de l'interès i dels assassins

DE L’INTERÈS I DELS ASSASSINS

Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.

silvicultors de pa sucat amb oli

SILVICULTORS DE PA SUCAT AMB OLI

Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”

catalans!

CATALANS! (I ANDORRANS!)
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.