la meva campanya

és trista, solitària, perduda, com va perdre la seva en Nico de Winter fa uns dies, mort, sol, a la butaca de casa seva, a Ossera, l'últim cau dels ossos. Fa quatre mesos em menjava el món, tot era energia, amor i esperança. L'amor encara hi és, em deixarà amb l'última alenada, però ara és confús, decebut, he perdut el Nord. Era il·lusió i trempera perquè havíem format un equip i, com deia l'amiga Susagna, "quant som dos, multipliquem per deu". I érem quatre. De cop, sense dir res, em censuren un  article i em bloquegen l'accés al nostre òrgan de comunicació. Em van dir que m'ho explicarien, però finalment, per telèfon, tres mesos després, el president em comunica que la redacció no vol parlar amb mi. Ah, molt bé, final abrupte d'una etapa. No érem perfectes, ni de lluny, però érem un òrgan quadricèfal que jo estimava, el cor a la mà, confiava, i, de cop, l'aimada em va tancar la porta. En l'últim article parlava de les dificultats per dur a terme una trobada amb la comunitat musulmana de la Seu. També volia explicar a qui em titlla d'ingenu i bonista, que, potser, a més de seixanta anys, ja no era tant ingenu, i que la bondat em serveix per no saltar a la jugular de segons qui, segons quan. I em va dir el president que es van sentir amenaçats i insultats. Em vaig explicar malament. Ni per un instant pensava en ells amb aquesta sentència. Es van sentir al·ludits. Ho sento. I si, a més de seixanta anys, segueixo sent ingenu, i moriré així, ara ho veig clar. El dia que m'abandoni la ingenuïtat se m'aturarà el cor automàticament.

d'esperança no me'n queda, en l'esfera de la raó. Queden la providència, l'ignot, les grans forces que governen l'univers, lluny encara de la nostra comprensió. La nova esperança, més enllà de la raó, me la fa veure la Suad, dona de fer feines. Ara soc professor interí. Lluito tan amb la visió obtusa del Departament d'Educació tan com amb la confusió total de valors dels milenials. Soc ingenu, i també poc intel·ligent, poc mediàtic, incòmode, impopular. Ningú em votaria. Qui vol un gestor de l'extinció? La raó em diu que no ens sortirem, haig d'anar més enllà, i és només per amor a la canalla que intento mobilitzar-los, juntament amb Greta Thunberg, la cap del meu partit sencer, el del Nico també. No crec que hi siguem a temps, la meva consciència actual no em permet de creure-ho. Procuro explicar a la joventut que encara hi som a temps, amb una altra consciència. La vida, tal com la coneixem, agonitza irremissiblement. Però no s'acaba el món. Si la gent fóssim conscients de com n'estem d'units, de com jo, sense tu, no soc res, de que jo, sense les papallones, no soc res i que no soc res sense els forats negres, i que Hitler o en Mariano, o l'Ansar o l'Arrimadas son part de mi, perquè "jo" també soc tot; si siguéssim conscients i encarnéssim aquesta consciència, potser el que quedés d'humanitat, després de l'apocalipsi anunciat, podria començar una nova edat d'or, podríem deixar enrere l'actual pre-història, dominada per el nostre cervell reptilià, com diuen Eudald Carbonell o Daniel Gabarró, i començar, que ja fora hora, la Història.