APLAUDIMENTS I FELICITACIONS
Si senyors. Estic orgullós, per una vegada, dels dirigents d’esquerra ibèrics. Aplaudeixo unes dimissions que segur que han fet tant o més feina que la que hagin pogut fer en el seu mandats. Són actes de normalitat democràtica que honoren els seus actors, com ja va fer en Portabella a Barcelona. Gent treballadora, valuosa, lleial, però que no ha pogut unir prou gent. De vegades la no acció és millor que una acció descafeinada i contraproduent. En certa manera, jo m’he imposat molts anys de silenci. Potser ara convindria que seguís callant, però és que no em vull morir sense dir el que penso. Cogito que l’esquerra necessita retrobar-se amb la seva essència, que no és ni Marx ni Lenin, ni Stalin sinó més aviat Jesus el Crist, però és que el poder tot ho tergiversa. En el seu temps va ser revolució, una religió de l’amor, quin disbarat! Mira, de moment, el que m’ha agradat més de la legislatura montillesca és un cartell institucional molt florit que resava: “L’amor és lliure”.
Ja fa temps que penso que no hi ha gran cosa a fer, racionalment, per esquivar el que ens cau a sobre amb una lentitud exasperant. Per no desesperar em prenc la vida com un joc, un somni, una pel·lícula interactiva. La batalla és perduda de bon principi, però no la guerra. Jo voldria que l’esporgada fos controlada, que els mils de milions d’humans que sobren tinguessin vida, el més digne possible, mentre una urgent planificació familiar i una nova economia produïssin una lenta però dràstica reducció de la població.
Volar coloms, si, volar coloms, com em deien fa trenta anys que els feia volar i ara tothom cacareja sostenibilitats, decreixements i canvis climàtics. Com que el temps em va donant inexorable la raó, em sento cofoi i esgarrifat d’haver-la tingut. Enviaré una foto que he pres d’una de les manifestacions de l’anticrist apareguda damunt de casa, per si l’editor la vol publicar com a il·lustració... “Estranys signes apareixeran en el cel.”
Tornant a esferes més properes, crec que un líder d’esquerres no s’hauria de limitar a l’esfera política i parlamentària. La seva feina hauria de ser molt més cívica. Hauria, com els bons executius, de dur moltes batalles, en molts àmbits, hauria d’activar amb el seu esforç diari la xarxa social inconnexa. S’hauria de multiplicar, atomitzar, diversificar, clonar, expandir, ubicuar, fondre’s amb el poble. També ha de saber prendre consciència i explicar amb coratge i anticipació el canvi brutal que, de grat o de força, haurem de fer. Al Jordi Ausàs, que vull felicitar per el seu coratge, se li gira feina. Com deia Joan Ganyet en un article: “Quan una idea és bona, és imparable”. Tampoc m’agrada el senyor Herrera fent un discurs verd davant de vells amb mocador vermell al coll.
dimarts, 18 de març del 2008
dilluns, 17 de març del 2008
Ressucito aquest escrit del juny de 2007, censurat pel diari Segre
LLIBERTAT PER JOSEP PÀMIES
Mireu, jo no sé gaire què pensar dels transgènics; sobre la llibertat si que tinc un criteri més clar i exigeixo la de l’espècimen humà que m’ocupa, com desitjo la condemna a treballs socials dels presidents de banca, siguin Fainés, Forneses o Botins, com voldria col·lectivitzar la duquesa d’Alba i els Grans d’Espanya, en Valls Companys, l’Inditex, l’editorial Planeta o el Grup Z o les quatre multinacionals de l’alimentació. També revisaria els drets o abusos de propietat de molts cacics locals, escurçons negres i companyies SL. Ui! Si en faria de coses, si fes com fan els que manen, els que tenen caler llarg i encara malden per allargar-lo. Jo no vull més calers, en vull menys, sense caure en la misèria. No vull manar, deixo que em manin les 346 cadenes de l’existència. També tinc criteri, sol, solitari, només he aconseguit una adhesió a les municipals, que jo sàpiga, d’un altre municipi. El meu vot, nul, era el del Ieti. Com diu la defensa d’en Pàmies, “som el que mengem”. Ai las! prou que ho sé. El que menjem. “Come mierda y pàgala” deia la Polla Records, si no m’erro. Encara vaig tenir sort que ma mare m’alletà fins a l’any. Ves a analitzar la qualitat d’aquella llet de post guerra. L’aigua en tot cas era infecte. Pixats de tot el país, grosserament reciclats, adobats de totes les contaminacions del “Desarrollo”. La platja de la Barceloneta era podrida, negrosa, els peus s’hi enfonsaven. Les clavegueres de la ciutat, de la Cros per Sant Andreu i el Poble Nou, deixaven rius de colors a la platja verinosa en un paisatge industrial dantesc. Vaig créixer menjant vísceres de totes les bèsties inflades per la dictadura del creixement i mortadel·la d’olives. El canal de la Reina Isabel, que regava l’horta del Prat i la Zona Franca baixava negre de totes les metzines que després es venien al mercat de Sarrià. L’aire, l’aire era tòxic, sobretot quant baixaves a ciutat, de la Diagonal avall. Tinc varies infeccions hospitalàries cròniques. Ara els nostres fills surten asmàtics, al·lèrgics, en un debilitament general del sistema immunitari. Sóc una merda sortida de la merda, però tinc criteri. Les coses han millorat per nosaltres. Ara són més netes i polides. Hem exportat la misèria a altres bandes del món. Ara sabem que 60.000 productes usats en l’alimentació, la construcció, etc, són més tòxics a llarg terme del que es pensava, que l’uralita era feta d’amiant, que modifiquem el clima, que hem de canviar ipso facto. Sabem moltes coses. Tenim un sistema de reparació de gens fenomenal. Ens en podem sortir, però, com deia mon pare en la intimitat: “Aquest món aniria molt millor si rodessin uns quants caps”, i posava com a exemple el Sultà de Brunei. Josep Pàmies és el menys culpable.
