Aisha amassant argan

OLI D’ARGAN

Avui fa un dia estrany. Plou, una roina fina que vé d'uns núvols blavosos. Després plou i fa sol, i ara ja fa hores que bufa un vent del dimoni. Avui l'Aisha farà oli d'argan. Ja fa dies que m'ho deia: "Faré oli d'argan per la meva filla que està a Barcelona, i tu li portaràs. També en faré per tu, per la familia i perquè en venguis, però ara només en faig un litre o dos, perquè amb totes aquestes plujes, quan faci sol, sortirà uns argans molt bons, i en farem més."
Ja va esclofiar les ametlles amb la veina. Avui fa un foc i les torra, amb un gran plat de ceràmica. Després les moldrem amb un molinet de manivela desmontable. Comprovarem que és millor moldre amb les pedres de moli tradicionals que molen més fi I fan més oli. Seguidament amassarà la pasta resultant. Ho fa en un gran gibrell d'acer inoxidable. Hi và afegint gotes d'aigua. Ja fa quatre hores que amassa, l'Aisha. La pasta s'ha convertit en unes boles que suren en oli. N’ha sortit poc: un litre curt. Tornarà a moldre la pasta amb les padres quan en faci més.
Després vaig a voltar pel palmar, fins a Ameln, on es veu quatre gats. No hi ha internet perqué hi ha tormenta de vent i pluja. A la tele investeixen Obama. Recordo una bassa del riu menys que esporàdic, ahir, a Tafraut. Era plena de granotes i/o gripaus molt excitats, nedant entre piles oxidades, plàstics I altres residus no menys toxics de més dificil identificacio Una de les bèsties era molt grossa. Un altre intentava muntar-la. La grossa tenia com uns apèndixs als genolls, peró fixant m'hi bé veig que són dos que ja copulaven. També he vist, passejant entre rocs immensos, unes sargantanes negres i rogenques, amb els ulls verts, molt bufones. Foten uns salts increibles, de roc a roc. Tota sortida és un gaudir. Avui ja és ahir. M’he llevat amb ganes de viatjar. Agafo quatre patracols I faig cap el cami antic d’anar a peu o en ase a Tafraut. Es, per no variar, un cami acollonant, amb grans empedrats. A casa en diria romànic, com ho dic aqui? Es un cami més que centenari en tot cas. Trobo la barraca de pastor I l’estable més megalitics. Trobo, en una petita vall, una tenda de nomades, feta de pèl de camell, trobo rocs que em giren el cap…

balena varada

cabana i estable

porta

interior de la cabana

estable

nomades

rapa-nui

escriptori

el conte 1

El conte 1


Després l’instint em va fer fugir de la ciutat. M’hi volia quedar una setmana, pero hi havia massa fum, massa soroll. L’intuicio, la sort, la mà de dèu (afus nabi) em portarien en un dels llocs més paradisiacs que conec : les cascades d’Uzud, a l’Atlas Central. Hi han monos, magots, que es distingeixen per no tenir cua, amb lo cual resisteixen els rigors de l’hivern. Un dia vaig conviure una estona amb una tribu de 22… Els petits botaven sobre meu. Una femella se m’asseu a la vora, recolzant una mà sobre la penya. Hi atanso la meva. Contacte en la tercera fase. El mascle gros ens veu i, com un llamp, s’abraona contra la infidel. Tenen uns uials que fan uns quinze centimetres… Les cascades eren a vessar de gent, marroquins la majoria, en un cuadre seixantista que em recordava els chiringuitos de Vallvidrera de quan jo era petit. Per cert, aquests dies he recordat que, quan era petit, molt petit, volia ser explorador. Els meus idols eren en Stanley i en Livingstone. Després, els adults, que sovint aixafen guitarres, em van dir que la Terra ja era tota descoberta, i em van frustrar les ànsies. Per aqui encara n’hi ha d’exploradors. Els adults son mentiders. Encara descobreixen pintures rupestres, i coves, i coses i pedres i el que queda per descobrir ! Llavors, de petit, vaig pensar : « doncs em faré astronauta, que a fora hi ha tela per descobrir », i el meu idol passà a ser en Iuri Gagarin, el primer cosmonauta.
Molt recomanables i folklorics els càmpings de vora el riu, sota les cascades, fets de canyissos, estores i coixins ; oliveres i grans vinyes enramades. No cal anar-hi a l’agost. També és gairebé obligatori anar a Tanarmelt, un poble fundat pel marabu de la vall que va portar esclaus negres. Els descendents son foscos, naturalment, i la gent en diu el poble mexicà ( ?) Totes les muntanyes son una passada. Amics de per aqui, el Hafid i el Hamid, em van portar, després del ramadà, per cingles de vertigen, durant tres dies, a pobles perduts de traficants de haixix i aigua de vida (aman hayat) aiguardent de figues, feta pels jueus. L’amic-amic que he fet és el Said. Negociava plàtans amb èxit a Inzgane, gran mercat del sur ; fins que ho va deixar per viure simplement, amb la natura, a Uzud, que vol dir preciositat. Sap secrets, m’ensenya llocs, com la font de l’eterna joventut, coses, plantes, gent, d’aqui i de fora. Es amable i senzill.

