Oh, germanet, quin greu em sap d'haver-te ofès! Que maldestre! Si no fos per la necessitat imperiosa de parlar, callaria per sempre. Jo només escrivia per confortar-te, per distreure't, per fer-te somriure i particip de complicitats. Jo, fer-te la moral? Per favor! Escrivint recordava un comic de Gotlib, de l'Echos des savanes dels 70 en què Déu invita Buda i Mahomet a una farra, i se'n en foten de Jesus, que va de masoca. Recordava Ca les Bruixes de la Garriga, on anàvem a comprar regalesia i sidral, saps, aquells cartutxos de taronja o de llimona? Evocava lo be que em va el ioga (n'hauré de tornar a fer), i pensava en tu fent Tai-chi. Lo de deixar de fer el boig anava a cuento de varia gent guapa que he conegut per aqui, negociants, gent de fumar i beure, etc, que un dia canvien, es fan practicants de l'islam i son feliços. Nosaltres no podem practicar gaire, ni cristià, ni muslim, ni buda, ni tan sols el filosof ens conforta, som com fills de Cain, eternament descontents, perquè també tenim sempre una fonda alegria (?) Tot i res. El temps no existeix, la matèria tampoc, què soc, perquè existeixo?
I veig, des del balco, els pescadors que tornen cada dia amb les barquetes buides o be amb quatre peixos i dos pops, i se la penjen al coll, entre quatre, i la pujen fins al fons de la cala, i la baixen, i la pujen, i la baixen, i la pujen, i la meva estimada no ve. Aniré a Tiznit, on fabriquen la plata, on va neixer la Sonia, i compraré un regal per tu.
dimecres, 22 d’octubre del 2008
dissabte, 4 d’octubre del 2008
l'amic a Barbaria
Aquest és el segon intent de transcriure digitalment la magre collita literaria d'aquest estiu. El primer s'ha perdut en l'internebre, en el llimb de les obres digitals que vaguen entre electrons. Si magre ha estat la producció, grasses les vivències, i espero que la tardor em permeti el que no m'ha deixat l'estiu: escriure, recordar, reviure les aventures del meu amic, el viatjer, l'ingenu.
Amics, companys, enemics aquest és:
L'AMIC A BARBARIA
S'ha de dir que el meu amic és una mica imbècil. Cal dir-ho amb totes les lletres perquè, de vegades, li passen coses de l'alçada d'un minaret, per aquella candidesa que li obre i li tanca les portes. Vegeu sinó i jutjeu:
Viatjava l'amic per un país llunyà quan, una nit, en un hostal, es trobà amb tres dones autòctones, amb aquella gràcia en cossos, ulls i somriures que expressa de forma radical la seva voluptuosa cultura. L'amic fou requerit a la taula on tothom era convidat i, escoltant com la més senyora es planyia del seu peu embenat, l'amic, que te la dèria del massatge, s'ofereix per fer-n'hi un de relaxant i reflexoteràpic a l'altre peu i zones adjacents al ferit. Ella acceptà per més tard, quan s'hagués rentat. Mentrestant es serví un gran àpat, de nit, per sadollar la gana del ramadà, que passava el desè dia. Després d'unes hores, l'amic hagué d'excusar-se, perquè estava baldat. La dona informà l'amic l'endemà que ella s'havia gitat a les cinc de la matinada.
L'amic m'explicava com fou d'agradable aquella vetllada, amb viandes i tès de quaranta espècies, i mirades còsmiques i històries d'arreu del món, perquè la senyora resulta ser de sang reial, molt viatjada, amb residències a París, Montréal i Samarcanda. Es cantà, es ballà, es rigué, tocant djembes, tamburas, aquell baix barbar de set noms, les cançons mil.lenàries d'aquell país llunyà. L'amic, que té molts vicis, en comparteix un amb una bona part del país. Per no ser menys en el convit, on tothom fumava, es lià una cigarreta adobada. Llavors la sultana l'advertí del perill de fumar en pùblic: a la Xina -deia- et penjen per un porro.
L'endemà al vespre, l'amic fou detingut per la gent d'armes, per fumar a la via pública. Hagué de pagar ipso facto 60 neuros, i li fou confiscada la substància. El curiós és que l'amic, aconsellat per un honrat vilatà, tornà després a gendarmeria a demanar si fos possible de recuperar una part de la substància, per poder tranquil.litzar-se, i n'hi fou tornada una part. Llavors demanà si li podia ser retornat una part del diner, ans n'anava escàs, i li foren concedits 10 neuros. És molt civilitzat aquell país - em diu l'amic.
Com que sempre s'ha de fer cas a les senyores, el meu amic es planteja seriament deixar de fumar. Perquè seguir si ja no fuma de dia, per seguir el ramadà, perquè tothom el fà? Ho podia deixar del tot. Li convé a més, per la salut i la butxaca, perquè uns dies més tard , per exemple, li van vendre un dàtil per 34 neuros a la ciutat d'Arnakesh. Li convé perquè la gran dama li ha dit que l'ajudaria a fer-se una posició en aquell llunyà país, i l'ha convidat en el seu palau, com fa amb d'altres vilatans la regia generosa. És així la vida, és així com passen les coses.
L'amic, el viatger, l'ingenu, va baixar a ciutat per trobar la sultana. Ai! Diu ella quan l'amic la trucà. Estic amb uns amics a la propera Vall de les Cascades. Truca'm a la nit, vale? L'amic passà el dia a ciutat, trucant i veient altres amigues joves, encandilades per l'europeu, passà el dia passejant, com els mesos, aprenent com funciona aquella gent estranya i amable, gelosa i oberta, gandula i treballadora d'aquell llunyà país. A la nit, l'amic tornà a trucar la noble amiga: Ai! diu ella - encara estic amb els amics, truca'm a mitjanit. L'amic s'excusà i anà a llogar una habitació al barri de ciutat vella on rauen hotels barats i tradicionals. No es quedà sol però a ciutat perquè trobà quatre joves del poble de la muntanya, i passaren junts aquelles últimes nits del ramadà i llur estrepitòria. Ciutat vella és envaida per motocicletes fumejants que fan l'aire irrespirable; la nova bull, creix com un ferment, nodrida dels barbars que deixen la muntanya i les costums, per la sequera i per l'estil de vida que ens ha de matar. Molts es maten amb aiguardent de figa.
Llavors arribà l'amic de l'amic, de Girona, amb un sèquit de companys de feina. Vingueren a passar el cap de setmana en aquell llunyà país, apropat pels vols barats. Quant fou complimentada amb visites i festeigos la visita de l'amic de l'amic, repartits quaranta petons en el comiat de l'amable comité, l'amic, el meu amic ingenu, se'n tornà a la muntanya, on havia caigut un diluvi mai vist, en mitja hora. Un altre amic del meu amic, un indígena, comentà que els científics prediuen uns anys de grans tormentes creixents, arreu del planeta, amb diluvi final el 2012. Ja he sentit masses dates finals, però que pinten bastos és una evidència, un axioma. Com en la natura, la societat i els cervells pateixen les tormentes creixents, que ens duran a d'altres formes de pensar i de viure.
