MARIA

Anit he somiat que t'estimava, 

i volava, molt amunt, 

quant temps feia que no volava,

 sobre boscos vora nostre mar, 

sota cel blau i sol radiant, 

verd infinit, espadats, rambles.

 Buscava una cala amb dues llacunes on havíem quedat. 

La trobo, serres enllà. 

Perdent alçada lentament, aterro en una caseta de pescador,

 on somicaves 

asseguda a terra,

recolzant el cap en una paret emblanquinada; 

algú, un home, el pescador, al darrera, a la penombra. 

.T'acarono la galta.

 Somrius. 

Anem?

La veritat

És una de les demandes de l'emergència climàtica. No tenim a l'abast una veritat absoluta, però si que es pot insistir sobre aspectes que, de tant usuals, es converteixen falsament en incontrovertibles. Primera veritat: som encara en un estadi molt primitiu de l'evolució humana. Hi ha allò típic del peix gros que es menja el petit, però també hi ha que la vida sols és possible amb la col·laboració de totes les espècies i regnes animals i vegetals. Si bé és cert que una dosis de competitivitat és necessària per el progrés de la humanitat no ho és menys que sols grans moviments de col·lectius solidaris assoleixen els grans objectius que es fixa aquest estrany animal que som. Objectius sovint nefands, com la preeminència d'unes nacions sobre les altres o d'unes persones privilegiades per damunt de súbdits.

l'ou de la serp

Tenia uns sis o set anys, a primers dels seixanta i li fotia la tabarra a ma mare per anar a jugar a cal Enric, el veí de sota, o a veure la tele, perquè no en teníem. Després de molt insistir, em diu: "T'hi deixo anar si m'expliques tres contes". Un d'ells es va publicar al Cavall Fort perquè va guanyar un premi en un lloc remot anomenat La Selva, i vaig cobrar 500 pessetes. Deia així, més o menys:

L'home que no servia per res

Hi havia una vegada un home que no servia per res. 

Primer es va fer jardiner, però totes les plantes i les flors se li morien.

Després es va fer bomber, però se li cremaven les cases i els boscos.

Doncs em faré metge, i se'n va fer però... se li morien els pacients

Doncs res, va pensar, em faré soldat, i se'n va anar a la guerra, 

i li van clavar una llança a la panxa i es va morir, es clar,

com que no servia per res...

Els seixanta a Barcelona eren molt grisos, a casa, el pare sovint no hi era i la mare manava molt, sense gaire humor, sort n'hi ha hagut però, per no acabar assalvatjats, el carrer brut i reprimit, al parvulari, on ara hi ha l'estació de Sarrià dels Ferrocarrils, em sentia com una bestiola a la jungla. Ianquis i soviètics esgrimien míssils nuclears, els russos en van dur a Cuba amenaçant directament Estats Units, hi havia por a l'aire, sentia algun dels pocs reactors que volaven i m'imaginava que havia esclatat una bomba nuclear i que, en un no res quedaríem cuits, volatilitzats. M'obsedia una imatge de la terra envoltada de foc, en un llibre de divulgació científica, quan el sol, d'aquí a molts anys, creixeria cruspint-se tot els planetes sòlids. Així creixia una generació que més tard va ser batejada com els apocalíptics.

En honor a la veritat, cal dir  que a casa també ens ho vam passar molt bé. El pare, quan hi era, prodigava ingeni, imaginació, bon humor i tendresa, la mare es relaxava, mai ens va faltar res de lo que és important, just i necessari: menjar, llit, roba, cultura, amor, seny, rauxa, jocs i festes, sinó no hagués pogut resistir el que ens toca viure: la fi dels temps. 

A casa se'n fotien quan els hi deia que ens afectava el saturnisme, per causa de la gasolina amb plom que aspiràvem pel carrer a ple pulmó: "Som decadents, bramava, com a la fi de l'imperi romà, quan emperadors i patricis embogien, intoxicats per la vaixella de plom de les seves bacanals" I reien, reien, però allà hi havia el principi de la fi, l'ou de la serp, entre molts d'altres sacrilegis comesos per la humanitat, aprenent de bruixa, moderna i cobdiciosa. Aquell home que no servia per a res, que se li morien les plantes i els pacients, aquell a qui se li cremaven els boscos i les cases, aquell que va anar a la guerra i morí amb una llança a la panxa, perquè no servia per a res.