al mig hi ha un home...

des del càmping Tafdna (cascada), del meu amic Mohammed.

Amics d'estiu: Ibrahim, que viu a Londres i Nielsen, holandesa, infermera, jo voldria que em cuidés...

Hi havia una Fantasia...

el bosc és d'oliveres, vinyes i garrofers

alçada del primer salt: 60m

cranc del riu. també hi han granotes, gripaus, tortugues, truites...

el suk

el poble es va quedar sense aigua per les inundacions

és jove

la muntanya és gran

i per ara ja n'hi ha prou

tamazight

El mulah m'ha despertat amb els seus càntics a un quart de sis del matí. Em llevo a pixar, per jeure una estona més, però haig d'anar a cagar. Ja em conec la comèdia; després de la corda et desvelles. Pujo a la cuina de la terrassa a fer un tè. És negra nit, amb núvols i lluna. I si m'en vaig al torrent a veure l'aigua i els erissons gegants? No. Encara és tot moll, i avui volia anar a ciutat, a repetir una part de les fotos perdudes de la muntanya i a guarnir el blog i a veure el Hassan i gent. Tinc l'encostipat bastant controlat, després de trenta sis hores de quarentena, i moltes ganes de voltar. Hauria de rentar roba i endreçar l'habitació. Avui no. Aniré a buscar aigua a la font. Uns quants viatges per omplir l'àmfora del meu lavabo, a baix, i els dipòsits del bany de dalt. S'ha de desembussar el desaigua de la cuina, posar uns quants rajols, netejar i pintar. Ja ho farem amb el Hassan i l'Aisha, si déu vol.

Petit comentari sobre la llengua tamazight: és massa, és una passada, sobre tot els verbs: en una de les seves variants lèxiques, el verb escombrar, per exemple, en temps inacomplert és: frrrrdh. Vale? Una de les formes de dir gronxador és: ahlallu, una altra tajgagalt (el femení acostuma a portar "t" davant i darrera). La tercera manera és tiwliwla, femení plural que, en forma d'estat d'annexió esdevé twliwla, com és lògic. Finalment, la quarta variant lèxica és ahhnnaylulu. Que mono, no? M'encanta. En estat d'annexió uhhnnaylulu, en plural ihhnnaylulutn...

l'explorador

el guardià

el cor de pedra

hi han formes fàliques

... molt fàliques...

... i flors.

Avui ja és ahir. Ahir vaig voltar si, per la muntanya i per la xarxa. Espero que algu comenti algo d’en tant en tant, a part de la Heredia. Mira que és trist l'amor no correspost. El dia no era molt bo per les fotos, pero en vaig fer alguna. Hi hauré de tornar. M’atrau. Avui fa un bon sol. Mireu al mati quin mar de nuvols…

He estat baldat fins a migdia, quan m’he arrencat del jaç per fugir cap a ciutat. Massa soledat si no t’acabes de trobar bé. He tornat a trobar el vei funcionari que anava al hammam, als banys. M’ha dit que la tribu, que son tres pobles, te una associacio per perpetuar el govern local. M’ha dit que tenen un projecte per tancar una part dels horts; perquè si no els senglars s’ho menjen tot. La poca gent que queda ja no cultiva, com a Bar. El projecte de tancament busca finançament; per un pressupost d’uns 150 000 dirhams … El vei m’ha dit que doni veus… senyals, communiquè?