L'amic, si fa alguna cosa, potser es farà professor, per exemple, i ensenyarà, entre d'altres, ganduleria, plaer de viure veien passar el temps, allò que molts en diuen perdre'l, amb els amics, ensenyarà potser a veure la bellesa de totes les coses, i totes les persones, i tots els temps, sense més utilitat que la felicitat i l'amor a la vida. Potser, entremig, ensenyarà una mica de francès o de castellà. Català no, perquè no té el nivell C. És així la vida.
Amics, companys, enemics aquest és:
L'AMIC A BARBARIA
S'ha de dir que el meu amic és una mica imbècil. Cal dir-ho amb totes les lletres perquè, de vegades, li passen coses de l'alçada d'un minaret, per aquella candidesa que li obre i li tanca les portes. Vegeu sinó i jutjeu:
Viatjava l'amic per un país llunyà quan, una nit, en un hostal, es trobà amb tres dones autòctones, amb aquella gràcia en cossos, ulls i somriures que expressa de forma radical la seva voluptuosa cultura. L'amic fou requerit a la taula on tothom era convidat i, escoltant com la més senyora es planyia del seu peu embenat, l'amic, que te la dèria del massatge, s'ofereix per fer-n'hi un de relaxant i reflexoteràpic a l'altre peu i zones adjacents al ferit. Ella acceptà per més tard, quan s'hagués rentat. Mentrestant es serví un gran àpat, de nit, per sadollar la gana del ramadà, que passava el desè dia. Després d'unes hores, l'amic hagué d'excusar-se, perquè estava baldat. La dona informà l'amic l'endemà que ella s'havia gitat a les cinc de la matinada.
L'amic m'explicava com fou d'agradable aquella vetllada, amb viandes i tès de quaranta espècies, i mirades còsmiques i històries d'arreu del món, perquè la senyora resulta ser de sang reial, molt viatjada, amb residències a París, Montréal i Samarcanda. Es cantà, es ballà, es rigué, tocant djembes, tamburas, aquell baix barbar de set noms, les cançons mil.lenàries d'aquell país llunyà. L'amic, que té molts vicis, en comparteix un amb una bona part del país. Per no ser menys en el convit, on tothom fumava, es lià una cigarreta adobada. Llavors la sultana l'advertí del perill de fumar en pùblic: a la Xina -deia- et penjen per un porro.
L'endemà al vespre, l'amic fou detingut per la gent d'armes, per fumar a la via pública. Hagué de pagar ipso facto 60 neuros, i li fou confiscada la substància. El curiós és que l'amic, aconsellat per un honrat vilatà, tornà després a gendarmeria a demanar si fos possible de recuperar una part de la substància, per poder tranquil.litzar-se, i n'hi fou tornada una part. Llavors demanà si li podia ser retornat una part del diner, ans n'anava escàs, i li foren concedits 10 neuros. És molt civilitzat aquell país - em diu l'amic.
Com que sempre s'ha de fer cas a les senyores, el meu amic es planteja seriament deixar de fumar. Perquè seguir si ja no fuma de dia, per seguir el ramadà, perquè tothom el fà? Ho podia deixar del tot. Li convé a més, per la salut i la butxaca, perquè uns dies més tard , per exemple, li van vendre un dàtil per 34 neuros a la ciutat d'Arnakesh. Li convé perquè la gran dama li ha dit que l'ajudaria a fer-se una posició en aquell llunyà país, i l'ha convidat en el seu palau, com fa amb d'altres vilatans la regia generosa. És així la vida, és així com passen les coses.
L'amic, el viatger, l'ingenu, va baixar a ciutat per trobar la sultana. Ai! Diu ella quan l'amic la trucà. Estic amb uns amics a la propera Vall de les Cascades. Truca'm a la nit, vale? L'amic passà el dia a ciutat, trucant i veient altres amigues joves, encandilades per l'europeu, passà el dia passejant, com els mesos, aprenent com funciona aquella gent estranya i amable, gelosa i oberta, gandula i treballadora d'aquell llunyà país. A la nit, l'amic tornà a trucar la noble amiga: Ai! diu ella - encara estic amb els amics, truca'm a mitjanit. L'amic s'excusà i anà a llogar una habitació al barri de ciutat vella on rauen hotels barats i tradicionals. No es quedà sol però a ciutat perquè trobà quatre joves del poble de la muntanya, i passaren junts aquelles últimes nits del ramadà i llur estrepitòria. Ciutat vella és envaida per motocicletes fumejants que fan l'aire irrespirable; la nova bull, creix com un ferment, nodrida dels barbars que deixen la muntanya i les costums, per la sequera i per l'estil de vida que ens ha de matar. Molts es maten amb aiguardent de figa.
Llavors arribà l'amic de l'amic, de Girona, amb un sèquit de companys de feina. Vingueren a passar el cap de setmana en aquell llunyà país, apropat pels vols barats. Quant fou complimentada amb visites i festeigos la visita de l'amic de l'amic, repartits quaranta petons en el comiat de l'amable comité, l'amic, el meu amic ingenu, se'n tornà a la muntanya, on havia caigut un diluvi mai vist, en mitja hora. Un altre amic del meu amic, un indígena, comentà que els científics prediuen uns anys de grans tormentes creixents, arreu del planeta, amb diluvi final el 2012. Ja he sentit masses dates finals, però que pinten bastos és una evidència, un axioma. Com en la natura, la societat i els cervells pateixen les tormentes creixents, que ens duran a d'altres formes de pensar i de viure.
L'amic, si fa alguna cosa, potser es farà professor, per exemple, i ensenyarà, entre d'altres, ganduleria, plaer de viure veien passar el temps, allò que molts en diuen perdre'l, amb els amics, ensenyarà potser a veure la bellesa de totes les coses, i totes les persones, i tots els temps, sense més utilitat que la felicitat i l'amor a la vida. Potser, entremig, ensenyarà una mica de francès o de castellà. Català no, perquè no té el nivell C. És així la vida.
divendres, 11 de juliol del 2008
corrents de fons
DE TEMPS I COSTUMS
Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.
Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.
clic
CLIC
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
dimarts, 8 de juliol del 2008
construïm contrapoder
TROBADA DE MOVIMENTS SOCIALS
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
divendres, 27 de juny del 2008
rigor
EL TEMPS BARRAT
Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.
Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.
dissabte, 21 de juny del 2008
el mutant i la carretera
CLIC
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
divendres, 20 de juny del 2008
indignitats modificades genèticament
L’OLLA ARRENCA EL BULL
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
divendres, 13 de juny del 2008
llepa
L’ORDRE ESTABLERT
Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.
Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.
diumenge, 8 de juny del 2008
Un conte del lustre passat
La rebel·lió dels inerts
Corria el segle XXI, i els inerts senyorejaven la terra, en aliança amb els elements i els protovitals. L’home, vençut i esclavitzat, despertava del somni i entrava en la més llarga i fosca era de les tenebres. Caldria la força i l’alegria de viure de molts com l’Oriol, que es debatia en una remolinada de plàstics, corrua de fantasmes malignes, concentrats per aquella eterna neo-tramuntana, a la plaça pública sense públic. Les idees també li corrien boges per les neurones. Lluitava per col·locar en el seu nivell la teoria geocèntrica ptolemaica, per rehabilitar els avisos de Paracels, venerat pels metges però oblidat dels filòsofs en el pogrom del renaixement, eclipsat pel Príncep de Maquiavel i el Sant Ofici. Calia redescobrir l’amalgama de la dita màgia i la dita raó necessàries per copsar l’abast de la victòria de l’host dels hidrocarburs, de les legions dioxines, i de l’imperi de l’anhídrid de carbó i les seves guàrdies priones i virals. “De fet – rumiava l’Oriol – ens han enxampat com a escolans. Vam tenir més d’un segle de debats hipòcrites i estèrils per reconduir la situació, però aquella visió occicèntrica de l’existència no ens permetia apreciar l’avenç dels inerts.” Com el protagonista de “L’evangeli segons Jesucrist” d’en Saramago, l’Oriol es queixava, i no entenia el seu destí, perquè intuïcions i tossuderia l’havien conduït a primera línia de l’Armageddon, la batalla final. Una vegada entesos els mecanismes de l’invasió, la resposta era immediata, i la col·laboració dels aliats, eucariotes i procariotes auguraven una llum d’esperança en el cel negre, sota el sol vermell. I és que tot havia estat tan subtil. Filòsofs i profetes advertien l’home des de feia mil·lenis, però ell seguí entestat en el seu rol de màxim depredador del sistema animal. Ignorades l’evolució i les advertències, els inerts iniciaren la reconquesta.
L’avenç del plom, a partir de 1945 fou tant espectacular com discret, com en la caiguda de l’imperi romà. Vint anys més tard, en tots els sistemes neurals de decisió de l’espècie humana regnava el saturnisme, que feu meravelles mesclat a la nostra mal enfocada ambició. Allò permeté l’expansió imparable dels hidrocarburs. Irònicament, els homes descobriren el perill detonador i inventaren l’impagable gasolina sense plom, erradicant un bona part d’aquest element de la circulació, quan ja el diòxid carbònic regnava pels seus furs pregenètics. Més tard, els biocombustibles originaren la gran fam planetària. Aliances perverses com la del metà i les dioxines aprimaren la capa d’ozó, i caigueren els sistemes imnunodefensius, accelerant l’atac viral: càncer, sida, la paralitzant síndrome Guillain Barre delmaren els homes. L’avenç priònic, i la sopa electromagnètica els deixaven obnubilats. Les espècies de bèsties i plantes desapareixien per milers en aquella fugida endavant sense esperança. I encara, poc abans de la guerra, hagués sigut possible el cop de timó, però l’abisme s’eixamplava, entre una teoria de llibertat i tolerància i una pràctica tirànica, lligada encara a l’estructura social dels llangardaixos. La tàctica d’usar els sistemes de poder humans fou un èxit de l’obscur. L’elit, aprenent de bruixot, gallejava del seu benestar ominós mentre s’infiltrava, imparable, l’exèrcit fosc. La concatenació fou perfecta, l’estratègia impecable, les tenebres regnen, el seu brogit infernal campa l’atmosfera. Fa anys que crema el petroli. Res, fins la seva irreparable combustió total, que encara no es preveu, l’aturarà. El creixent fèrtil és un magma, la Xina i l’Àfrica cementiris, la vida un viàtic. Lovecraft descobrí amb terror aquest malefici en els mites de Cthulu del Necromicon, grimori amagat a la Universitat de Miskatonic. Poe, amb intuïció romàntica, i els ídols de Rapa Nuí en la nit dels temps, tots ens comminaven a no invocar els antics i deixar-los dormir en les profunditats.
La gran migració
Com acostuma a passar durant les grans catàstrofes, la humanitat trobà in extremis la manera de sobreviure... en part. L’encriptament d’informació subatòmica feu possible de pujar a la xarxa el codi genètic del primer protozoo, mentre es culminava el procés de desintegració de la biosfera. Seguí en allau la virtualització de tots els bancs de llavors i embrions d’espècies extingides i en ingent extinció. La informació completa de la primera dona navegà per la xarxa el 2013. El seu codi fou Eva. Ràpidament s’introduí el primer home, rebatejat Adam. Els tristos supervivents s’afanyaren a transmutar la seva informació, delerosos d’entrar definitivament en aquella hivernació virtual. Amb prou feines si quedà a l’infern material un grapat d’humans, en la improbable reconquesta del real.
Aquesta guerra implicava però episodis més aviat surreals com la d’oblidar per nassos la propietat del cos. Justament l’Oriol acabava de baixar de la xarxa i s’emprovava la seva tercera còrpora. Era la d’un noi jove i bell, negre i relativament sà, concebut en temps d’excel·lència genètica. No ens podíem permetre perdre cossos, i la pressió de l’ambient inhòspit derrotava les mes fèrries morals. De fet, cap el 2025, el trànsit corporal esdevingué un fet consuetudinari. S’establí un pla de relleus, per supervisar i accelerar en el possible el nou procés de terraformació. La contraofensiva estava en els seus primers estadis. La realitat era àrida i erma. Les colònies de bacteris i líquens anaeròbics prosperaven en la foscor per mar i terra, malgrat la pluja àcida contínua que retorçava les plataformes continentals calcàries. La nova biosfera es limitava a unes taques que envernissaven part dels suports plutònics més resistents a l’acció àcida. En els oceans, els bacteris fagocicarburs tenien teca per segles. La pressió havia fet saltar les vàlvules dels oleoductes siberians i aràbics abandonats. Rius negres i magmàtics s’abocaven a l’aigua salada i sulfúrica. En els fons marins es creaven nous continents, amalgama d’hidrocarburs metabolitzats i sediments abocats per les torrencials avingudes corrosives. Els atmosferitzadors funcionaven a ple rendiment, però la recuperació seria lenta. L’oxigen creat era absorbit en ventades huracanades per la combustió mesopotàmica. El dilema era dantesc: si se’n aturava la producció es podia parar el forn planetari, per manca de comburent, però aleshores s’instal·laria el llegendari hivern nuclear, mil anys de fosca. Buscàvem un nou equilibri a les palpentes. Les escasses súper computadores que guardaven la humanitat formaven la xarxa tremendament reduïda d’aquells anys, i la única esperança. La vida, en codi binari, depenia d’unes plaques de silici ionitzat interconectades en búnkers hermètics, d’uns quants cossos humans de reciclatge continu, d’una central d’energia automàtica, miraculosament íntegra en les profunditats de l’Himalaya, i d’un munt de floridures.
