dimarts, 21 d’abril del 2009
dijous, 16 d’abril del 2009
renaixement
PREGÀRIA
Estic convençut que vaig tenir un dels millors mestres que es podien tenir a la Catalunya del segle XX. Es deia Miquel Porter, era el meu pare, i ma mare el temperava, i els qui l’hagueu conegut convindreu que, si més no, va ser un petit gran home. Amb tota la modèstia que ell em va ensenyar, haig de reconèixer els meus errors, intentar fer-me perdonar, rectificar i matisar conductes i paraules, per el meu bé i el dels altres.
He passat una mala època, ben merescuda d’altra banda, però la vida té un no se què de misericordiós que em fa albirar la llum des del fons del forat on som entaforats. He guardat silenci uns mesos, perquè quan erres el camí no trobes fonts , però ara us haig d’explicar quatre coses, perquè els qui fan via no caiguin en els mateixos viaranys.
La primera, la més important i de la qual la resta en deriva, és la constatació de fins a quin punt la cultura actual ha oblidat l’esperit, endinsant-se més i més en l’espessa i traïdora matèria.
Així, segona cosa, el noiet de ciutat que jo era va voler tornar als orígens, inventant un impossible retorn al passat, el resultat més notori del qual ha sigut el trinxar-me l’espinada i engreixar la frustració. “Tot aixó que tens de guanyat” em deia el mestre Raimon Panikkar, i jo no l’acabava d’entendre. Quanta feina inútil i malbaratada, en el pla material si més no, que dels errors se n’aprèn, i potser, fent-ho públic, evito a molts nous idealistes sofriments inútils. Hom no pot defugir el seu destí ni negar els seus orígens, però si que el treball, físic també però sobretot mental, ens pot fer evolucionar. La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seva culpable incapacitat (Kant, citat per Eudald Carbonell en El naixement d’una nova consciència)
Del fracàs repetit, del brogit de la gran crisi mundana i de rudiments mal entesos del taoïsme en surt la dèria per la no-acció, l’elogi de la mandra, tercera cosa que, si bé mantinc en l’òrbita material sense confondre-la amb l’abandó, haig de negar rotundament en la dimensió de l’esperit, on hi ha un oceà de feina per fer. El món material necessita reposar, immers com està en tantes i tantes equivocacions, per donar ales a l’ànima. “Calma” era un dels principals mantres del mestre Miquel, repetit a l’infinit. Tinc un germà molt savi. És una reconeguda eminència mundial en art islàmic. Ell també, no obstant una vida rica i plena, pateix els sofriments d’aquesta baix món, i junts amb els altres quatre germans, ens recolzem i obrim camins. Em recomana un llibre: Des choses cachées depuis la fondation du monde (Coses amagades des de la fundació del món), de René Girard. Jo mateix escrivia fa uns dies: “des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra, per sobreviure. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Vol dir que hem de transmutar de super-depredadors a protectors.”
I, quarta cosa, quan sembla que ja no hi ha solució, quan arrossegues la preciosa existència com una càrrega feixuga, esperant i desitjant el final, intervé la Divina Providència, aquest cop amb la visita a uns amics de fa trenta cinc anys, practicants del budisme, i se m’obren els ulls i em torna l’alegria al cor, amb aquell Amor Universal que m’ensenyaven els pares, vertaders cristians que van acabar fugint l’Església, aquell Amor Lliure que vam tant mal interpretar els hipis tronats, ancorats en la matèria psicodèlica. I sé que si sóc viu és perquè tinc fe en l’amor, i si en la forma he pogut cometre pecats, en nom d’un amor malentès i egoista, sé que en el fons hi havia quelcom de bo i pur. El meu avi matern deia que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Diuen els meus nous mestres que l’amor propi, mal entès, és l’esca del mal. Desbordo d’agraïment per tantes persones bones que existeixen i han existit i ens ajuden positivament, em reafirmo en aquest camí amb la fita de nous objectes preciosos, mentals, i vull dedicar el que em queda de vida a estendre la felicitat a tots els regnes, des de la meva condició de cuca amb ales. Així sia.
