altermundisme

ALTERMUNDISME

Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.

grimègia

GRIMÈGIA

Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.

és molt bo

ÉS MOLT BO

És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”

estic molt content

ESTIC MOLT CONTENT
Voldria fer notar el creixement del que podríem anomenar la tendència neo-megalítica. Aquella va ser una gran civilització, amb l’error fonamental de cremar boscos primigenis per fer sortir les últimes feres. Ara fem igual, perquè el petroli eren boscos d’altres eres. Tampoc se’ls pot culpar a ells perquè era la pràctica consuetudinària, des que l’home va dominar el foc, per allà el paleolític superior, encara plens de pèl i amb cara de goril·la. S’havia de sobreviure. Va durar uns quants mil·lenis aquella magnífica cultura, potser matriarcal. El seu èxit es basà en la destral de bronze, i l’exportaren, estenent-se, com a mínim de Groenlàndia al Pròxim-Orient. També se l’anomena civilització Atlàntica, perquè el comerç i l’expansió es feia per via marítima. El centre megalític més impressionant és a Malta, més que Stonehedge. El nostre paisatge es conformat d’aquella època. Van inventar la mitologia, i els temples, i les ciutats, i l’astronomia i... el marge. Amb parets seques ciclòpees van fertilitzar tots els vessants de totes les muntanyes i de tots els desnivells. Milions de quilòmetres de paret seca. Moltes han estat reconstruïdes, es clar, i moltes altres construïdes a posteriori, però amb la mateixa tècnica elemental, com l’esglèsia del meu poble és romànica del segle XVIII, la més gran del Baridà, bellíssima, a punt de caure. Molts orris d’aquestes muntanyes són vestigis vivents d’aquella època daurada.
El neo-megalitisme segueix aquests costums mil·lenaris que tant bons resultats han donat. Tant sols amb una variant, fonamental: enlloc de defensar-se d’una natura brava, la defensa: enlloc de carregar-se el bosc primigeni i la seva fauna, el reconstrueix. Perquè? Perquè és essencial per a la vida, que és molt més del que coneixem.
Estic molt content. Fa un any vam endegar un Projecte de Desenvolupament Sostenible a Bar, i ara ja hi han tres persones més capaces d’ensenyar com es fa paret seca. Mouen unes pedres de tres o quatrecents quilos, i les arrengleren bé, ben falcades, ben ajustades, amb una bona contra paret de drenatge. Desbrossen camins centenaris amb eines mil·lenàries que aprenen a usar i també modernes, identificant espècies, fent biomassa amb les restes, restauren el paisatge megalític, tots ens escalfem de la llenya petita que fan, fotent-li butifarra al gas-oil. Però el que em fa més content és que no estem sols: hi ha una brigada de dones a Pallerols que fa el mateix, i brigades de la Forestal Catalana per San Juan, que són tots amics meus, neo-megalítics de primera fornada, hi ha la gent de la Fundació Pirineu Cultura que fan una feina encomiable. Aquest any fan tanques tradicionals i poden els arbres de les vores de prat, que conformen el paisatge cerdà, que cau de pur abandó, entre urbanitzacions que surten com carreroleres. Hi han les brigades del Parc del Cadí, amb especial referència a la de Gisclareny: el meu amic Oriol i un home gran del país. Hi ha la gent d’Aransa, que han reobert camins. Les de Socarrel, de Montellà, i els que em deixo, i els de fora, que són molts. Molta gent de tendència neo-megalítica que aviat poden ser caps de colla. Netegem fonts i recs, reobrim camins, endrecem rocs, estudiem, refem marges, volem viure dels interessos del “capital bosc”.

crisi de construcció?

