rigor

EL TEMPS BARRAT

Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.

el mutant i la carretera

CLIC

Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.

indignitats modificades genèticament

L’OLLA ARRENCA EL BULL

Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.

llepa

L’ORDRE ESTABLERT

Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.

Un conte del lustre passat

La rebel·lió dels inerts


Corria el segle XXI, i els inerts senyorejaven la terra, en aliança amb els elements i els protovitals. L’home, vençut i esclavitzat, despertava del somni i entrava en la més llarga i fosca era de les tenebres. Caldria la força i l’alegria de viure de molts com l’Oriol, que es debatia en una remolinada de plàstics, corrua de fantasmes malignes, concentrats per aquella eterna neo-tramuntana, a la plaça pública sense públic. Les idees també li corrien boges per les neurones. Lluitava per col·locar en el seu nivell la teoria geocèntrica ptolemaica, per rehabilitar els avisos de Paracels, venerat pels metges però oblidat dels filòsofs en el pogrom del renaixement, eclipsat pel Príncep de Maquiavel i el Sant Ofici. Calia redescobrir l’amalgama de la dita màgia i la dita raó necessàries per copsar l’abast de la victòria de l’host dels hidrocarburs, de les legions dioxines, i de l’imperi de l’anhídrid de carbó i les seves guàrdies priones i virals. “De fet – rumiava l’Oriol – ens han enxampat com a escolans. Vam tenir més d’un segle de debats hipòcrites i estèrils per reconduir la situació, però aquella visió occicèntrica de l’existència no ens permetia apreciar l’avenç dels inerts.” Com el protagonista de “L’evangeli segons Jesucrist” d’en Saramago, l’Oriol es queixava, i no entenia el seu destí, perquè intuïcions i tossuderia l’havien conduït a primera línia de l’Armageddon, la batalla final. Una vegada entesos els mecanismes de l’invasió, la resposta era immediata, i la col·laboració dels aliats, eucariotes i procariotes auguraven una llum d’esperança en el cel negre, sota el sol vermell. I és que tot havia estat tan subtil. Filòsofs i profetes advertien l’home des de feia mil·lenis, però ell seguí entestat en el seu rol de màxim depredador del sistema animal. Ignorades l’evolució i les advertències, els inerts iniciaren la reconquesta.
L’avenç del plom, a partir de 1945 fou tant espectacular com discret, com en la caiguda de l’imperi romà. Vint anys més tard, en tots els sistemes neurals de decisió de l’espècie humana regnava el saturnisme, que feu meravelles mesclat a la nostra mal enfocada ambició. Allò permeté l’expansió imparable dels hidrocarburs. Irònicament, els homes descobriren el perill detonador i inventaren l’impagable gasolina sense plom, erradicant un bona part d’aquest element de la circulació, quan ja el diòxid carbònic regnava pels seus furs pregenètics. Més tard, els biocombustibles originaren la gran fam planetària. Aliances perverses com la del metà i les dioxines aprimaren la capa d’ozó, i caigueren els sistemes imnunodefensius, accelerant l’atac viral: càncer, sida, la paralitzant síndrome Guillain Barre delmaren els homes. L’avenç priònic, i la sopa electromagnètica els deixaven obnubilats. Les espècies de bèsties i plantes desapareixien per milers en aquella fugida endavant sense esperança. I encara, poc abans de la guerra, hagués sigut possible el cop de timó, però l’abisme s’eixamplava, entre una teoria de llibertat i tolerància i una pràctica tirànica, lligada encara a l’estructura social dels llangardaixos. La tàctica d’usar els sistemes de poder humans fou un èxit de l’obscur. L’elit, aprenent de bruixot, gallejava del seu benestar ominós mentre s’infiltrava, imparable, l’exèrcit fosc. La concatenació fou perfecta, l’estratègia impecable, les tenebres regnen, el seu brogit infernal campa l’atmosfera. Fa anys que crema el petroli. Res, fins la seva irreparable combustió total, que encara no es preveu, l’aturarà. El creixent fèrtil és un magma, la Xina i l’Àfrica cementiris, la vida un viàtic. Lovecraft descobrí amb terror aquest malefici en els mites de Cthulu del Necromicon, grimori amagat a la Universitat de Miskatonic. Poe, amb intuïció romàntica, i els ídols de Rapa Nuí en la nit dels temps, tots ens comminaven a no invocar els antics i deixar-los dormir en les profunditats.