El castell encantat
Els programes de conservació viatjaven avorrits per les incommensurables autopistes subatòmiques, revisant els nínxols de cada regne, de cada espècie i de cada individu. Les inacabables files d’arxius vetllaven la vida adormida. D’en tant en tant, es transportava els codis dels relleus, els homes i les dones que pujaven i baixaven de la realitat. Poc a poc, anaren tornant a la vida les espècies que creaven la nova biosfera. Els inerts apaivagaren lentament la revolta i tornaven a la seva estàtica condició. El pla era alhora senzill i complex. Es tractava de reproduir al màxim possible el clímax de tots els gèneres més evolucionats. La humanitat al capdamunt semblava que havia entès el seu paper harmonitzador en el concert de les espècies. S’havien fixat límits numèrics per a la futura repoblació, i també límits a les ambicions, molt similars al capitalisme ètic que es gestava a principis del segle XXI. A finals del XXIII s’establiren les primeres comunitats, al voltant de l’Himalaya. Un èxit al cap i la fi: en tres-cents anys s’aconseguí el que la natura sola havia tardat milions d’anys a crear. Les condicions de vida encara eren extremes, els elements encara païen l’ensulsiada dels inerts, i les seves convulsions doblegaven les voluntats. La decodificació comportava problemes de prioritats i greuges comparatius. Hi havia qui es rendia i tornava a hivernar una temporada, a l’espera d’un temps més suau, però la humanitat repetia la historia i anava repoblant la terra a partir del gresol vèdic. El nou progrés tecnològic era objecte d’una tremenda fiscalitat. S’intentava no repetir l’error fatal. Les noves infrastructures es construïen molt lentament, la utilització dels recursos es mirava amb lupa, i la correcció d’impactes era d’una prioritat absoluta, decuplicant el cost de les obres. La prohibició casi total del motor d’explosió, i la inexistència del transport privat propicià una societat de tipus tribal. Les condicions ambientals i l’onada colonitzadora afavorien el nomadisme.
La xarxa
Els gens angiospermes introduïts connectaren amb el dels himenòpters i els dípters, en relacions inexplicablement factibles en el digital. Es farien paleses l’existència codificada de l’essència, les potències i les seves migracions interregnes. La xarxa patí un episodi de turbulències indescriptibles, i el seu creixement exponencial s’explicaria per la interacció de l’existència vegetal i la dels ocells, la dels dofins amb la dels cucs de terra, en un festival de copia i enganxa que permetia l’espai d’emmagatzement gairebé infinit dels cristalls de darrera generació.
La xarxa era xauxa. La única llum clara en aquell món de fum negre i sol somort. Era el refugi de l’alegria, i reien fins els cocodrils. Allà s’expressava paradoxalment la força vital en tota la seva glòria. Allà la humanitat descobrí la unitat que s’havia entossudit a no veure en els seus mil·lenis de vida real. Però quant Eva i Adam entraren en aquell nou jardí de les delícies, els seus predecessors ja s’havien cuidat de corregir-lo i augmentar-lo fins a l’inimaginable. Els tècnics encarregats de la migració massiva havien comprovat uns creixements brutals del sistema, del tot inexplicables. Els desesperats usuaris, en continua regressió, també copsaren el misteri creixent, però estaven distrets amb l’impotent i terrible contemplació d’un món que se’ls hi engrunava entre els dits, i en masturbacions sadomasoquistes, xàtiques, wèbiques, mobíliques, massmediàtiques, i àdhuc automobilístiques, perduts els canals naturals del plaer i la comunicació. Desprès de mil·lenis d’imposicions encorsetadores, tots eren vells en camises de força . El segle XX els havia immers en l’ostracisme dels laberints tecnològics, i tothom estava sol, i tenia por. Però, tornant al creixement insospitat, no es poden trobar arxius a la xarxa si els cercadors no han estats prèviament programats, i si no tens ni idea de què busques. I qui, en el segle XXI, podia ni tant sols sospitar l’existència genètica de les ànimes?
Com ja he apuntat, foren els angiospermes els qui iniciaren aquell moviment. L’essència del seu ésser, la seva dualitat, en arborescències aèries i subterrànies, el seu aparent hieratisme, el creixement sense fronteres, els seus dúctils sistemes de comunicació, el miracle de la fotosíntesi, amagaven tota la evolució del regne vegetal, que res envejava a l’animal, amb la humanitat al capdamunt. La seva simbiosi amb els insectes en la fase reproductora de la vida real fou el senyal que permeté les primeres migracions d’arxius espontànies. Els himenòpters i els dípters sempre havien despuntat entre els del seu regne, per la multiplicitat i finesa dels seus sentits i per la perfecció dels seus sistemes locomotors i d’orientació, per això foren els primers en sentir el senyal. Així, d’una forma natural en aquell món binari, l’abella s’uní a la pomera, la mosca vironera al salit, i la vespa a la vinya. Uns explicaven als altres el fruir de l’existència immòbil i els seus secrets tel·lúrics, les altres comunicaven el goig del seu brunzir frenètic i les miríades de colors, i tots es meravellaven de les seves funcions en el real perdut i les multiplicaven en cossos virtuals inimaginables.
La Seu. Gener del 2003
Corria el segle XXI, i els inerts senyorejaven la terra, en aliança amb els elements i els protovitals. L’home, vençut i esclavitzat, despertava del somni i entrava en la més llarga i fosca era de les tenebres. Caldria la força i l’alegria de viure de molts com l’Oriol, que es debatia en una remolinada de plàstics, corrua de fantasmes malignes, concentrats per aquella eterna neo-tramuntana, a la plaça pública sense públic. Les idees també li corrien boges per les neurones. Lluitava per col·locar en el seu nivell la teoria geocèntrica ptolemaica, per rehabilitar els avisos de Paracels, venerat pels metges però oblidat dels filòsofs en el pogrom del renaixement, eclipsat pel Príncep de Maquiavel i el Sant Ofici. Calia redescobrir l’amalgama de la dita màgia i la dita raó necessàries per copsar l’abast de la victòria de l’host dels hidrocarburs, de les legions dioxines, i de l’imperi de l’anhídrid de carbó i les seves guàrdies priones i virals. “De fet – rumiava l’Oriol – ens han enxampat com a escolans. Vam tenir més d’un segle de debats hipòcrites i estèrils per reconduir la situació, però aquella visió occicèntrica de l’existència no ens permetia apreciar l’avenç dels inerts.” Com el protagonista de “L’evangeli segons Jesucrist” d’en Saramago, l’Oriol es queixava, i no entenia el seu destí, perquè intuïcions i tossuderia l’havien conduït a primera línia de l’Armageddon, la batalla final. Una vegada entesos els mecanismes de l’invasió, la resposta era immediata, i la col·laboració dels aliats, eucariotes i procariotes auguraven una llum d’esperança en el cel negre, sota el sol vermell. I és que tot havia estat tan subtil. Filòsofs i profetes advertien l’home des de feia mil·lenis, però ell seguí entestat en el seu rol de màxim depredador del sistema animal. Ignorades l’evolució i les advertències, els inerts iniciaren la reconquesta.