Estic convençut que vaig tenir un dels millors mestres que es podien tenir a la Catalunya del segle XX. Es deia Miquel Porter, era el meu pare, i ma mare el temperava, i els qui l’hagueu conegut convindreu que, si més no, va ser un petit gran home. Amb tota la modèstia que ell em va ensenyar, haig de reconèixer els meus errors, intentar fer-me perdonar, rectificar i matisar conductes i paraules, per el meu bé i el dels altres.
He passat una mala època, ben merescuda d’altra banda, però la vida té un no se què de misericordiós que em fa albirar la llum des del fons del forat on som entaforats. He guardat silenci uns mesos, perquè quan erres el camí no trobes fonts , però ara us haig d’explicar quatre coses, perquè els qui fan via no caiguin en els mateixos viaranys.
La primera, la més important i de la qual la resta en deriva, és la constatació de fins a quin punt la cultura actual ha oblidat l’esperit, endinsant-se més i més en l’espessa i traïdora matèria.
Així, segona cosa, el noiet de ciutat que jo era va voler tornar als orígens, inventant un impossible retorn al passat, el resultat més notori del qual ha sigut el trinxar-me l’espinada i engreixar la frustració. “Tot aixó que tens de guanyat” em deia el mestre Raimon Panikkar, i jo no l’acabava d’entendre. Quanta feina inútil i malbaratada, en el pla material si més no, que dels errors se n’aprèn, i potser, fent-ho públic, evito a molts nous idealistes sofriments inútils. Hom no pot defugir el seu destí ni negar els seus orígens, però si que el treball, físic també però sobretot mental, ens pot fer evolucionar. La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seva culpable incapacitat (Kant, citat per Eudald Carbonell en El naixement d’una nova consciència)
Del fracàs repetit, del brogit de la gran crisi mundana i de rudiments mal entesos del taoïsme en surt la dèria per la no-acció, l’elogi de la mandra, tercera cosa que, si bé mantinc en l’òrbita material sense confondre-la amb l’abandó, haig de negar rotundament en la dimensió de l’esperit, on hi ha un oceà de feina per fer. El món material necessita reposar, immers com està en tantes i tantes equivocacions, per donar ales a l’ànima. “Calma” era un dels principals mantres del mestre Miquel, repetit a l’infinit. Tinc un germà molt savi. És una reconeguda eminència mundial en art islàmic. Ell també, no obstant una vida rica i plena, pateix els sofriments d’aquesta baix món, i junts amb els altres quatre germans, ens recolzem i obrim camins. Em recomana un llibre: Des choses cachées depuis la fondation du monde (Coses amagades des de la fundació del món), de René Girard. Jo mateix escrivia fa uns dies: “des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra, per sobreviure. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Vol dir que hem de transmutar de super-depredadors a protectors.”
I, quarta cosa, quan sembla que ja no hi ha solució, quan arrossegues la preciosa existència com una càrrega feixuga, esperant i desitjant el final, intervé la Divina Providència, aquest cop amb la visita a uns amics de fa trenta cinc anys, practicants del budisme, i se m’obren els ulls i em torna l’alegria al cor, amb aquell Amor Universal que m’ensenyaven els pares, vertaders cristians que van acabar fugint l’Església, aquell Amor Lliure que vam tant mal interpretar els hipis tronats, ancorats en la matèria psicodèlica. I sé que si sóc viu és perquè tinc fe en l’amor, i si en la forma he pogut cometre pecats, en nom d’un amor malentès i egoista, sé que en el fons hi havia quelcom de bo i pur. El meu avi matern deia que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Diuen els meus nous mestres que l’amor propi, mal entès, és l’esca del mal. Desbordo d’agraïment per tantes persones bones que existeixen i han existit i ens ajuden positivament, em reafirmo en aquest camí amb la fita de nous objectes preciosos, mentals, i vull dedicar el que em queda de vida a estendre la felicitat a tots els regnes, des de la meva condició de cuca amb ales. Així sia.
