LES NOU MAGNÍFIQUES
Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.
dilluns, 21 d’abril del 2008
divendres, 11 d’abril del 2008
càncer
LA HUMANITAT ACTUA COM UN CÀNCER
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
divendres, 4 d’abril del 2008
reivindicativa
www.reivindicativa.org
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)