DE TEMPS I COSTUMS
Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.
divendres, 11 de juliol del 2008
clic
CLIC
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
dimarts, 8 de juliol del 2008
construïm contrapoder
TROBADA DE MOVIMENTS SOCIALS
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)