POU D’INIQUITAT
No sé per quins set sous, potser només perquè em deixen tornar a donar-vos la tabarra, però avui estic content. És un estat d’ànim que trobava a faltar últimament i segueixo aquesta veta que em fa oblidar les escòries. Us devíeu pensar que m’havia mort, o que finalment havia renunciat a exposar impúdicament la meva ànima fosca al respectable. Em temo que m’haureu de suportar una temporada més. Heus aquí que vaig fer un capoll i m’hi vaig embolicar. El vaig penjar d’un argan, arbre venerable i antiquíssim, per allà l’Anti-Atlas Africà. Allà, en un estat de crisàlide, vaig transmutar en una nova forma, durant set mesos. Les metamorfosis són feixugues i molt cansades. Això de convertir-se de dalt a baix gasta molta energia, però mireu, m´hi sento còmode en aquest nou cos. Aquest cop m’han crescut unes ales immenses i molt fines, unes ales que són una bestiesa de grans, tant que sovint no en veig la punta quan sobrevolo les valls. El cos té la mida d’una cuca. Ja m’està bé. M’han dit que em dic Drac del Decreixement i és que, aquí com allà, ningú tria el seu nom. El cuc que jo era abans agonitzava en un entorn inhòspit. On anava un cuc decreixementista, rampant pel quitrà de l’opulència? Rampant, rampant vaig anar fins una trobada decreixent, als boscos de l’Anoia. Allà, l’Enric Duran i la seva colla organitzàvem el futur. Erem uns tres-cents, com els espartans enfront de l’imperi persa. Quines pretensions! Quan es posaran al seu lloc, les donetes i els homenets? Quan realitzaran elles que no han de conquerir el poder perquè elles són el poder; i ells, quan prendran consciència de la seva insignificància en el pla material? Quan assumiran la seva subsidiaritat? Els seus escarafalls només fan que entorpir la lliure evolució de les espècies, ja fa milers d’anys. Ara estenc les ales sobre vostre, i la seva ombra, homenets despistats, encara us protegeix d’un sol inclement, perquè l’heu fet enfadar, m´ho va dir la Gran Salamandra, que és l’altre espècie que habita el foc juntament amb els dracs, si hem de fer cas del Nomenclator del Mestre Paracels.
Al Marroc, un mestre comença guanyant 260 € (dos cents seixanta euros) al més, i un sou de cinc o sis cents és un souàs. Al Marroc, les jornaleres treballen dotze hores per dos euros i mig o tres al dia, un quilo de carn val sis euros, però el rei i la seva família són una de les potències econòmiques mundials. Aquí tenim el Borbó que viu molt ufà, i la Duquessa d’Alba, que és la noble més noble del món i part de l’estranger, símbols de l’estatus quo. També tenim en Sarkozy, i en Botin i molts altres dimonis grossos. Creixeu, creixeu, maleïts!
Eh, Drac, o Sargantana alada! - pot fer el lector, cansat de tantes noves incongruències – i el pou d’iniquitat on és? On és? - fa el dragonet enfurismat, traient foc pels queixals, com un encenedor de disseny – On és? Tros de coniam, cagallò de fang? És dins teu, i dins meu, i ens rosega i ens fa patir. Com més ric més inic. Hom, a vegades, no és ric en diners però si en cultura o en experiència, en emocions, en sentiments, intel·ligència, intuició, capacitat de treball... El meu fill segon, que ha metamorfosat en un elf negre, habitants de l’aire contaminat, em diu que el bé i el mal sempre s’equilibren, que és perillós voler fer gran bé, perquè atrau gran mal, que gran felicitat crida gran infelicitat. I entenc les paraules de l’amic Said, que deixa la seva vida de luxe a Agadir i marxa a viure amb els berbers del Gran Atlas, pregant cinc cops al dia, amb la natura, ajudant els nens, els ancians i els homes lliures, transimperials, amb el seu caliu humà, vivint pràcticament sense diners. “La Terra i la Guerra són les dues maneres de guanyar-se la vida” resa l’adagi amazigh. I encara milers i milers de rucs tiben les arades a les feixetes pedregoses dels Atlas, perquè l’amo segui, amb sort, quatre garbes de blat. Em deia el Said que no volia ser molt feliç. I cogito: Que justes, sàvies i còmodes són la justa mesura aristotèlica i la modèstia franciscana, i que dura és la vida, congre, i que exagerada!