Home, escriba, no et passis, també hem fet i podem fer moltes coses maques i bones, les persones, hem gaudit, hem estimat, hem fet meravelles amb les arts, la tècnica, la ciència, el bon viure... Si, amable veueta, és cert, el món  pot ser meravellós, però ara això s'acaba, natura ja ens ha jutjat i condemnat, o aquell déu egipci de la balança, i només queda una de les paraules màgiques del progenitor: la transgressió. Transgressió assegurada per la majoria de la població humana. Potser en quedarà uns quants, altres miracles s'han vist, amb alguna espècie animal i vegetal per acompanyar-los en la llarga nit. El meu fill diu que prefereix no ser dels pocs que poguessin sobreviure. No ens és donat triar en aquesta incertesa.

Si, podem pensar raonablement que formarem part de l'immens contingent que haurà de transgredir en serio, radical i definitivament, o fer el trànsit, com es diu, així, de cop, massivament, en pocs anys, és de preveure un bon col·lapse d'ànimes, allà, al purgatori o centre de triatge, el bard que diuen els búdics, com un somni del que no despertes, es veu, amb memòria. Això provocarà seriosos problemes a la roda de les reencarnacions, si més no al planeta Terra, majorment per la seva propera inhabitabilitat. Son de preveure forts booms demogràfics en altres planetes que puguin acollir refugiats, i potser, si ens organitzem i practiquem el bon morir, un bon grapat de nosaltres podria fer el camí més enllà de lo enutjós de la nostra condició, plegats, en una bonica excursió col·lectiva a les més altes esferes. Si més no, avui per avui, ara per ara, preparem-nos per una mort dolça, serena i profitosa, no us sembla? El no ja el tenim, o preferiu fer el salt amb pànic i desesperació? Siguem pràctics, optimistes, aventurers, intrèpids. Tant si com no, l'hora vindrà

I que ens endurem d'aquí? No pas diners, no pas família, ni amics, ni amors, ni roses ni paisatges de meravella, ni meravelloses obres d'art i de ciència, o sí? Crec que pot dependre de la nostra capacitat de somiar, per això us voldria ensenyar a somiar, tant com jo n'he d'aprendre, no us penseu, us hi voldria acompanyar i que també m'acompanyéssiu, en aquest somni, que no us hi perdeu, que no ens perdem, que no passeu por, que no la passem, que algú, com aquell lama, ens xiuxiuegi a l'orella quan siguem difunts, perquè l'oïda és l'últim sentit que ens abandona, o que ja haguem après a somiar, a dirigir el somni, diuen que, per començar t'has d'entrenar a veure't a tu mateix, primer, les mans, després els peus, les cames, el tors... com punyeta es deu fer per veure't la cara? Investiguem. El llibre tibetà dels morts ens en fa cinc cèntims. Si ens apliquem podrem ajudar els que estimem i a nosaltres mateixos. Endavant! Quina jornada tant engrescadora!

merda, hòstia puta, collons, santa maria

si, em cago amb tot, m'importa una merda tot, no em crec res, hi havia un paio que predicava amor i bon rotllo que deia que, en el fons, era un fill de puta, era mon pare, i ens barallàvem sovint, dialècticament, que si no es pot lluitar contra el sistema des de dins, que si, que jo subverteixo, que no, que la natura no és feixista, malgrat la seva crueltat, perquè no pensa, com si fóssim amos, els homes del nostre pensament.

i vam marxar, amb els ulls plens de flors, i la boca nas i orelles, per ignorar el crit i el plor (pau riba), a fotre'ns de lloros contra l'evidència, a patir per no res, érem tant importants com insignificants, havíem nascut mig segle massa aviat deia el fill de puta, ell no en tenia cap culpa, pobre, ens ajudava, volia creure en la llibertat i l'amor, per això va morir amargat, la puta és la nostra mare, gran puta natura, tant maca, tant asquerosa, i ara el jovent ho haurà de fer, inventar un sistema, quina gràcia, quina inútil imbecil·litat.

però he baixat a barcelona a recolzar-los en la seva mani extinció/rebel·lió, i mentre em quedi alè els recolzaré, pobrissons, com hauran de patir per res, i m'han colpit molt pel carrer, les mirades de la poca gent que no mirava el mòbil, plenes de por i malfiança, es clar, reflecteixen el meu estat de desànim, tots en el mateix brou infame, trenta anys, trenta anys bregant per poder fer de professor i quan hi arribes t'adones que has fet tard, que ja no pots, que ja no es pot, que mai es va poder, que només es tracta d'espigolar brins de felicitat en un món d'ignomínia i esperar la fi, o anar-la a buscar, és l'alternativa, i la gent, al metro s'aixequen per deixar-me seure, i tothom penjat del mòbil, t'has fet vell jordi, i no has après a gaudir l'existència.