Mireu, jo no sé gaire què pensar dels transgènics; sobre la llibertat si que tinc un criteri més clar i exigeixo la de l’espècimen humà que m’ocupa, com desitjo la condemna a treballs socials dels presidents de banca, siguin Fainés, Forneses o Botins, com voldria col·lectivitzar la duquesa d’Alba i els Grans d’Espanya, en Valls Companys, l’Inditex, l’editorial Planeta o el Grup Z o les quatre multinacionals de l’alimentació. També revisaria els drets o abusos de propietat de molts cacics locals, escurçons negres i companyies SL. Ui! Si en faria de coses, si fes com fan els que manen, els que tenen caler llarg i encara malden per allargar-lo. Jo no vull més calers, en vull menys, sense caure en la misèria. No vull manar, deixo que em manin les 346 cadenes de l’existència. També tinc criteri, sol, solitari, només he aconseguit una adhesió a les municipals, que jo sàpiga, d’un altre municipi. El meu vot, nul, era el del Ieti. Com diu la defensa d’en Pàmies, “som el que mengem”. Ai las! prou que ho sé. El que menjem. “Come mierda y pàgala” deia la Polla Records, si no m’erro. Encara vaig tenir sort que ma mare m’alletà fins a l’any. Ves a analitzar la qualitat d’aquella llet de post guerra. L’aigua en tot cas era infecte. Pixats de tot el país, grosserament reciclats, adobats de totes les contaminacions del “Desarrollo”. La platja de la Barceloneta era podrida, negrosa, els peus s’hi enfonsaven. Les clavegueres de la ciutat, de la Cros per Sant Andreu i el Poble Nou, deixaven rius de colors a la platja verinosa en un paisatge industrial dantesc. Vaig créixer menjant vísceres de totes les bèsties inflades per la dictadura del creixement i mortadel·la d’olives. El canal de la Reina Isabel, que regava l’horta del Prat i la Zona Franca baixava negre de totes les metzines que després es venien al mercat de Sarrià. L’aire, l’aire era tòxic, sobretot quant baixaves a ciutat, de la Diagonal avall. Tinc varies infeccions hospitalàries cròniques. Ara els nostres fills surten asmàtics, al·lèrgics, en un debilitament general del sistema immunitari. Sóc una merda sortida de la merda, però tinc criteri. Les coses han millorat per nosaltres. Ara són més netes i polides. Hem exportat la misèria a altres bandes del món. Ara sabem que 60.000 productes usats en l’alimentació, la construcció, etc, són més tòxics a llarg terme del que es pensava, que l’uralita era feta d’amiant, que modifiquem el clima, que hem de canviar ipso facto. Sabem moltes coses. Tenim un sistema de reparació de gens fenomenal. Ens en podem sortir, però, com deia mon pare en la intimitat: “Aquest món aniria molt millor si rodessin uns quants caps”, i posava com a exemple el Sultà de Brunei. Josep Pàmies és el menys culpable.
dissabte, 15 de març del 2008
decreixement transgènic
DECREIXEMENT TRANSGÈNIC
Amb la vènia, voldria anunciar dos fets que es sobreposen i complementen i que s’esdevenen aquests dies per l’Alt Urgell i Cerdanya, segurament també per Andorra. Un es la recollida de signatures per una Iniciativa Legislativa Popular, patrocinada per el grup Som lo que sembrem de Balaguer, que té com a objectiu la prohibició del cultiu de transgènics per a usos comercials. Com a col·laborador fedatari, recullo signatures personalment i a la porteria de l’institut de la Seu. Els de Cerdanya interessats podeu signar al Tupí de Bor i al Celler de Bellver, que jo sàpiga.