No sé per quins set sous, potser només perquè em deixen tornar a donar-vos la tabarra, però avui estic content. És un estat d’ànim que trobava a faltar últimament i segueixo aquesta veta que em fa oblidar les escòries. Us devíeu pensar que m’havia mort, o que finalment havia renunciat a exposar impúdicament la meva ànima fosca al respectable. Em temo que m’haureu de suportar una temporada més. Heus aquí que vaig fer un capoll i m’hi vaig embolicar. El vaig penjar d’un argan, arbre venerable i antiquíssim, per allà l’Anti-Atlas Africà. Allà, en un estat de crisàlide, vaig transmutar en una nova forma, durant set mesos. Les metamorfosis són feixugues i molt cansades. Això de convertir-se de dalt a baix gasta molta energia, però mireu, m´hi sento còmode en aquest nou cos. Aquest cop m’han crescut unes ales immenses i molt fines, unes ales que són una bestiesa de grans, tant que sovint no en veig la punta quan sobrevolo les valls. El cos té la mida d’una cuca. Ja m’està bé. M’han dit que em dic Drac del Decreixement i és que, aquí com allà, ningú tria el seu nom. El cuc que jo era abans agonitzava en un entorn inhòspit. On anava un cuc decreixementista, rampant pel quitrà de l’opulència? Rampant, rampant vaig anar fins una trobada decreixent, als boscos de l’Anoia. Allà, l’Enric Duran i la seva colla organitzàvem el futur. Erem uns tres-cents, com els espartans enfront de l’imperi persa. Quines pretensions! Quan es posaran al seu lloc, les donetes i els homenets? Quan realitzaran elles que no han de conquerir el poder perquè elles són el poder; i ells, quan prendran consciència de la seva insignificància en el pla material? Quan assumiran la seva subsidiaritat? Els seus escarafalls només fan que entorpir la lliure evolució de les espècies, ja fa milers d’anys. Ara estenc les ales sobre vostre, i la seva ombra, homenets despistats, encara us protegeix d’un sol inclement, perquè l’heu fet enfadar, m´ho va dir la Gran Salamandra, que és l’altre espècie que habita el foc juntament amb els dracs, si hem de fer cas del Nomenclator del Mestre Paracels.
Al Marroc, un mestre comença guanyant 260 € (dos cents seixanta euros) al més, i un sou de cinc o sis cents és un souàs. Al Marroc, les jornaleres treballen dotze hores per dos euros i mig o tres al dia, un quilo de carn val sis euros, però el rei i la seva família són una de les potències econòmiques mundials. Aquí tenim el Borbó que viu molt ufà, i la Duquessa d’Alba, que és la noble més noble del món i part de l’estranger, símbols de l’estatus quo. També tenim en Sarkozy, i en Botin i molts altres dimonis grossos. Creixeu, creixeu, maleïts!
Eh, Drac, o Sargantana alada! - pot fer el lector, cansat de tantes noves incongruències – i el pou d’iniquitat on és? On és? - fa el dragonet enfurismat, traient foc pels queixals, com un encenedor de disseny – On és? Tros de coniam, cagallò de fang? És dins teu, i dins meu, i ens rosega i ens fa patir. Com més ric més inic. Hom, a vegades, no és ric en diners però si en cultura o en experiència, en emocions, en sentiments, intel·ligència, intuició, capacitat de treball... El meu fill segon, que ha metamorfosat en un elf negre, habitants de l’aire contaminat, em diu que el bé i el mal sempre s’equilibren, que és perillós voler fer gran bé, perquè atrau gran mal, que gran felicitat crida gran infelicitat. I entenc les paraules de l’amic Said, que deixa la seva vida de luxe a Agadir i marxa a viure amb els berbers del Gran Atlas, pregant cinc cops al dia, amb la natura, ajudant els nens, els ancians i els homes lliures, transimperials, amb el seu caliu humà, vivint pràcticament sense diners. “La Terra i la Guerra són les dues maneres de guanyar-se la vida” resa l’adagi amazigh. I encara milers i milers de rucs tiben les arades a les feixetes pedregoses dels Atlas, perquè l’amo segui, amb sort, quatre garbes de blat. Em deia el Said que no volia ser molt feliç. I cogito: Que justes, sàvies i còmodes són la justa mesura aristotèlica i la modèstia franciscana, i que dura és la vida, congre, i que exagerada!
lament
L’ACCEPTACIÓ DE L’INEVITABLE
Crec que es dona a la voluntat humana molta més importància de la que té. “Faré això, farem allò”, sigui altruista o egoista, a pesar de tot, malgrat tot, essencialment contra natura. Des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Nascuts en el temps de la Factura, l’equilibri intern és gairebé impossible perquè som fruit d’una cultura desequilibrada de fa trenta mil anys. La sacralització del treball, per exemple, sempre ha sigut un instrument de domini i a resultat nefasta a la vida en general, per excés. Morim d’èxit. Els valors creats, les màximes aspiracions humanes ho arrasen tot.
