JA N’HI HA PROU!
Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.
dissabte, 10 de maig del 2008
dimecres, 7 de maig del 2008
movilitza't
EL 17 A LA COOPERATIVA DEL CAMP
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
dissabte, 3 de maig del 2008
contra els transgènics
Querido/as amigo/as:
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
dijous, 1 de maig del 2008
hidrocarburs alifàtics
HIDROCARBURS ALIFÀTICS
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
dilluns, 21 d’abril del 2008
les nou magnífiques
LES NOU MAGNÍFIQUES
Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.
Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.
divendres, 11 d’abril del 2008
càncer
LA HUMANITAT ACTUA COM UN CÀNCER
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
divendres, 4 d’abril del 2008
reivindicativa
www.reivindicativa.org
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)