El conte comença a Marraksh...

El conte

El conte comença a Marraksh, la segona setmana de juliol. S’arriba a Djebel f’naa, la plaça de la fi dels dies, o de la resurreccio dels morts.

Em fixo en les dones...

... son diferents ...

... també boxejen a Djebel f'naa ...

Passejo pel suk de bon mati, abans del brogit.

Hi han molts detalls ...

... i molts racons ...

el riu baixa

plou sobre Asgaur

Plou sobre Asgaur. Ha caigut tota la nit i segueix una roina fina. Escric a l'habitació de baix de casa, on em vaig instal.lar quan l'Abdul vivia aquí. Ara a marxat a ciutat on viu d'almoina. És el germà del Hassan, el propietari, i un pèl estrambòtic. Escric per terra, sobre l'estora que em va vendre en Mutamana del poble o duar d'Umala, a l'Atlas, vora Uzud. Tinc el teclat desplegable, que és molt pràctic menys pels accents i la c trencada. Tinc una tauleta rodona que no aixeca un pam de terra, i em sembla que em compraré una taula i una cadira, ni que siguin de plàstic. Entra llum groga i verda pels vidres de colors. Porto la djelaba de cotó i m'he posat la caputxa i el forro perquè fa fresca. Aquest any ha gelat varies vegades i es veu que no passava des dels setanta. M'ho deia el veí que em va trobar per Tafraut, brindant-se a dur-me a casa amb el seu R-12. Treballa al Caidat on vaig anar a registrar-me. Ahir, tot anant cap la vall, m'explicava coses del seu dret de costums, més que mil.lenari, que ja contemplava, per exemple, la defensa dels animals, la concordia amb els jueus, etc, etc. I tot xerrant m'assebento que la tribu de per aquí va arribar fugint de Còrdoba, que són almoràvids, i allà darrera - m'ensenya un edifici blanc cuadrat en un racó de la vall - allà hi ha enterrat el marabú o vell patriarca que va refundar l'indret, fugint dels cristians. Crec, diu el veí funcionari, que els espanyols heu perdut una bona part de la vostra historia. I és que a mí el nom aquest de les gorges d'ahir d'Al Mansur em sona. No es deia aixi un general que va saquejar Barcelona?
Plou, m'he tornat a encostipar, millor que no surti. He tret el nas fins a la terrassa, on hi ha l'entrada de la casa, i me n'he tornat al fons, a l'habitació. Escriure, jeure, ara tinc el teclat al llit, jugar, mirar fotos. Nova becaina, patates fregides i ous fregits. Plou. Ha començat la nova glaciació? Avui em quedo a casa, somicant i fent el ronso, però demà aniré a ciutat. No estic per quedar-me sol gaires dies, ni que plogui, ni per quedar-me gaire per aquest país esquerp, si no trobo alguna cosa o persona que l'amanseixi. Deuré entrar algunes paraules a la meva fulla de calcul tamazigh-francès. Transcric de l'alfabet berber amb totes les seves variants lèxiques, amb una columna pel francès. Em serveix per practicar i per memoritzar, amb tota la lentitud d'un quinquagenari fumeta.

Potser és hora que us ensenyi el meu poble, si m'en surto...

Asgaur avui, vist des dels horts

Nano de Tarfaya. M'he quedat com ell quan he perdut les 250 fotos de l'excursio...

Hotel "La Voluntat"