M’estimo, malgrat els errors, com estimo l’home i la dona, fins i tot els quI m’odien, com a components de la vida. Però tot està per fer, quan s’acabi de desmuntar el gran parany. La mandra, tant mal vista, el no-fer que ens enfronta al buit, resultarà segurament primordial.
Perquè no estem motivats a moure’ns alguns? Potser perquè no hi han motius, perquè hem d’aprendre a no fer res. Contemplo la natura: les plantes, els animals, les pedres i observo com n’és de parsimoniosa la seva existència, i crec que, en el fons, som molt més això que no pas les civilitzacions que hem creat. Les penyes es van desfent i cauen, les femelles pareixen, els mascles fertilitzen, i uns es mengen als altres i després es moren. Menjeu-me, si us plau, perquè estic cansat de depredar. Menjeu-me fills, dones i gorgones, amics i enemics, cucs, virus i bacteris. Penyes: enterreu-me, perquè vull descansar.
Perquè tants bens i cabres de l’Empordà perden la gana i minven fins que moren? Perquè, de sobte, un sonat aquí i un altre allà, són capaços d’agafar un fusell i liar-se a matar gent? Perquè la depressió avança imparable? Perquè estem en el temps de la Factura. Perquè ser bo, maldant per salvar vides miserables si sobrem més de la meitat dels homes i les dones? Quin horror més horrible. Que equivocades la raó i la bondat! Que mal calibrats l’humanisme i els Drets Humans! Drets per qui? Drets per quants? És el temps de la Factura. Ha començat el Decreixement, i jo vull decréixer fins a ser molt, molt petit. Ja he viscut en el gran format, ho he intentat, des d’una posició modesta, he fet l’assaig. Perquè entestar-se a allargar la vida si en sobrem tants? Mentre la Providència em mantingui només puc denunciar l’excés de l’home i de la dona.
Avui, per exemple, era el Dia de l’Aigua. Ningú planteja el dret a l’aigua dels éssers que hi viuen, el dret dels boscos i les feres, el dret de l’aigua a ser lliure. No. L’aigua s’embassa i es fa passar per tubs, canals i sèquies pel consum humà. És un dret humà. I un bè negre! L’aigua és un do que permet la vida i si l’acaparem i l’embrutem i l’usem pels horts, masses horts i per la indústria, massa indústria, la neguem a la majoria de la vida, i ens matem. I tot va així. Quan temps trigarà a haver-hi prou gent que s’adoni de l’enganyifa antropocèntrica? Quant temps vol la Història per finiquitar-se? La vida futura serà tant diferent! Diuen que Mahoma va ser l’últim profeta, no perquè no n’hi hagin hagut més sinó perquè ningú els hi ha fet cas. I ningú els hi pot fer cas perquè la mort i la resurrecció l’haurà de fer cadascú. La mort és acceptar tants errors, i la resurrecció és connectar-se a quelcom més, una Nova Consciència, com diu en el llibre d’aquest títol l’arqueòleg Eudald Carbonell, encertant el concepte però errant el camí, a parer meu, ans la ciència no ho resolt tot, sempre hi haurà misteri i providència, lo aliè a l’home i la dona i sort en tenim! L’autor preveu la ciutat planetària, d’inviabilitat absoluta diria jo. Quan l’excés de confiança en l’humà s’esvaeixi, quan es situi en el lloc que li correspon, la pell deixarà de ser una frontera per ser un nexe. Agraeixo les malalties i els errors que m’han fet baixar els fums i m’impedeixen l’acció i beneeixo la crisi humana que he esperat sempre. La vida és tant dura i cruel com meravellosa, i ara necessita renovar-se.