CRISI DE CONSTRUCCIÓ?
No, no, cap crisi de construcció, més aviat crisi de concepció. Donen i rebeu com a mala notícia la desacceleració del creixement econòmic, quan aquesta és una dada que s’hauria de celebrar amb xampany. Esteu estudiant i muntant empreses i infrastructures per un món que no existirà, que és pura entelèquia, impossible, que no pot ser, primitiu, esquifit, curt de mires. Això d’anar a la teva, d’aventurer, a fer fortuna, s’ha acabat. Qui estudii per fer diners és que no ho te res de clar, que no entén res, com jo, per exemple.
Si, després de fer de classe mitja baixa des que tinc ús de raó, ara vull fer de classe mitja mitja, i és que la raó, amb el temps es va perdent. He viscut, primer de pària, marxant de casa, després de jornaler, proletari, després subaltern, el de sota, porter, el que alguns veuen com un moble, i crec que durant aquests anys he fet la tasca més important que es pot fer avui en dia: he practicat la contenció, d’una forma metòdica i constant. No ascetisme, no confonguem, no em vull privar de quasi res, però si que he anat, i vaig, molt justet, perquè he volgut. Per un mínim sentit de justícia que em van poder inculcar a casa, que va explotar dins meu quan vaig veure el món amb els meus ulls. I ja està. No hi ha res més. Hom no vol tenir la Raó, però hi té tendència, s’hi submergeix. He fet carn les meves idees, durant cinquanta anys. La gent em deia, i em diu: “No ens pots obligar a viure com tu!”. I es clar que no, jo no vull manar ningú, cadascú rebrà el seu bany de raó, és ella qui mana. Potser us cansa el to profètic, a mi també, no me’n sento de profeta, ni de capellà. Sóc un Napoleó diuen molts, que ha desaprofitat la seva herència. Us puc assegurar que en gaudeixo de l’herència, i l’exerceixo, i no s’acaba, i un dels més grans tresors que he heretat és la paciència.
I tornant a la construcció, jo també exerceixo del ram. Faig paret seca. No se m’acabarà la feina no. N’hi ha per tothom. Tots els desvagats de la construcció hi tenen feina, a reconstruir el país, a formar el gran bosc jove que tenim, a recuperar mils de camins que s’han perdut en cinquanta anys de futurisme neurastènic. Hi els que juguen a rics de película ho pagaran, i tant si ho pagaran, amb molt de gust.

Benvolguda Sra Eulàlia

BENVOLGUDA SRA EULÀLIA

És veritat que fa mesos que no surt res meu en aquesta revista. Si torna a sortir coses serà perquè vostè haurà insistit, així de fàcil, o de difícil, segons es miri. Jo també lamento aquesta absència, si vol que li digui. M’agradava expressar-me en aquest medi tant local, tant proper i, a més, és l’únic lloc on em pagaven l’òbol per el que escrivia. Normalment, quan una font s’eixorca, és perquè hi ha secada que és una circumstància que té molts orígens, vegi sinó com s’asseca el nostre país.
Un motiu poderós és que he estat fent el Curs d’Aptitud Pedagògica. Actualment aquest curs és molt intensiu: cinc matèries quinzenals amb quatre treballs cadascuna, dissabtes presencials a Lleida, amunt i avall, 90 hores de pràctiques a l’institut (abans amb una ja feien) i, finalment, la memòria, que m’ha tingut ocupat aquestes festes, en la soledat més fera. Avui l’acabo d’embastar, i ja sento com un alleugeriment. I és que, senyora, jo sóc d’uns orígens en què el deure era per sobre de tot i ho absorbia tot. Procuro curar-me d’aquesta malaltia, però encara hi estic bastant enganxat. M’obsessiono, m’obnobilo.
I miri, els darrers mesos costava publicar, no acabava d’anar fluida la cosa. La gent de la revista és molt simpàtica i molt atenta, però, no sé...
En tenien un per publicar de fa temps, i no el treien, i no deien res i la inèrcia fa passar un més, i dos, i creus que no els interesses, i ho vas deixant correr. I és que, senyora, qui no plora no mama, i qui no dona la tabarra no publica, a no ser que estigui consagrat.
Publico també, d’en tant en tant, al Periòdic d’Andorra. Em sembla que per la Vila també corre. Allà, de vegades, també hi tinc problemes. Si hagués d’esperar que em truquessin ja fa temps que no hauria tret res. Si es vol publicar, s´ha d’insistir, i trucar a redacció, perquè et tranquilitzin la paranoia, i fer-te un foradet, per poder respirar.
I no els he trucat els del Viure, miri, hom es cansa de pidolar, de lluitar per una causa que si no fos pels miracles de déu i de la ciència ja seria perduda. Ara tinc una tàctica nova: sóc el meu propi editor. De moment no em llegeix gaire gent, però és igual, perquè és un racó del meu cau, obert al món. No tinc cap pressa. Escric gairebé a diari, sovint envio coses que no em publiquen, que vol que en faci de les meves criatures? Que me les mengi, com Saturn, Chronos, el temps, que tot ho devora? Que les desi en un fitxer de l’eternebre, com deia Man Ray? Que les vagi a vendre o a regalar per aquest mercat cruel i voraginós d’allà fora? No, no, senyora. Si vol llegir-me, a jordiporter.blogspot.com se’n farà un tip i, a més, gràcies al seu interès per la meva salut, espero poder dir-li que no sóc mort des de les planes d’aquesta revista que llegim tots dos. És l’encàrrec que he rebut a través del meu fill, que el va rebre d’un veí, la germana del qual va parlar amb vostè per telèfon. Gràcies.

