó no és estimar, aixó és una merda. I quan els musulmans que em veuen compungit em demanen: "et's muslim?" jo els responc: "com voleu que ho sigui, o cristià, amb aquesta Sharia, aquesta Biblia, aquell Talmud? La meva connexió amb Déu és directe, ell i jo." I em vull comparar a la Mila Jojovitch, en el seu paper del film "El cinquè element". És una noia d'una altra dimensió, amb poders i tal (en aixó no m'hi assemblo) però a qui el mal del món anorrea. Em direu que tots patim el mal i jo respondré que potser uns més que d'altres, com en totes les coses. I quin morro em direu, quines galtes! agafar la baixa i anar-t'en a voltar per aquests mons de déu, i jo hauré de dir: "Si, però és que de debó que no em trobo bé, i molts psiquiatres recomanen el viatge per tractar la depressió, i si que he deixat les pastis, i em trobo millor, o no ben bé, però el nomadisme m'empeny a viure situacions realment belles que conjuren el marasme sedentari, i si no, d'una ciutat a l'altre, del mar a la muntanya, la vida passa. Sé que no tornaré a fer de subaltern.
De la frontera Mauritana, on vam romandre tres hores de formalitats, fins a Llaayun, a vuit cents i pico quilòmetres, vam passar una dotzena de controls. El Sahara és un estat policial, on tots els accessos a les ciutats, Dhakla, Tarfaya, Guelmin, Tan-tan, Smara, Sidi-Ifni... són controlats per policia, gendarmes i exèrcit. I és que al Magrib ningú no es fia de ningú, tot i que diuen que són germans. La màxima expressió són els palaus reials que hi ha per tot el reialme, protegits per quatre exèrcits que es vigilen l'un a l'altre. I el gendarme pot fer esperar tot l'autobus mitja hora per controlar el passaport de l'ùnic estranger que sóc jo perquè dos cents metres més amunt el policia faci el mateix, i on vas, i d'on vens, i de que fas, i dos o tres cents quilòmetres més amunt en el desert, a l'entrada i sortida de la propera ciutat, otro tanto. I de vegades, en les rectes infinites del desert, l'autobus s'atura, i tu somicant penses: " Un altre control" però no: és un camió que s'ha estavellat, escampant la càrrega per la carretera. Segurament el camioner feia més de dotze hores que conduia, sobornant tots els controls cap el seu suicidi. Com el camioner que em va dur de baixada, perquè ara pujo: paga i paga i paga, i uns encara li fumen multa pel doble dipòsit, ilegal però que porten tots els camions del desert. Abans de la frontera mauritana el desmonten, i després el tornen a muntar.
Entre la duana marroquí i la de la república islàmica hi han uns quilòmetres de terra de ningú, o del Polisario. És un camp de mines on no hi ha carretera. Es passa per sorrals o sobre la roca mare. Es veuen families empenyen els vehicles ensorrats, es veuen desferes metàliques de cotxes minats o abandonats, enmig de la sorra i els plàstics, un mar de plàstics que aixeca el vent. Un infern.
Tenen una altre concepció del temps: no és el rellotge qui mana sinó els fets. I l'autobus torna a parar enmig de desert, i guaites, esperant veure els llums i les armes policials, però tampoc: un estol d'ases silvestres atrevessa la carretera enmig de la nit. I durant molts quilòmetres, el quitrà corre vora la platja immensa, i entremig s'hi van veien unes minúscules barraquetes, habitades per anacoretes pescadors.

El vent del mòn

Tornar a escriure és un plaer, una necessitat i una disciplina. Necessito uns mínims de confort per poder fer-ho. Potser per aixó he trigat tant. Per aixó peró també per mandra, perquè ara, amb prou decisió, escric sobre la tauleta de nit d'una habitació amb poca llum de l'hotel Hagonia, al costat de la farmacia Hagonia i el café Hagonia. I m'assento en un puf, i és que els mobles del Magreb són molt diferents dels catalans, de l'estandard europeu. Només hi han taules i cadires als cafès i als restaurants. A les cases no. Tampoc fan servir el llençol de sobre, quan hi ha llit, que en àrab es diu catre, perquè molts prefereixen dormir sobre l'estora i les catifes. Es capbussen directament sota la manta. Hi ha una varietat de vestimentes i indumentaries extrordinàries, una gran riquesa de formes i colors. L'home no te prohibits els colors llampants, amb djelabes i gandores i burnussos i draas o bubus de mil tons ben vius encara que les dones segueixen endavant, amb malahfas o izars, grans togues de coloraines, estampats, batiks, sedes, satins i moares, un tresor immens, milions de cossos sinuosos embolcallats de maragdes onejants i ulls d'estrelles negres. I ells ara es posen el chech o turbà així i ara se'l posen aixà, o la caputxa de la djelaba, o un birret. Comprendreu que aquesta gernació de presumits i presumides sense presumpció, amb tota naturalitat ans n'hi ha de misèrrims i molts pobres, nodreixi uns mercats espectaculars de primera, segona i terceres mans i peus. Avui he anat al d'Inzgane, vora Agadir, que és un dels més sorollosos i més vius, res a envejar a les Medinas de Fez o Marraksh, autòcton cent per cent. I jo no puc escriure a la tauleta de nit, perquè em fa mal l'esquena, i no puc escriure amb poca llum, perquè em fan pampallugues els ulls, i no hi guipo.
I res, que per avui ja acabo, que volia dir que pensava en escriure sense gaire ordre ni concert, sinó més aviat gens o tot el contrari. Escriure com he viscut aquests darrers mesos, empès per el desitg més frívol, com és la llibertat. I m'he deixat dur pel riu, capbussant o surant o voltant en remolins, migrant com els aucells busquen el sol, la llum, la pau, com deia aquell, buscant a déu, el vent del món.