Crec que es dona a la voluntat humana molta més importància de la que té. “Faré això, farem allò”, sigui altruista o egoista, a pesar de tot, malgrat tot, essencialment contra natura. Des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Nascuts en el temps de la Factura, l’equilibri intern és gairebé impossible perquè som fruit d’una cultura desequilibrada de fa trenta mil anys. La sacralització del treball, per exemple, sempre ha sigut un instrument de domini i a resultat nefasta a la vida en general, per excés. Morim d’èxit. Els valors creats, les màximes aspiracions humanes ho arrasen tot.
M’estimo, malgrat els errors, com estimo l’home i la dona, fins i tot els quI m’odien, com a components de la vida. Però tot està per fer, quan s’acabi de desmuntar el gran parany. La mandra, tant mal vista, el no-fer que ens enfronta al buit, resultarà segurament primordial.
Perquè no estem motivats a moure’ns alguns? Potser perquè no hi han motius, perquè hem d’aprendre a no fer res. Contemplo la natura: les plantes, els animals, les pedres i observo com n’és de parsimoniosa la seva existència, i crec que, en el fons, som molt més això que no pas les civilitzacions que hem creat. Les penyes es van desfent i cauen, les femelles pareixen, els mascles fertilitzen, i uns es mengen als altres i després es moren. Menjeu-me, si us plau, perquè estic cansat de depredar. Menjeu-me fills, dones i gorgones, amics i enemics, cucs, virus i bacteris. Penyes: enterreu-me, perquè vull descansar.
Perquè tants bens i cabres de l’Empordà perden la gana i minven fins que moren? Perquè, de sobte, un sonat aquí i un altre allà, són capaços d’agafar un fusell i liar-se a matar gent? Perquè la depressió avança imparable? Perquè estem en el temps de la Factura. Perquè ser bo, maldant per salvar vides miserables si sobrem més de la meitat dels homes i les dones? Quin horror més horrible. Que equivocades la raó i la bondat! Que mal calibrats l’humanisme i els Drets Humans! Drets per qui? Drets per quants? És el temps de la Factura. Ha començat el Decreixement, i jo vull decréixer fins a ser molt, molt petit. Ja he viscut en el gran format, ho he intentat, des d’una posició modesta, he fet l’assaig. Perquè entestar-se a allargar la vida si en sobrem tants? Mentre la Providència em mantingui només puc denunciar l’excés de l’home i de la dona.
Avui, per exemple, era el Dia de l’Aigua. Ningú planteja el dret a l’aigua dels éssers que hi viuen, el dret dels boscos i les feres, el dret de l’aigua a ser lliure. No. L’aigua s’embassa i es fa passar per tubs, canals i sèquies pel consum humà. És un dret humà. I un bè negre! L’aigua és un do que permet la vida i si l’acaparem i l’embrutem i l’usem pels horts, masses horts i per la indústria, massa indústria, la neguem a la majoria de la vida, i ens matem. I tot va així. Quan temps trigarà a haver-hi prou gent que s’adoni de l’enganyifa antropocèntrica? Quant temps vol la Història per finiquitar-se? La vida futura serà tant diferent! Diuen que Mahoma va ser l’últim profeta, no perquè no n’hi hagin hagut més sinó perquè ningú els hi ha fet cas. I ningú els hi pot fer cas perquè la mort i la resurrecció l’haurà de fer cadascú. La mort és acceptar tants errors, i la resurrecció és connectar-se a quelcom més, una Nova Consciència, com diu en el llibre d’aquest títol l’arqueòleg Eudald Carbonell, encertant el concepte però errant el camí, a parer meu, ans la ciència no ho resolt tot, sempre hi haurà misteri i providència, lo aliè a l’home i la dona i sort en tenim! L’autor preveu la ciutat planetària, d’inviabilitat absoluta diria jo. Quan l’excés de confiança en l’humà s’esvaeixi, quan es situi en el lloc que li correspon, la pell deixarà de ser una frontera per ser un nexe. Agraeixo les malalties i els errors que m’han fet baixar els fums i m’impedeixen l’acció i beneeixo la crisi humana que he esperat sempre. La vida és tant dura i cruel com meravellosa, i ara necessita renovar-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)