em cago en el megabit, el gigabit i el terabit, en el narcís, la rosa i el girasol, en l'oriol, el rossinyol i el borrissol i, si convé, ja ho netejaré. Merda! com vols que t'estimi algú amb tota aquesta merda? Au, vés, corre, neteja't i torna, si vols

la meva campanya

és trista, solitària, perduda, com va perdre la seva en Nico de Winter fa uns dies, mort, sol, a la butaca de casa seva, a Ossera, l'últim cau dels ossos. Fa quatre mesos em menjava el món, tot era energia, amor i esperança. L'amor encara hi és, em deixarà amb l'última alenada, però ara és confús, decebut, he perdut el Nord. Era il·lusió i trempera perquè havíem format un equip i, com deia l'amiga Susagna, "quant som dos, multipliquem per deu". I érem quatre. De cop, sense dir res, em censuren un  article i em bloquegen l'accés al nostre òrgan de comunicació. Em van dir que m'ho explicarien, però finalment, per telèfon, tres mesos després, el president em comunica que la redacció no vol parlar amb mi. Ah, molt bé, final abrupte d'una etapa. No érem perfectes, ni de lluny, però érem un òrgan quadricèfal que jo estimava, el cor a la mà, confiava, i, de cop, l'aimada em va tancar la porta. En l'últim article parlava de les dificultats per dur a terme una trobada amb la comunitat musulmana de la Seu. També volia explicar a qui em titlla d'ingenu i bonista, que, potser, a més de seixanta anys, ja no era tant ingenu, i que la bondat em serveix per no saltar a la jugular de segons qui, segons quan. I em va dir el president que es van sentir amenaçats i insultats. Em vaig explicar malament. Ni per un instant pensava en ells amb aquesta sentència. Es van sentir al·ludits. Ho sento. I si, a més de seixanta anys, segueixo sent ingenu, i moriré així, ara ho veig clar. El dia que m'abandoni la ingenuïtat se m'aturarà el cor automàticament.

d'esperança no me'n queda, en l'esfera de la raó. Queden la providència, l'ignot, les grans forces que governen l'univers, lluny encara de la nostra comprensió. La nova esperança, més enllà de la raó, me la fa veure la Suad, dona de fer feines. Ara soc professor interí. Lluito tan amb la visió obtusa del Departament d'Educació tan com amb la confusió total de valors dels milenials. Soc ingenu, i també poc intel·ligent, poc mediàtic, incòmode, impopular. Ningú em votaria. Qui vol un gestor de l'extinció? La raó em diu que no ens sortirem, haig d'anar més enllà, i és només per amor a la canalla que intento mobilitzar-los, juntament amb Greta Thunberg, la cap del meu partit sencer, el del Nico també. No crec que hi siguem a temps, la meva consciència actual no em permet de creure-ho. Procuro explicar a la joventut que encara hi som a temps, amb una altra consciència. La vida, tal com la coneixem, agonitza irremissiblement. Però no s'acaba el món. Si la gent fóssim conscients de com n'estem d'units, de com jo, sense tu, no soc res, de que jo, sense les papallones, no soc res i que no soc res sense els forats negres, i que Hitler o en Mariano, o l'Ansar o l'Arrimadas son part de mi, perquè "jo" també soc tot; si siguéssim conscients i encarnéssim aquesta consciència, potser el que quedés d'humanitat, després de l'apocalipsi anunciat, podria començar una nova edat d'or, podríem deixar enrere l'actual pre-història, dominada per el nostre cervell reptilià, com diuen Eudald Carbonell o Daniel Gabarró, i començar, que ja fora hora, la Història.

anyorança (gener 2009)

ANYORANÇA

Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’una hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obre la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalatxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo ja sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.

indignitats modificades genèticament

L’OLLA ARRENCA EL BULL (gener 2009)

Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altra manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús de privilegis): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar dels aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme, es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.

de la Nit del viatger de l'Ateneu de Seu, anit en farà set. Projecte Atlas-Pirineu.