AIN MANSUR


Bé doncs la meva decisio d’escriure cada dia ha durat dos dies : el tercer ja va fallar, avui és el cinquè . No cal ser massa exigent, ni engreixar la culpa. Tinc les meves excuses : vaig atendre la Claire i la Chloé, les primeres clientes del meu « Hotel La Voluntat ». La Casa d’en Hassan que he llogat a Asgaur, Vall d’Ameln, vora Tafraut, al cor de l’Anti-Atlas, la casa doncs, té voluntat d’acollir el viatger sense cobrar sino la voluntat, d’aqui el nom. Un incis tècnic abans de seguir : els teclats àrabs no preveuen segons quins accents. Les altres errades ortogràfiques son de collita propia, sense corrector català , sense nivell C, amb una certa llibertat que reivindico per les llengues vives, massa normatitzades .
Aixi les noies es van instal.lar a la sala gran, que te quatre finestres, catres, matelassos, catifa , coixins i mantes. Aisha, la dona de Hassan, molt vital, ens prepara un tagin per quan tornem del tomb pel torrent, imponent, on baixa aigua en cascades entre palmeres, grans pedres i roca mare, perquè ha plogut. També vam visitar l’antic barri jueu, on als anys seixanta encara feien joies, abans de marxar a Israel . Ara els seus casals preciosos cauen, es desfan, com intentarè mostrar en imatge. A la tarda vam anar a un altre poble vora Tafraut, on grans pedres surten de les parets de les cases, en un paisatge surreal granitic .
La mestressa també s’ocupa de les ovelles estabulades al fons del pati central, i es prepara per fer uns litres d’oli d’argan perquè jo l’exporti a Catalunya . Tenen una filla a Barcelona. La tribu que habita aquestes muntanyes té fama de gran comerciant, i la majoria son a les ciutats o a l’estranger on han fet fortuna . A les valls queden grans casalicis de nou ric, tancats onze mesos i mig l’any, i alguns autoctons que viuen del que reben de fora i poca cosa més, en una societat tradicional tancada, amb les dones hermètiques, vestides de negre. Les muntanyes s’han desertitzat , per manca de pluja i per la globalitzacio. Ja tornaràn, la gent i la pluja.
I ahir vam celebrar una excursio a les gorges de Ain mansur. I dic celebrar perquè anar allà és , més que un fet, una experiència amb un component tel.luric brutal . Ben organitzat des de l’agencia Tuareg de Tafraut, que mereix la propaganda perquè per 20 neuros et passejen tot el dia per paisatges de somni, et deixen caminar uns quilometres per els santuaris més extraordinaris, i encara et donen tagin en un poble de muntanya pelada, on hi ha unes mines d’or, a mil metres de fondaria. Impossible gravar en imatges tota l’enormitat de les muntanyes, les palmeres, els jardins mig abandonats, les serres àrides per la mà mil.lenària de l’home, els argans i els serbals que desafien els segles i els homes . I també vam veure, vora el gran roc anomenat el barret de Napoleo, una vall on un belga es va dedicar a pintar pedres, als anys vuitanta, dinou tones de pintura…