L’avenç del plom, a partir de 1945 fou tant espectacular com discret, com en la caiguda de l’imperi romà. Vint anys més tard, en tots els sistemes neurals de decisió de l’espècie humana regnava el saturnisme, que feu meravelles mesclat a la nostra mal enfocada ambició. Allò permeté l’expansió imparable dels hidrocarburs. Irònicament, els homes descobriren el perill detonador i inventaren l’impagable gasolina sense plom, erradicant un bona part d’aquest element de la circulació, quan ja el diòxid carbònic regnava pels seus furs pregenètics. Més tard, els biocombustibles originaren la gran fam planetària. Aliances perverses com la del metà i les dioxines aprimaren la capa d’ozó, i caigueren els sistemes imnunodefensius, accelerant l’atac viral: càncer, sida, la paralitzant síndrome Guillain Barre delmaren els homes. L’avenç priònic, i la sopa electromagnètica els deixaven obnubilats. Les espècies de bèsties i plantes desapareixien per milers en aquella fugida endavant sense esperança. I encara, poc abans de la guerra, hagués sigut possible el cop de timó, però l’abisme s’eixamplava, entre una teoria de llibertat i tolerància i una pràctica tirànica, lligada encara a l’estructura social dels llangardaixos. La tàctica d’usar els sistemes de poder humans fou un èxit de l’obscur. L’elit, aprenent de bruixot, gallejava del seu benestar ominós mentre s’infiltrava, imparable, l’exèrcit fosc. La concatenació fou perfecta, l’estratègia impecable, les tenebres regnen, el seu brogit infernal campa l’atmosfera. Fa anys que crema el petroli. Res, fins la seva irreparable combustió total, que encara no es preveu, l’aturarà. El creixent fèrtil és un magma, la Xina i l’Àfrica cementiris, la vida un viàtic. Lovecraft descobrí amb terror aquest malefici en els mites de Cthulu del Necromicon, grimori amagat a la Universitat de Miskatonic. Poe, amb intuïció romàntica, i els ídols de Rapa Nuí en la nit dels temps, tots ens comminaven a no invocar els antics i deixar-los dormir en les profunditats.
La gran migració
Com acostuma a passar durant les grans catàstrofes, la humanitat trobà in extremis la manera de sobreviure... en part. L’encriptament d’informació subatòmica feu possible de pujar a la xarxa el codi genètic del primer protozoo, mentre es culminava el procés de desintegració de la biosfera. Seguí en allau la virtualització de tots els bancs de llavors i embrions d’espècies extingides i en ingent extinció. La informació completa de la primera dona navegà per la xarxa el 2013. El seu codi fou Eva. Ràpidament s’introduí el primer home, rebatejat Adam. Els tristos supervivents s’afanyaren a transmutar la seva informació, delerosos d’entrar definitivament en aquella hivernació virtual. Amb prou feines si quedà a l’infern material un grapat d’humans, en la improbable reconquesta del real.
Aquesta guerra implicava però episodis més aviat surreals com la d’oblidar per nassos la propietat del cos. Justament l’Oriol acabava de baixar de la xarxa i s’emprovava la seva tercera còrpora. Era la d’un noi jove i bell, negre i relativament sà, concebut en temps d’excel·lència genètica. No ens podíem permetre perdre cossos, i la pressió de l’ambient inhòspit derrotava les mes fèrries morals. De fet, cap el 2025, el trànsit corporal esdevingué un fet consuetudinari. S’establí un pla de relleus, per supervisar i accelerar en el possible el nou procés de terraformació. La contraofensiva estava en els seus primers estadis. La realitat era àrida i erma. Les colònies de bacteris i líquens anaeròbics prosperaven en la foscor per mar i terra, malgrat la pluja àcida contínua que retorçava les plataformes continentals calcàries. La nova biosfera es limitava a unes taques que envernissaven part dels suports plutònics més resistents a l’acció àcida. En els oceans, els bacteris fagocicarburs tenien teca per segles. La pressió havia fet saltar les vàlvules dels oleoductes siberians i aràbics abandonats. Rius negres i magmàtics s’abocaven a l’aigua salada i sulfúrica. En els fons marins es creaven nous continents, amalgama d’hidrocarburs metabolitzats i sediments abocats per les torrencials avingudes corrosives. Els atmosferitzadors funcionaven a ple rendiment, però la recuperació seria lenta. L’oxigen creat era absorbit en ventades huracanades per la combustió mesopotàmica. El dilema era dantesc: si se’n aturava la producció es podia parar el forn planetari, per manca de comburent, però aleshores s’instal·laria el llegendari hivern nuclear, mil anys de fosca. Buscàvem un nou equilibri a les palpentes. Les escasses súper computadores que guardaven la humanitat formaven la xarxa tremendament reduïda d’aquells anys, i la única esperança. La vida, en codi binari, depenia d’unes plaques de silici ionitzat interconectades en búnkers hermètics, d’uns quants cossos humans de reciclatge continu, d’una central d’energia automàtica, miraculosament íntegra en les profunditats de l’Himalaya, i d’un munt de floridures.
El castell encantat
Els programes de conservació viatjaven avorrits per les incommensurables autopistes subatòmiques, revisant els nínxols de cada regne, de cada espècie i de cada individu. Les inacabables files d’arxius vetllaven la vida adormida. D’en tant en tant, es transportava els codis dels relleus, els homes i les dones que pujaven i baixaven de la realitat. Poc a poc, anaren tornant a la vida les espècies que creaven la nova biosfera. Els inerts apaivagaren lentament la revolta i tornaven a la seva estàtica condició. El pla era alhora senzill i complex. Es tractava de reproduir al màxim possible el clímax de tots els gèneres més evolucionats. La humanitat al capdamunt semblava que havia entès el seu paper harmonitzador en el concert de les espècies. S’havien fixat límits numèrics per a la futura repoblació, i també límits a les ambicions, molt similars al capitalisme ètic que es gestava a principis del segle XXI. A finals del XXIII s’establiren les primeres comunitats, al voltant de l’Himalaya. Un èxit al cap i la fi: en tres-cents anys s’aconseguí el que la natura sola havia tardat milions d’anys a crear. Les condicions de vida encara eren extremes, els elements encara païen l’ensulsiada dels inerts, i les seves convulsions doblegaven les voluntats. La decodificació comportava problemes de prioritats i greuges comparatius. Hi havia qui es rendia i tornava a hivernar una temporada, a l’espera d’un temps més suau, però la humanitat repetia la historia i anava repoblant la terra a partir del gresol vèdic. El nou progrés tecnològic era objecte d’una tremenda fiscalitat. S’intentava no repetir l’error fatal. Les noves infrastructures es construïen molt lentament, la utilització dels recursos es mirava amb lupa, i la correcció d’impactes era d’una prioritat absoluta, decuplicant el cost de les obres. La prohibició casi total del motor d’explosió, i la inexistència del transport privat propicià una societat de tipus tribal. Les condicions ambientals i l’onada colonitzadora afavorien el nomadisme.
La xarxa
Els gens angiospermes introduïts connectaren amb el dels himenòpters i els dípters, en relacions inexplicablement factibles en el digital. Es farien paleses l’existència codificada de l’essència, les potències i les seves migracions interregnes. La xarxa patí un episodi de turbulències indescriptibles, i el seu creixement exponencial s’explicaria per la interacció de l’existència vegetal i la dels ocells, la dels dofins amb la dels cucs de terra, en un festival de copia i enganxa que permetia l’espai d’emmagatzement gairebé infinit dels cristalls de darrera generació.