Ateneu de l'Alt Urgell

Comencem bastant puntuals, 30 o 40 persones, molt bé! Explico el projecte, la seva finalitat última, que és política, de com d'interessant pot ser d'apropar les nostres cultures, la catalana i l'amazigh, i les nostres muntanyes l'Atlas i el Pirineu, aprofitant les coses que ens uneixen, la muntanya, d'una banda, perquè totes tenen quelcom en comú, tant de paisatge com d'habitants, i un arcàngel islàmic específic que vetlla per totes elles. La història d'altra banda, perquè som dos pobles envaïts i subjugats per dos elits, més que per els seus pobles, l'àrab i la castellana, ja fa uns quants segles.

Però son cultures tossudes les nostres, resilients, l'una gràcies als seus fonaments mestissos i humanístics (hi ha qui diu que Erasme era dels Països Catalans, i Ramon Llull no era certament bantú), l'altra, l'amazigh (traduible per homes lliures), gràcies al cultiu impertorbable dels seus usos mil·lenaris, transgredint imperis, en connexió privilegiada amb l'eternitat. No en va, abans de l'Islam, adoraven una estrella invisible darrera una altra estrella, que els nostres astrònoms no han descobert fins recentment. I son molts encara que viuen sense papers, sense registre,perquè una llei antiga defensa aquest dret. Faig constar també la similitud de l'alfabet tamazight (la llengua dels amazigh, una paraula en femení porta una "t" davant i una altra al darrera) amb l'iber, el fenici o el proto-grec, posant en relleu l'existència d'un substrat i una cultura mediterranis comuns anteriors als imperis.

Doncs aquest projecte s'estructura en  quatre pilars bàsics: El comercial, important factor de relacions, realitat palpable, antiga i quotidiana, del comprar i vendre, baixa bens de consum d'ocasió: màquines de rentar, plaques solars, bicis, congeladors... i puja allò que en diuen marroquineria: alfombres, babutxes, arams, ceràmiques... i fòssils i minerals i oli d'argan, i safrà i mel de cactus, medicinal i.... afavorint també la pràctica d'una agricultura provecta i sostenible. Beneficis proporcionals al nivell de vida, en cada cas.

 El segon pilar és l'educatiu, organitzant l'intercanvi d'alumnes i professors, de tècniques, usos i costums. Iniciem aquesta via aquest Nadal, amb un professor de castellà de l'institut de Azilal, a 150 km Marraqueix endins. Jawad és jove i té empenta. Em diu: "M'agrada el projecte, intentarem fer un equip de treball de cada banda i buscar el recolzament de les institucions, però si no ho aconseguim, ho muntarem tu i jo."

La tercera columna és la de la protecció del medi. Millora ràpidament el nostre veí del Sud. Carreteres noves, cotxes nous, parcs, jardins, millora de la neteja i la higiene, escoles, mercats, escorxadors, el Marroc progressa i me n'alegro, viu una mena d'anys seixanta amb els "Planes de Desarrollo" del Cisquet Nacional. Com aquí, la sequera i l'abandó de la mal anomenada agricultura de subsistència propicien el creixement exponencial de les àrees urbanes. Poc a poc es va ordenant el caos però encara hi ha molta merda, molt fum de plàstics, molta misèria. Quan aneu a Marràqueix, aneu a Bab Dukala, l'estació d'autobusos i grands-taxis, franquegeu la muralla i entreu a ciutat vella i veureu de què parlo. La Mancomunitat d'escombreries de l'Urgellet o, més ben dit, el seu gerent, es mostra receptiu a possibles col·laboracions. Indago informació sobre l'existència i funcionament de plantes de reciclatge a les grans ciutats.

El quart atlant es una dona i es diu Cultura, de forma genèrica. Em puc fixar ara en les múltiples Associacions de Dones d'aquelles muntanyes, o les de Defensa dels Drets Humans, molt actives de Gulmin en avall perquè els saharauis defensen la seva identitat contra vents, marees i alauís, o les de Teluet, antiga capital del Gran Glauí, unificador de les tribus del Sud, als cims entre Marraqueix i Ouarzazat, mereixedor del poder al país en el moment de la Independència, quan els francesos li van oferir un retir daurat i van imposar l'actual dinastia. Però Cultura és molt més.