Sahara

No puc mirar les notícies. Em poso a plorar com un idiota, al cafè, pel carrer, no queda bé. Fa cinc mil anys que es maten per aquest trist racò de món amb un déu de suposat amor pel qual s'exterminen tres cultures. Aixó no és estimar, aixó és una merda. I quan els musulmans que em veuen compungit em demanen: "et's muslim?" jo els responc: "com voleu que ho sigui, o cristià, amb aquesta Sharia, aquesta Biblia, aquell Talmud? La meva connexió amb Déu és directe, ell i jo." I em vull comparar a la Mila Jojovitch, en el seu paper del film "El cinquè element". És una noia d'una altra dimensió, amb poders i tal (en aixó no m'hi assemblo) però a qui el mal del món anorrea. Em direu que tots patim el mal i jo respondré que potser uns més que d'altres, com en totes les coses. I quin morro em direu, quines galtes! agafar la baixa i anar-t'en a voltar per aquests mons de déu, i jo hauré de dir: "Si, però és que de debó que no em trobo bé, i molts psiquiatres recomanen el viatge per tractar la depressió, i si que he deixat les pastis, i em trobo millor, o no ben bé, però el nomadisme m'empeny a viure situacions realment belles que conjuren el marasme sedentari, i si no, d'una ciutat a l'altre, del mar a la muntanya, la vida passa. Sé que no tornaré a fer de subaltern.
De la frontera Mauritana, on vam romandre tres hores de formalitats, fins a Llaayun, a vuit cents i pico quilòmetres, vam passar una dotzena de controls. El Sahara és un estat policial, on tots els accessos a les ciutats, Dhakla, Tarfaya, Guelmin, Tan-tan, Smara, Sidi-Ifni... són controlats per policia, gendarmes i exèrcit. I és que al Magrib ningú no es fia de ningú, tot i que diuen que són germans. La màxima expressió són els palaus reials que hi ha per tot el reialme, protegits per quatre exèrcits que es vigilen l'un a l'altre. I el gendarme pot fer esperar tot l'autobus mitja hora per controlar el passaport de l'ùnic estranger que sóc jo perquè dos cents metres més amunt el policia faci el mateix, i on vas, i d'on vens, i de que fas, i dos o tres cents quilòmetres més amunt en el desert, a l'entrada i sortida de la propera ciutat, otro tanto. I de vegades, en les rectes infinites del desert, l'autobus s'atura, i tu somicant penses: " Un altre control" però no: és un camió que s'ha estavellat, escampant la càrrega per la carretera. Segurament el camioner feia més de dotze hores que conduia, sobornant tots els controls cap el seu suicidi. Com el camioner que em va dur de baixada, perquè ara pujo: paga i paga i paga, i uns encara li fumen multa pel doble dipòsit, ilegal però que porten tots els camions del desert. Abans de la frontera mauritana el desmonten, i després el tornen a muntar.
Entre la duana marroquí i la de la república islàmica hi han uns quilòmetres de terra de ningú, o del Polisario. És un camp de mines on no hi ha carretera. Es passa per sorrals o sobre la roca mare. Es veuen families empenyen els vehicles ensorrats, es veuen desferes metàliques de cotxes minats o abandonats, enmig de la sorra i els plàstics, un mar de plàstics que aixeca el vent. Un infern.
Tenen una altre concepció del temps: no és el rellotge qui mana sinó els fets. I l'autobus torna a parar enmig de desert, i guaites, esperant veure els llums i les armes policials, però tampoc: un estol d'ases silvestres atrevessa la carretera enmig de la nit. I durant molts quilòmetres, el quitrà corre vora la platja immensa, i entremig s'hi van veien unes minúscules barraquetes, habitades per anacoretes pescadors.

El vent del mòn

Tornar a escriure és un plaer, una necessitat i una disciplina. Necessito uns mínims de confort per poder fer-ho. Potser per aixó he trigat tant. Per aixó peró també per mandra, perquè ara, amb prou decisió, escric sobre la tauleta de nit d'una habitació amb poca llum de l'hotel Hagonia, al costat de la farmacia Hagonia i el café Hagonia. I m'assento en un puf, i és que els mobles del Magreb són molt diferents dels catalans, de l'estandard europeu. Només hi han taules i cadires als cafès i als restaurants. A les cases no. Tampoc fan servir el llençol de sobre, quan hi ha llit, que en àrab es diu catre, perquè molts prefereixen dormir sobre l'estora i les catifes. Es capbussen directament sota la manta. Hi ha una varietat de vestimentes i indumentaries extrordinàries, una gran riquesa de formes i colors. L'home no te prohibits els colors llampants, amb djelabes i gandores i burnussos i draas o bubus de mil tons ben vius encara que les dones segueixen endavant, amb malahfas o izars, grans togues de coloraines, estampats, batiks, sedes, satins i moares, un tresor immens, milions de cossos sinuosos embolcallats de maragdes onejants i ulls d'estrelles negres. I ells ara es posen el chech o turbà així i ara se'l posen aixà, o la caputxa de la djelaba, o un birret. Comprendreu que aquesta gernació de presumits i presumides sense presumpció, amb tota naturalitat ans n'hi ha de misèrrims i molts pobres, nodreixi uns mercats espectaculars de primera, segona i terceres mans i peus. Avui he anat al d'Inzgane, vora Agadir, que és un dels més sorollosos i més vius, res a envejar a les Medinas de Fez o Marraksh, autòcton cent per cent. I jo no puc escriure a la tauleta de nit, perquè em fa mal l'esquena, i no puc escriure amb poca llum, perquè em fan pampallugues els ulls, i no hi guipo.
I res, que per avui ja acabo, que volia dir que pensava en escriure sense gaire ordre ni concert, sinó més aviat gens o tot el contrari. Escriure com he viscut aquests darrers mesos, empès per el desitg més frívol, com és la llibertat. I m'he deixat dur pel riu, capbussant o surant o voltant en remolins, migrant com els aucells busquen el sol, la llum, la pau, com deia aquell, buscant a déu, el vent del món.