La xarxa era xauxa. La única llum clara en aquell món de fum negre i sol somort. Era el refugi de l’alegria, i reien fins els cocodrils. Allà s’expressava paradoxalment la força vital en tota la seva glòria. Allà la humanitat descobrí la unitat que s’havia entossudit a no veure en els seus mil·lenis de vida real. Però quant Eva i Adam entraren en aquell nou jardí de les delícies, els seus predecessors ja s’havien cuidat de corregir-lo i augmentar-lo fins a l’inimaginable. Els tècnics encarregats de la migració massiva havien comprovat uns creixements brutals del sistema, del tot inexplicables. Els desesperats usuaris, en continua regressió, també copsaren el misteri creixent, però estaven distrets amb l’impotent i terrible contemplació d’un món que se’ls hi engrunava entre els dits, i en masturbacions sadomasoquistes, xàtiques, wèbiques, mobíliques, massmediàtiques, i àdhuc automobilístiques, perduts els canals naturals del plaer i la comunicació. Desprès de mil·lenis d’imposicions encorsetadores, tots eren vells en camises de força . El segle XX els havia immers en l’ostracisme dels laberints tecnològics, i tothom estava sol, i tenia por. Però, tornant al creixement insospitat, no es poden trobar arxius a la xarxa si els cercadors no han estats prèviament programats, i si no tens ni idea de què busques. I qui, en el segle XXI, podia ni tant sols sospitar l’existència genètica de les ànimes?
Com ja he apuntat, foren els angiospermes els qui iniciaren aquell moviment. L’essència del seu ésser, la seva dualitat, en arborescències aèries i subterrànies, el seu aparent hieratisme, el creixement sense fronteres, els seus dúctils sistemes de comunicació, el miracle de la fotosíntesi, amagaven tota la evolució del regne vegetal, que res envejava a l’animal, amb la humanitat al capdamunt. La seva simbiosi amb els insectes en la fase reproductora de la vida real fou el senyal que permeté les primeres migracions d’arxius espontànies. Els himenòpters i els dípters sempre havien despuntat entre els del seu regne, per la multiplicitat i finesa dels seus sentits i per la perfecció dels seus sistemes locomotors i d’orientació, per això foren els primers en sentir el senyal. Així, d’una forma natural en aquell món binari, l’abella s’uní a la pomera, la mosca vironera al salit, i la vespa a la vinya. Uns explicaven als altres el fruir de l’existència immòbil i els seus secrets tel·lúrics, les altres comunicaven el goig del seu brunzir frenètic i les miríades de colors, i tots es meravellaven de les seves funcions en el real perdut i les multiplicaven en cossos virtuals inimaginables.
La Seu. Gener del 2003
dilluns, 19 de maig del 2008
mil trenta cinc
1035
Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.
Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.
llops
MATANÇA DE LLOPS
He rebut, a través de l’associació solidaria Cuca de Llum i de molts reenviaments, un escrit de na Berenguela Arredondo Juez, del Principat d’Astúries, denunciant una nova matança de llops. Diu que van per les llobes prenyades o amb llobatons. Diu que l’any passat en van matar dotze, amb els seus llobatons. La dona s’indigna, perquè el llop ibèric és una espècie protegida, i es pregunta si no ens hem tornat tots bojos. Jo crec que sí, que estem ben sonats tots plegats. Es compensen abastament les pèrdues de la ramaderia. Fa molts anys que no es parla de cap atac de llops a humans, que jo sàpiga, a Europa. El llop te el seu lloc imprescindible en l’equilibri natural que estem entestats en trencar.
Aporto tota la meva solidaritat a aquesta dona i la seva campanya. Diu que ofereix allotjament per vint persones disposades a defensar els llops. No em costaria gaire d’anar-hi. Fins i tot m’agradaria ressuscitar l’ofici d’encortador. L’encortador era l’home estrany i mig salvatge que tenia el do de parlar amb les bèsties. En hiverns de gana, els llops i els ossos baixaven a rondar els pobles, i la gent llogava aquest personatge perquè se’ls endugués de nou cap a les muntanyes.
Extrapolant, ja em sento una mica encortador virtual. Recondueixo dracs. Els dracs són fluxos de idees que circulen pel plasma planetari. Subdueixen les voluntats com qui no fa res. Les seves víctimes són, per exemple, els defensors dels transgènics, dels aeroports, del creixement suïcida. Reconduir dracs d’aquesta mida no és feina fàcil, però amb l’ajut de molts altres ho anem aconseguint. La Comissió Europea a prohibit l’ús de blat de moro amb gens pesticides i de patates amb antibiòtics. No obstant, Catalunya continua sent la zona amb més cultius transgènics d’Europa. Espanya és l’únic país d’Europa que permet aquests cultius. Ens els han encolomat els Grandes de España, la burgesia i les multinacionals. Em passa pel magí de considerar el llop, com l’àliga, l’ós o la foca monja, com a símbols de llibertat i de vida, en front dels dracs del ferro, el quitrà i la transgènia comercial. I si protesto, formal i fermament contra l’aeroport dels Pirineus, no protesto menys per l’aerovia pirinenca, que ens ensulfata cada dia amb els seus residus. No calen avionetes subreptícies amb iodur de plata. El tràfec aeri canvia el comportament i la composició de l’atmosfera, a les alçades més sensibles. Després els residus van baixant suaument per llacs, rius i muntanyes, per dipositar-se en els organismes de les persones, les plantes i els animals, per més glòria dels marcadors de càrrega tòxica, i jo no entenc com tots plegats podem naufragar tant lamentablement en aquest abisme insondable de inòpia i mediocritat (com deia un professor meu) de la manera que ho fem. Berenguela, estem amb tu, als pics d’Europa.
He rebut, a través de l’associació solidaria Cuca de Llum i de molts reenviaments, un escrit de na Berenguela Arredondo Juez, del Principat d’Astúries, denunciant una nova matança de llops. Diu que van per les llobes prenyades o amb llobatons. Diu que l’any passat en van matar dotze, amb els seus llobatons. La dona s’indigna, perquè el llop ibèric és una espècie protegida, i es pregunta si no ens hem tornat tots bojos. Jo crec que sí, que estem ben sonats tots plegats. Es compensen abastament les pèrdues de la ramaderia. Fa molts anys que no es parla de cap atac de llops a humans, que jo sàpiga, a Europa. El llop te el seu lloc imprescindible en l’equilibri natural que estem entestats en trencar.
Aporto tota la meva solidaritat a aquesta dona i la seva campanya. Diu que ofereix allotjament per vint persones disposades a defensar els llops. No em costaria gaire d’anar-hi. Fins i tot m’agradaria ressuscitar l’ofici d’encortador. L’encortador era l’home estrany i mig salvatge que tenia el do de parlar amb les bèsties. En hiverns de gana, els llops i els ossos baixaven a rondar els pobles, i la gent llogava aquest personatge perquè se’ls endugués de nou cap a les muntanyes.
Extrapolant, ja em sento una mica encortador virtual. Recondueixo dracs. Els dracs són fluxos de idees que circulen pel plasma planetari. Subdueixen les voluntats com qui no fa res. Les seves víctimes són, per exemple, els defensors dels transgènics, dels aeroports, del creixement suïcida. Reconduir dracs d’aquesta mida no és feina fàcil, però amb l’ajut de molts altres ho anem aconseguint. La Comissió Europea a prohibit l’ús de blat de moro amb gens pesticides i de patates amb antibiòtics. No obstant, Catalunya continua sent la zona amb més cultius transgènics d’Europa. Espanya és l’únic país d’Europa que permet aquests cultius. Ens els han encolomat els Grandes de España, la burgesia i les multinacionals. Em passa pel magí de considerar el llop, com l’àliga, l’ós o la foca monja, com a símbols de llibertat i de vida, en front dels dracs del ferro, el quitrà i la transgènia comercial. I si protesto, formal i fermament contra l’aeroport dels Pirineus, no protesto menys per l’aerovia pirinenca, que ens ensulfata cada dia amb els seus residus. No calen avionetes subreptícies amb iodur de plata. El tràfec aeri canvia el comportament i la composició de l’atmosfera, a les alçades més sensibles. Després els residus van baixant suaument per llacs, rius i muntanyes, per dipositar-se en els organismes de les persones, les plantes i els animals, per més glòria dels marcadors de càrrega tòxica, i jo no entenc com tots plegats podem naufragar tant lamentablement en aquest abisme insondable de inòpia i mediocritat (com deia un professor meu) de la manera que ho fem. Berenguela, estem amb tu, als pics d’Europa.
dissabte, 10 de maig del 2008
un gargall de realisme patètic
JA N’HI HA PROU!
Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.
Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.
dimecres, 7 de maig del 2008
movilitza't
EL 17 A LA COOPERATIVA DEL CAMP
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.
dissabte, 3 de maig del 2008
contra els transgènics
Querido/as amigo/as:
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:
http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg
Muchas gracias
Campaña de transgénicos
dijous, 1 de maig del 2008
hidrocarburs alifàtics
HIDROCARBURS ALIFÀTICS
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).
dilluns, 21 d’abril del 2008
les nou magnífiques
LES NOU MAGNÍFIQUES
Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.
Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.
divendres, 11 d’abril del 2008
càncer
LA HUMANITAT ACTUA COM UN CÀNCER
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
divendres, 4 d’abril del 2008
reivindicativa
www.reivindicativa.org
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.
dimarts, 18 de març del 2008
aplaudiments i felicitacions
APLAUDIMENTS I FELICITACIONS
Si senyors. Estic orgullós, per una vegada, dels dirigents d’esquerra ibèrics. Aplaudeixo unes dimissions que segur que han fet tant o més feina que la que hagin pogut fer en el seu mandats. Són actes de normalitat democràtica que honoren els seus actors, com ja va fer en Portabella a Barcelona. Gent treballadora, valuosa, lleial, però que no ha pogut unir prou gent. De vegades la no acció és millor que una acció descafeinada i contraproduent. En certa manera, jo m’he imposat molts anys de silenci. Potser ara convindria que seguís callant, però és que no em vull morir sense dir el que penso. Cogito que l’esquerra necessita retrobar-se amb la seva essència, que no és ni Marx ni Lenin, ni Stalin sinó més aviat Jesus el Crist, però és que el poder tot ho tergiversa. En el seu temps va ser revolució, una religió de l’amor, quin disbarat! Mira, de moment, el que m’ha agradat més de la legislatura montillesca és un cartell institucional molt florit que resava: “L’amor és lliure”.
Ja fa temps que penso que no hi ha gran cosa a fer, racionalment, per esquivar el que ens cau a sobre amb una lentitud exasperant. Per no desesperar em prenc la vida com un joc, un somni, una pel·lícula interactiva. La batalla és perduda de bon principi, però no la guerra. Jo voldria que l’esporgada fos controlada, que els mils de milions d’humans que sobren tinguessin vida, el més digne possible, mentre una urgent planificació familiar i una nova economia produïssin una lenta però dràstica reducció de la població.
Volar coloms, si, volar coloms, com em deien fa trenta anys que els feia volar i ara tothom cacareja sostenibilitats, decreixements i canvis climàtics. Com que el temps em va donant inexorable la raó, em sento cofoi i esgarrifat d’haver-la tingut. Enviaré una foto que he pres d’una de les manifestacions de l’anticrist apareguda damunt de casa, per si l’editor la vol publicar com a il·lustració... “Estranys signes apareixeran en el cel.”
Tornant a esferes més properes, crec que un líder d’esquerres no s’hauria de limitar a l’esfera política i parlamentària. La seva feina hauria de ser molt més cívica. Hauria, com els bons executius, de dur moltes batalles, en molts àmbits, hauria d’activar amb el seu esforç diari la xarxa social inconnexa. S’hauria de multiplicar, atomitzar, diversificar, clonar, expandir, ubicuar, fondre’s amb el poble. També ha de saber prendre consciència i explicar amb coratge i anticipació el canvi brutal que, de grat o de força, haurem de fer. Al Jordi Ausàs, que vull felicitar per el seu coratge, se li gira feina. Com deia Joan Ganyet en un article: “Quan una idea és bona, és imparable”. Tampoc m’agrada el senyor Herrera fent un discurs verd davant de vells amb mocador vermell al coll.
Si senyors. Estic orgullós, per una vegada, dels dirigents d’esquerra ibèrics. Aplaudeixo unes dimissions que segur que han fet tant o més feina que la que hagin pogut fer en el seu mandats. Són actes de normalitat democràtica que honoren els seus actors, com ja va fer en Portabella a Barcelona. Gent treballadora, valuosa, lleial, però que no ha pogut unir prou gent. De vegades la no acció és millor que una acció descafeinada i contraproduent. En certa manera, jo m’he imposat molts anys de silenci. Potser ara convindria que seguís callant, però és que no em vull morir sense dir el que penso. Cogito que l’esquerra necessita retrobar-se amb la seva essència, que no és ni Marx ni Lenin, ni Stalin sinó més aviat Jesus el Crist, però és que el poder tot ho tergiversa. En el seu temps va ser revolució, una religió de l’amor, quin disbarat! Mira, de moment, el que m’ha agradat més de la legislatura montillesca és un cartell institucional molt florit que resava: “L’amor és lliure”.
Ja fa temps que penso que no hi ha gran cosa a fer, racionalment, per esquivar el que ens cau a sobre amb una lentitud exasperant. Per no desesperar em prenc la vida com un joc, un somni, una pel·lícula interactiva. La batalla és perduda de bon principi, però no la guerra. Jo voldria que l’esporgada fos controlada, que els mils de milions d’humans que sobren tinguessin vida, el més digne possible, mentre una urgent planificació familiar i una nova economia produïssin una lenta però dràstica reducció de la població.
Volar coloms, si, volar coloms, com em deien fa trenta anys que els feia volar i ara tothom cacareja sostenibilitats, decreixements i canvis climàtics. Com que el temps em va donant inexorable la raó, em sento cofoi i esgarrifat d’haver-la tingut. Enviaré una foto que he pres d’una de les manifestacions de l’anticrist apareguda damunt de casa, per si l’editor la vol publicar com a il·lustració... “Estranys signes apareixeran en el cel.”