La gran migració

Com acostuma a passar durant les grans catàstrofes, la humanitat trobà in extremis la manera de sobreviure... en part. L’encriptament d’informació subatòmica feu possible de pujar a la xarxa el codi genètic del primer protozoo, mentre es culminava el procés de desintegració de la biosfera. Seguí en allau la virtualització de tots els bancs de llavors i embrions d’espècies extingides i en ingent extinció. La informació completa de la primera dona navegà per la xarxa el 2013. El seu codi fou Eva. Ràpidament s’introduí el primer home, rebatejat Adam. Els tristos supervivents s’afanyaren a transmutar la seva informació, delerosos d’entrar definitivament en aquella hivernació virtual. Amb prou feines si quedà a l’infern material un grapat d’humans, en la improbable reconquesta del real.
Aquesta guerra implicava però episodis més aviat surreals com la d’oblidar per nassos la propietat del cos. Justament l’Oriol acabava de baixar de la xarxa i s’emprovava la seva tercera còrpora. Era la d’un noi jove i bell, negre i relativament sà, concebut en temps d’excel·lència genètica. No ens podíem permetre perdre cossos, i la pressió de l’ambient inhòspit derrotava les mes fèrries morals. De fet, cap el 2025, el trànsit corporal esdevingué un fet consuetudinari. S’establí un pla de relleus, per supervisar i accelerar en el possible el nou procés de terraformació. La contraofensiva estava en els seus primers estadis. La realitat era àrida i erma. Les colònies de bacteris i líquens anaeròbics prosperaven en la foscor per mar i terra, malgrat la pluja àcida contínua que retorçava les plataformes continentals calcàries. La nova biosfera es limitava a unes taques que envernissaven part dels suports plutònics més resistents a l’acció àcida. En els oceans, els bacteris fagocicarburs tenien teca per segles. La pressió havia fet saltar les vàlvules dels oleoductes siberians i aràbics abandonats. Rius negres i magmàtics s’abocaven a l’aigua salada i sulfúrica. En els fons marins es creaven nous continents, amalgama d’hidrocarburs metabolitzats i sediments abocats per les torrencials avingudes corrosives. Els atmosferitzadors funcionaven a ple rendiment, però la recuperació seria lenta. L’oxigen creat era absorbit en ventades huracanades per la combustió mesopotàmica. El dilema era dantesc: si se’n aturava la producció es podia parar el forn planetari, per manca de comburent, però aleshores s’instal·laria el llegendari hivern nuclear, mil anys de fosca. Buscàvem un nou equilibri a les palpentes. Les escasses súper computadores que guardaven la humanitat formaven la xarxa tremendament reduïda d’aquells anys, i la única esperança. La vida, en codi binari, depenia d’unes plaques de silici ionitzat interconectades en búnkers hermètics, d’uns quants cossos humans de reciclatge continu, d’una central d’energia automàtica, miraculosament íntegra en les profunditats de l’Himalaya, i d’un munt de floridures.

El castell encantat

Els programes de conservació viatjaven avorrits per les incommensurables autopistes subatòmiques, revisant els nínxols de cada regne, de cada espècie i de cada individu. Les inacabables files d’arxius vetllaven la vida adormida. D’en tant en tant, es transportava els codis dels relleus, els homes i les dones que pujaven i baixaven de la realitat. Poc a poc, anaren tornant a la vida les espècies que creaven la nova biosfera. Els inerts apaivagaren lentament la revolta i tornaven a la seva estàtica condició. El pla era alhora senzill i complex. Es tractava de reproduir al màxim possible el clímax de tots els gèneres més evolucionats. La humanitat al capdamunt semblava que havia entès el seu paper harmonitzador en el concert de les espècies. S’havien fixat límits numèrics per a la futura repoblació, i també límits a les ambicions, molt similars al capitalisme ètic que es gestava a principis del segle XXI. A finals del XXIII s’establiren les primeres comunitats, al voltant de l’Himalaya. Un èxit al cap i la fi: en tres-cents anys s’aconseguí el que la natura sola havia tardat milions d’anys a crear. Les condicions de vida encara eren extremes, els elements encara païen l’ensulsiada dels inerts, i les seves convulsions doblegaven les voluntats. La decodificació comportava problemes de prioritats i greuges comparatius. Hi havia qui es rendia i tornava a hivernar una temporada, a l’espera d’un temps més suau, però la humanitat repetia la historia i anava repoblant la terra a partir del gresol vèdic. El nou progrés tecnològic era objecte d’una tremenda fiscalitat. S’intentava no repetir l’error fatal. Les noves infrastructures es construïen molt lentament, la utilització dels recursos es mirava amb lupa, i la correcció d’impactes era d’una prioritat absoluta, decuplicant el cost de les obres. La prohibició casi total del motor d’explosió, i la inexistència del transport privat propicià una societat de tipus tribal. Les condicions ambientals i l’onada colonitzadora afavorien el nomadisme.

