dilluns, 19 de maig del 2008
mil trenta cinc
1035
Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.
Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.
llops
MATANÇA DE LLOPS
He rebut, a través de l’associació solidaria Cuca de Llum i de molts reenviaments, un escrit de na Berenguela Arredondo Juez, del Principat d’Astúries, denunciant una nova matança de llops. Diu que van per les llobes prenyades o amb llobatons. Diu que l’any passat en van matar dotze, amb els seus llobatons. La dona s’indigna, perquè el llop ibèric és una espècie protegida, i es pregunta si no ens hem tornat tots bojos. Jo crec que sí, que estem ben sonats tots plegats. Es compensen abastament les pèrdues de la ramaderia. Fa molts anys que no es parla de cap atac de llops a humans, que jo sàpiga, a Europa. El llop te el seu lloc imprescindible en l’equilibri natural que estem entestats en trencar.
Aporto tota la meva solidaritat a aquesta dona i la seva campanya. Diu que ofereix allotjament per vint persones disposades a defensar els llops. No em costaria gaire d’anar-hi. Fins i tot m’agradaria ressuscitar l’ofici d’encortador. L’encortador era l’home estrany i mig salvatge que tenia el do de parlar amb les bèsties. En hiverns de gana, els llops i els ossos baixaven a rondar els pobles, i la gent llogava aquest personatge perquè se’ls endugués de nou cap a les muntanyes.
Extrapolant, ja em sento una mica encortador virtual. Recondueixo dracs. Els dracs són fluxos de idees que circulen pel plasma planetari. Subdueixen les voluntats com qui no fa res. Les seves víctimes són, per exemple, els defensors dels transgènics, dels aeroports, del creixement suïcida. Reconduir dracs d’aquesta mida no és feina fàcil, però amb l’ajut de molts altres ho anem aconseguint. La Comissió Europea a prohibit l’ús de blat de moro amb gens pesticides i de patates amb antibiòtics. No obstant, Catalunya continua sent la zona amb més cultius transgènics d’Europa. Espanya és l’únic país d’Europa que permet aquests cultius. Ens els han encolomat els Grandes de España, la burgesia i les multinacionals. Em passa pel magí de considerar el llop, com l’àliga, l’ós o la foca monja, com a símbols de llibertat i de vida, en front dels dracs del ferro, el quitrà i la transgènia comercial. I si protesto, formal i fermament contra l’aeroport dels Pirineus, no protesto menys per l’aerovia pirinenca, que ens ensulfata cada dia amb els seus residus. No calen avionetes subreptícies amb iodur de plata. El tràfec aeri canvia el comportament i la composició de l’atmosfera, a les alçades més sensibles. Després els residus van baixant suaument per llacs, rius i muntanyes, per dipositar-se en els organismes de les persones, les plantes i els animals, per més glòria dels marcadors de càrrega tòxica, i jo no entenc com tots plegats podem naufragar tant lamentablement en aquest abisme insondable de inòpia i mediocritat (com deia un professor meu) de la manera que ho fem. Berenguela, estem amb tu, als pics d’Europa.
He rebut, a través de l’associació solidaria Cuca de Llum i de molts reenviaments, un escrit de na Berenguela Arredondo Juez, del Principat d’Astúries, denunciant una nova matança de llops. Diu que van per les llobes prenyades o amb llobatons. Diu que l’any passat en van matar dotze, amb els seus llobatons. La dona s’indigna, perquè el llop ibèric és una espècie protegida, i es pregunta si no ens hem tornat tots bojos. Jo crec que sí, que estem ben sonats tots plegats. Es compensen abastament les pèrdues de la ramaderia. Fa molts anys que no es parla de cap atac de llops a humans, que jo sàpiga, a Europa. El llop te el seu lloc imprescindible en l’equilibri natural que estem entestats en trencar.
Aporto tota la meva solidaritat a aquesta dona i la seva campanya. Diu que ofereix allotjament per vint persones disposades a defensar els llops. No em costaria gaire d’anar-hi. Fins i tot m’agradaria ressuscitar l’ofici d’encortador. L’encortador era l’home estrany i mig salvatge que tenia el do de parlar amb les bèsties. En hiverns de gana, els llops i els ossos baixaven a rondar els pobles, i la gent llogava aquest personatge perquè se’ls endugués de nou cap a les muntanyes.
Extrapolant, ja em sento una mica encortador virtual. Recondueixo dracs. Els dracs són fluxos de idees que circulen pel plasma planetari. Subdueixen les voluntats com qui no fa res. Les seves víctimes són, per exemple, els defensors dels transgènics, dels aeroports, del creixement suïcida. Reconduir dracs d’aquesta mida no és feina fàcil, però amb l’ajut de molts altres ho anem aconseguint. La Comissió Europea a prohibit l’ús de blat de moro amb gens pesticides i de patates amb antibiòtics. No obstant, Catalunya continua sent la zona amb més cultius transgènics d’Europa. Espanya és l’únic país d’Europa que permet aquests cultius. Ens els han encolomat els Grandes de España, la burgesia i les multinacionals. Em passa pel magí de considerar el llop, com l’àliga, l’ós o la foca monja, com a símbols de llibertat i de vida, en front dels dracs del ferro, el quitrà i la transgènia comercial. I si protesto, formal i fermament contra l’aeroport dels Pirineus, no protesto menys per l’aerovia pirinenca, que ens ensulfata cada dia amb els seus residus. No calen avionetes subreptícies amb iodur de plata. El tràfec aeri canvia el comportament i la composició de l’atmosfera, a les alçades més sensibles. Després els residus van baixant suaument per llacs, rius i muntanyes, per dipositar-se en els organismes de les persones, les plantes i els animals, per més glòria dels marcadors de càrrega tòxica, i jo no entenc com tots plegats podem naufragar tant lamentablement en aquest abisme insondable de inòpia i mediocritat (com deia un professor meu) de la manera que ho fem. Berenguela, estem amb tu, als pics d’Europa.
dissabte, 10 de maig del 2008
un gargall de realisme patètic
JA N’HI HA PROU!
Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.
Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.
dimecres, 7 de maig del 2008
movilitza't
EL 17 A LA COOPERATIVA DEL CAMP
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
dissabte, 3 de maig del 2008
contra els transgènics
Querido/as amigo/as:
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
dijous, 1 de maig del 2008
hidrocarburs alifàtics
HIDROCARBURS ALIFÀTICS
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)