Com ho fora documentar totes les tècniques constructives tradicionals, com aquesta de sobre amb pedra, morter, canya i fusta de tuya, o les dels jueus emigrats a Israel als anys setanta, per exemple, que s'acaben de fondre als peus del Cap del Lleó, a l'Anti-Atlas, a la Vall d'Ameln, regne de l'Argan, poble d'Asgaur (Un indret per reposar), últim refugi, amb els dos poblets veïns, a la foto de sota, dels refugiats de Córdoba, Al-Andalus, quan fou reconquerida pels cristians. Una meravella.

Vista dels tres pobles fundats per els refugiats cordobesos, amb el Cap del Lleó a sobre. Un ramal de la Vall d'Ameln ens du a Tafraut, capital de la babutxa.

Un cop explicat el projecte, projecto unes fotos del viatge de fa deu anys. La crisi em va agafar al Marroc, el 2008. Havia anat  a l'Africa sortint d'un Congrés sobre el Decreixement que duguérem a terme uns 300, en una masia enmig d'una boscúria del Bages em sembla. Entre aquells creadors del nou món, jo explicava que anava a l'Atlas perquè allà encara es cultiva de forma artesana i sostenible, encara hi han aquells mercats com els d'aquí abans de l'entrada a la Unió Europea, aquell nivell econòmic que assolirem cap els setanta. D'aleshores ençà la vanitat se'ns menja en la mateixa mesura que la misèria es cruspeix el món.

Vaig poder fer moltes fotos durant set mesos, en molts llocs, amb aquell petit móbil que feia fotos bastant bones, quan en aquell país usaven models anteriors sense càmara o molt dolenta. En vaig fer més de cinc mil. Hi han vivències de l'època il·lustrades en aquest blog adormit durant una dècada. Però en queden moltes per publicar, acompanyades amb els records inesborrables d'aquelles jornades. Així que, xino-xano, les aniré estampant per aquest blog, i per aquest projecte que empeny el meu destí.

A part de la crisis mundial, un altre fet insòlit va caracteritzar el viatge: la pluja. L'aigua em seguia allà on anés, quantitats ingents d'aigua. Així vaig conèixer la comarca de Fez sota un pam d'aigua, la cascada d'Ouzoud va vessar xocolata massivament, anegant la meitat del bosc d'oliveres, les cascades seques de l'Anti-Atlas brollaren per milers dels penyals, creant un miratge temporal del que havien sigut regadius abandonats pel canvi climàtic en alta muntanya. Els rius del desert baixaven plens, donant vida a granotes amagades sota terra durant anys, els argans brotaven, florien i ametllaven en poques setmanes. Les Hamades pedregoses dibuixaven rius d'herba que brotaven de sota els rocs, a desig de les corbes del terreny ressec. Va ser un viatge molt màgic. I plovia, plovia, plovia, a Sidi-Ifni, a Tarfaya, a Laiun, a Edakhla, fins a Nuadhibú, a Mauritania, plovia.

Satisfacció i victòria

Aquesta Nadala és com un premi, un assoliment. Amb tota la humilitat possible en aquest pou de vanitat, deixeu-me dir tota la satisfacció, alhora que tot agraïment. És un plaer, vaig per la vida gaudint com una vaca en prat pirinenc de molta ufanor. Només arribar, els passadissos son curulls de vida i alegria, les salutacions es multipliquen, algunes molt el·laborades, de fins a sis moviments. Entro a l'aula i m'encanten les cares, el bon humor de molts, la seva energia. També agombolo els que tenen son o estan tristos, emprenyats o refractaris. I disfruto molt si, explicant la meva visió de l'existència, barrejada amb continguts curriculars. Que bé tot! Visca la Pepa! I quan vinguin les verdes, les farem madurar.

Té tanta raó en Saïd...

Fart d'acompanyar-me amunt i avall a veure veïns que volen vendre terres. Tothom vol vendre, els preus es disparen, gran boom. Ell no vol res de tot això, i m'ho diu ben clar, ho fa perquè soc jo, perquè l'ajudo, només ho faria per la família. Fa vint anys que volta per Ouzoud, i ha ajudat a molts europeus, i la majoria nasti, walu, res, bla-bla, matar-se a treballar per no res, com aquell anglès que va comprar uns marges a la gorja del riu, i vinga fer paret seca i barraques, i al final, tot abandonat ja fa temps. A mi no em cal comprar res, diu, perquè ho tinc tot. És un dels homes més lliures que conec, sinó el que més.

Al matí, la cascada tira amunt, i torna a caure en forma de roïna