La xarxa
Els gens angiospermes introduïts connectaren amb el dels himenòpters i els dípters, en relacions inexplicablement factibles en el digital. Es farien paleses l’existència codificada de l’essència, les potències i les seves migracions interregnes. La xarxa patí un episodi de turbulències indescriptibles, i el seu creixement exponencial s’explicaria per la interacció de l’existència vegetal i la dels ocells, la dels dofins amb la dels cucs de terra, en un festival de copia i enganxa que permetia l’espai d’emmagatzement gairebé infinit dels cristalls de darrera generació.
La xarxa era xauxa. La única llum clara en aquell món de fum negre i sol somort. Era el refugi de l’alegria, i reien fins els cocodrils. Allà s’expressava paradoxalment la força vital en tota la seva glòria. Allà la humanitat descobrí la unitat que s’havia entossudit a no veure en els seus mil·lenis de vida real. Però quant Eva i Adam entraren en aquell nou jardí de les delícies, els seus predecessors ja s’havien cuidat de corregir-lo i augmentar-lo fins a l’inimaginable. Els tècnics encarregats de la migració massiva havien comprovat uns creixements brutals del sistema, del tot inexplicables. Els desesperats usuaris, en continua regressió, també copsaren el misteri creixent, però estaven distrets amb l’impotent i terrible contemplació d’un món que se’ls hi engrunava entre els dits, i en masturbacions sadomasoquistes, xàtiques, wèbiques, mobíliques, massmediàtiques, i àdhuc automobilístiques, perduts els canals naturals del plaer i la comunicació. Desprès de mil·lenis d’imposicions encorsetadores, tots eren vells en camises de força . El segle XX els havia immers en l’ostracisme dels laberints tecnològics, i tothom estava sol, i tenia por. Però, tornant al creixement insospitat, no es poden trobar arxius a la xarxa si els cercadors no han estats prèviament programats, i si no tens ni idea de què busques. I qui, en el segle XXI, podia ni tant sols sospitar l’existència genètica de les ànimes?
Com ja he apuntat, foren els angiospermes els qui iniciaren aquell moviment. L’essència del seu ésser, la seva dualitat, en arborescències aèries i subterrànies, el seu aparent hieratisme, el creixement sense fronteres, els seus dúctils sistemes de comunicació, el miracle de la fotosíntesi, amagaven tota la evolució del regne vegetal, que res envejava a l’animal, amb la humanitat al capdamunt. La seva simbiosi amb els insectes en la fase reproductora de la vida real fou el senyal que permeté les primeres migracions d’arxius espontànies. Els himenòpters i els dípters sempre havien despuntat entre els del seu regne, per la multiplicitat i finesa dels seus sentits i per la perfecció dels seus sistemes locomotors i d’orientació, per això foren els primers en sentir el senyal. Així, d’una forma natural en aquell món binari, l’abella s’uní a la pomera, la mosca vironera al salit, i la vespa a la vinya. Uns explicaven als altres el fruir de l’existència immòbil i els seus secrets tel·lúrics, les altres comunicaven el goig del seu brunzir frenètic i les miríades de colors, i tots es meravellaven de les seves funcions en el real perdut i les multiplicaven en cossos virtuals inimaginables.

La Seu. Gener del 2003