Els motius de la campanya, per mi, estan sobradament justificats. D’una banda la monopolització del mercat de l’alimentació és intolerable, d’altra, no en sabem encara les conseqüències sobre els medis interns i externs. Són motius semblants als de la moratòria nuclear: els límits de les aplicacions tecnològiques al mercat, la consciència de les set generacions indígena.
L’altre esdeveniment es l’arribada de la caravana del Decreixement. Es preveu que arribin pel Port del Cantó, en bicicleta, i allà els anirem a rebre, representants de les associacions Cuca de Llum, la Freixa, la AVAVB (Veïns de Bar) etc. Aquest dissabte hi ha una “runio” al Casal de Seu, per organitzar les activitats i la publicitat. Decréixer, decréixer, descansar els nostres ossos estressats i contaminats. Reviure, reviure, donar un sentit en aquest acabament esllanguit. On penseu que anem, amb el petroli pujant tres dòlars diaris?
Resa el díptic de presentació de l’iniciativa, esdevinguda a Les Cotxeres de Sants de Barcelona el 15 del corrent: “El decreixement és un concepte filosòfic, polític, econòmic i social que s’oposa a l’omnipresent consens polític actual sobre el creixement econòmic i que es presenta com una alternativa amb l’objectiu de refer les actuals relacions de producció, consum i humanes. El decreixement no proposa viure “menys” sinó “millor””.
Fa trenta cinc anys que ho visc i ho pregono. Sóc el boig de la colina, l’extraterrestre, el mutat genèticament. El boig ha estudiat i ara és un perillós mico filós. Ha estudiat història econòmica, tres cursos de la mastodòntica UNED, i no ha trobat res més assenyat en teoria econòmica que la supressió dels interessos, per superar la crisi que ve. Posem-hi un 0,25%, per despeses de gestió? Arriba la reconversió del sector bancari i financer. Serà divertit el naixement de l’economia verda.
Amb la vènia, voldria anunciar dos fets que es sobreposen i complementen i que s’esdevenen aquests dies per l’Alt Urgell i Cerdanya, segurament també per Andorra. Un es la recollida de signatures per una Iniciativa Legislativa Popular, patrocinada per el grup Som lo que sembrem de Balaguer, que té com a objectiu la prohibició del cultiu de transgènics per a usos comercials. Com a col·laborador fedatari, recullo signatures personalment i a la porteria de l’institut de la Seu. Els de Cerdanya interessats podeu signar al Tupí de Bor i al Celler de Bellver, que jo sàpiga.
Els motius de la campanya, per mi, estan sobradament justificats. D’una banda la monopolització del mercat de l’alimentació és intolerable, d’altra, no en sabem encara les conseqüències sobre els medis interns i externs. Són motius semblants als de la moratòria nuclear: els límits de les aplicacions tecnològiques al mercat, la consciència de les set generacions indígena.
L’altre esdeveniment es l’arribada de la caravana del Decreixement. Es preveu que arribin pel Port del Cantó, en bicicleta, i allà els anirem a rebre, representants de les associacions Cuca de Llum, la Freixa, la AVAVB (Veïns de Bar) etc. Aquest dissabte hi ha una “runio” al Casal de Seu, per organitzar les activitats i la publicitat. Decréixer, decréixer, descansar els nostres ossos estressats i contaminats. Reviure, reviure, donar un sentit en aquest acabament esllanguit. On penseu que anem, amb el petroli pujant tres dòlars diaris?
Resa el díptic de presentació de l’iniciativa, esdevinguda a Les Cotxeres de Sants de Barcelona el 15 del corrent: “El decreixement és un concepte filosòfic, polític, econòmic i social que s’oposa a l’omnipresent consens polític actual sobre el creixement econòmic i que es presenta com una alternativa amb l’objectiu de refer les actuals relacions de producció, consum i humanes. El decreixement no proposa viure “menys” sinó “millor””.
Fa trenta cinc anys que ho visc i ho pregono. Sóc el boig de la colina, l’extraterrestre, el mutat genèticament. El boig ha estudiat i ara és un perillós mico filós. Ha estudiat història econòmica, tres cursos de la mastodòntica UNED, i no ha trobat res més assenyat en teoria econòmica que la supressió dels interessos, per superar la crisi que ve. Posem-hi un 0,25%, per despeses de gestió? Arriba la reconversió del sector bancari i financer. Serà divertit el naixement de l’economia verda.
dilluns, 10 de març del 2008
el projecte de desenvolupament sostenible del baridà
EL PROJECTE DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DEL BARIDÀ
El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...
El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)