merda, hòstia puta, collons, santa maria
si, em cago amb tot, m'importa una merda tot, no em crec res, hi havia un paio que predicava amor i bon rotllo que deia que, en el fons, era un fill de puta, era mon pare, i ens barallàvem sovint, dialècticament, que si no es pot lluitar contra el sistema des de dins, que si, que jo subverteixo, que no, que la natura no és feixista, malgrat la seva crueltat, perquè no pensa, com si fóssim amos, els homes del nostre pensament.
i vam marxar, amb els ulls plens de flors, i la boca nas i orelles, per ignorar el crit i el plor (pau riba), a fotre'ns de lloros contra l'evidència, a patir per no res, érem tant importants com insignificants, havíem nascut mig segle massa aviat deia el fill de puta, ell no en tenia cap culpa, pobre, ens ajudava, volia creure en la llibertat i l'amor, per això va morir amargat, la puta és la nostra mare, gran puta natura, tant maca, tant asquerosa, i ara el jovent ho haurà de fer, inventar un sistema, quina gràcia, quina inútil imbecil·litat.
però he baixat a barcelona a recolzar-los en la seva mani extinció/rebel·lió, i mentre em quedi alè els recolzaré, pobrissons, com hauran de patir per res, i m'han colpit molt pel carrer, les mirades de la poca gent que no mirava el mòbil, plenes de por i malfiança, es clar, reflecteixen el meu estat de desànim, tots en el mateix brou infame, trenta anys, trenta anys bregant per poder fer de professor i quan hi arribes t'adones que has fet tard, que ja no pots, que ja no es pot, que mai es va poder, que només es tracta d'espigolar brins de felicitat en un món d'ignomínia i esperar la fi, o anar-la a buscar, és l'alternativa, i la gent, al metro s'aixequen per deixar-me seure, i tothom penjat del mòbil, t'has fet vell jordi, i no has après a gaudir l'existència.
em cago en el megabit, el gigabit i el terabit, en el narcís, la rosa i el girasol, en l'oriol, el rossinyol i el borrissol i, si convé, ja ho netejaré. Merda! com vols que t'estimi algú amb tota aquesta merda? Au, vés, corre, neteja't i torna, si vols