rosari batraci

ROSARI BATRACI

Preguem germans perquè aquest sacrifici seu i nostre sigui agradable a déu pare totpoderós. Podeu seure. Avui parlaré dels amfibis, ja que aviat no es podrà fer altre cosa que parlar-ne puig s’hauran extingit. No es tracta d’una espècie, d’una família, ni d’un ordre, sinó de tota una classe d’animals que està desapareixen. Els recordarem en les nostres pregàries, els anurs i els urodels, els que tenien cua i els que no en tenien, les granotes i els gripaus, els tritons i les salamandres, també les cecílies, sense potes.
Però què els mata, què? Inquireix la veu de la raó i es gasten molts diners en esbrinar-ho i resulta que és un fong, afavorit per la contaminació i el canvi climàtic, que s’estén fins als santuaris de la selva verge, fins als cims i racons del Pirineu. És el Batrachochytrium dendrobatidis, de nom de guerra Kytrid. S’està a la pell, i com que els grapals i granotetes respiren per la pell, si el bolet floreix massa, malament. Mira, curiosament, natros també tenim el sistema respiratori cada cop pitjor. Total, els pulmons només són pell girada, i els neumococs, hostes residents. Mira, l’altre classe en extinció galopant és la dels mamífers. Trobarán culpables: que si grip aviar, angina mustèlida o esfuirada bovina, però si mireu darrere el catafalc on penjaran el cap del turc veureu una massa humana ingent que s’estén fins a l’infinit, i tindreu una taronja florida a la mà, la mirareu, perdreu la mirada en l’horitzó ple de gent i concloureu: ostres! és el mateix...
Poseu-vos drets. Preguem: Preguem germans per les ànimes d’aquesta classe que ens deixa, preguem pels seus ordres i subordres, per les seves famílies i per tots els individus, espècies i gèneres que han perdut i perdran la vida: de l’ordre del anurs, subordre d’Arqueobatracis, família Ascafidae, preguem per vosaltres, família Bombinatoridae, preguem per vosaltres, familia Discoglossidae, preguem per vosaltres, família Leiopelmatidae, preguem per vosaltres. Del subordre dels mesobatracis, família Megofridae, preguem per vosaltres, família Pelobatidae, preguem per vosaltres, famílies Peloditidae, Scafiopodidae, Rhinofrinidae, Pipidae, preguem per vosaltres. Del subordre dels Neobatracis: famílies Sooglossidae, Rhinodermatidae, Ranidae, Petropeteditae, ... preguem per vosaltres. De l’ordre dels Urodels, subordres Criptobranchiodea, Salamandroidea, Sirenoidea, famílies... pregueu per nosaltres i aneu-vos-en en pau.