Tornant a esferes més properes, crec que un líder d’esquerres no s’hauria de limitar a l’esfera política i parlamentària. La seva feina hauria de ser molt més cívica. Hauria, com els bons executius, de dur moltes batalles, en molts àmbits, hauria d’activar amb el seu esforç diari la xarxa social inconnexa. S’hauria de multiplicar, atomitzar, diversificar, clonar, expandir, ubicuar, fondre’s amb el poble. També ha de saber prendre consciència i explicar amb coratge i anticipació el canvi brutal que, de grat o de força, haurem de fer. Al Jordi Ausàs, que vull felicitar per el seu coratge, se li gira feina. Com deia Joan Ganyet en un article: “Quan una idea és bona, és imparable”. Tampoc m’agrada el senyor Herrera fent un discurs verd davant de vells amb mocador vermell al coll.
dilluns, 17 de març del 2008
Ressucito aquest escrit del juny de 2007, censurat pel diari Segre
LLIBERTAT PER JOSEP PÀMIES
Mireu, jo no sé gaire què pensar dels transgènics; sobre la llibertat si que tinc un criteri més clar i exigeixo la de l’espècimen humà que m’ocupa, com desitjo la condemna a treballs socials dels presidents de banca, siguin Fainés, Forneses o Botins, com voldria col·lectivitzar la duquesa d’Alba i els Grans d’Espanya, en Valls Companys, l’Inditex, l’editorial Planeta o el Grup Z o les quatre multinacionals de l’alimentació. També revisaria els drets o abusos de propietat de molts cacics locals, escurçons negres i companyies SL. Ui! Si en faria de coses, si fes com fan els que manen, els que tenen caler llarg i encara malden per allargar-lo. Jo no vull més calers, en vull menys, sense caure en la misèria. No vull manar, deixo que em manin les 346 cadenes de l’existència. També tinc criteri, sol, solitari, només he aconseguit una adhesió a les municipals, que jo sàpiga, d’un altre municipi. El meu vot, nul, era el del Ieti. Com diu la defensa d’en Pàmies, “som el que mengem”. Ai las! prou que ho sé. El que menjem. “Come mierda y pàgala” deia la Polla Records, si no m’erro. Encara vaig tenir sort que ma mare m’alletà fins a l’any. Ves a analitzar la qualitat d’aquella llet de post guerra. L’aigua en tot cas era infecte. Pixats de tot el país, grosserament reciclats, adobats de totes les contaminacions del “Desarrollo”. La platja de la Barceloneta era podrida, negrosa, els peus s’hi enfonsaven. Les clavegueres de la ciutat, de la Cros per Sant Andreu i el Poble Nou, deixaven rius de colors a la platja verinosa en un paisatge industrial dantesc. Vaig créixer menjant vísceres de totes les bèsties inflades per la dictadura del creixement i mortadel·la d’olives. El canal de la Reina Isabel, que regava l’horta del Prat i la Zona Franca baixava negre de totes les metzines que després es venien al mercat de Sarrià. L’aire, l’aire era tòxic, sobretot quant baixaves a ciutat, de la Diagonal avall. Tinc varies infeccions hospitalàries cròniques. Ara els nostres fills surten asmàtics, al·lèrgics, en un debilitament general del sistema immunitari. Sóc una merda sortida de la merda, però tinc criteri. Les coses han millorat per nosaltres. Ara són més netes i polides. Hem exportat la misèria a altres bandes del món. Ara sabem que 60.000 productes usats en l’alimentació, la construcció, etc, són més tòxics a llarg terme del que es pensava, que l’uralita era feta d’amiant, que modifiquem el clima, que hem de canviar ipso facto. Sabem moltes coses. Tenim un sistema de reparació de gens fenomenal. Ens en podem sortir, però, com deia mon pare en la intimitat: “Aquest món aniria molt millor si rodessin uns quants caps”, i posava com a exemple el Sultà de Brunei. Josep Pàmies és el menys culpable.
Mireu, jo no sé gaire què pensar dels transgènics; sobre la llibertat si que tinc un criteri més clar i exigeixo la de l’espècimen humà que m’ocupa, com desitjo la condemna a treballs socials dels presidents de banca, siguin Fainés, Forneses o Botins, com voldria col·lectivitzar la duquesa d’Alba i els Grans d’Espanya, en Valls Companys, l’Inditex, l’editorial Planeta o el Grup Z o les quatre multinacionals de l’alimentació. També revisaria els drets o abusos de propietat de molts cacics locals, escurçons negres i companyies SL. Ui! Si en faria de coses, si fes com fan els que manen, els que tenen caler llarg i encara malden per allargar-lo. Jo no vull més calers, en vull menys, sense caure en la misèria. No vull manar, deixo que em manin les 346 cadenes de l’existència. També tinc criteri, sol, solitari, només he aconseguit una adhesió a les municipals, que jo sàpiga, d’un altre municipi. El meu vot, nul, era el del Ieti. Com diu la defensa d’en Pàmies, “som el que mengem”. Ai las! prou que ho sé. El que menjem. “Come mierda y pàgala” deia la Polla Records, si no m’erro. Encara vaig tenir sort que ma mare m’alletà fins a l’any. Ves a analitzar la qualitat d’aquella llet de post guerra. L’aigua en tot cas era infecte. Pixats de tot el país, grosserament reciclats, adobats de totes les contaminacions del “Desarrollo”. La platja de la Barceloneta era podrida, negrosa, els peus s’hi enfonsaven. Les clavegueres de la ciutat, de la Cros per Sant Andreu i el Poble Nou, deixaven rius de colors a la platja verinosa en un paisatge industrial dantesc. Vaig créixer menjant vísceres de totes les bèsties inflades per la dictadura del creixement i mortadel·la d’olives. El canal de la Reina Isabel, que regava l’horta del Prat i la Zona Franca baixava negre de totes les metzines que després es venien al mercat de Sarrià. L’aire, l’aire era tòxic, sobretot quant baixaves a ciutat, de la Diagonal avall. Tinc varies infeccions hospitalàries cròniques. Ara els nostres fills surten asmàtics, al·lèrgics, en un debilitament general del sistema immunitari. Sóc una merda sortida de la merda, però tinc criteri. Les coses han millorat per nosaltres. Ara són més netes i polides. Hem exportat la misèria a altres bandes del món. Ara sabem que 60.000 productes usats en l’alimentació, la construcció, etc, són més tòxics a llarg terme del que es pensava, que l’uralita era feta d’amiant, que modifiquem el clima, que hem de canviar ipso facto. Sabem moltes coses. Tenim un sistema de reparació de gens fenomenal. Ens en podem sortir, però, com deia mon pare en la intimitat: “Aquest món aniria molt millor si rodessin uns quants caps”, i posava com a exemple el Sultà de Brunei. Josep Pàmies és el menys culpable.
dissabte, 15 de març del 2008
decreixement transgènic
DECREIXEMENT TRANSGÈNIC
Amb la vènia, voldria anunciar dos fets que es sobreposen i complementen i que s’esdevenen aquests dies per l’Alt Urgell i Cerdanya, segurament també per Andorra. Un es la recollida de signatures per una Iniciativa Legislativa Popular, patrocinada per el grup Som lo que sembrem de Balaguer, que té com a objectiu la prohibició del cultiu de transgènics per a usos comercials. Com a col·laborador fedatari, recullo signatures personalment i a la porteria de l’institut de la Seu. Els de Cerdanya interessats podeu signar al Tupí de Bor i al Celler de Bellver, que jo sàpiga.
Els motius de la campanya, per mi, estan sobradament justificats. D’una banda la monopolització del mercat de l’alimentació és intolerable, d’altra, no en sabem encara les conseqüències sobre els medis interns i externs. Són motius semblants als de la moratòria nuclear: els límits de les aplicacions tecnològiques al mercat, la consciència de les set generacions indígena.
L’altre esdeveniment es l’arribada de la caravana del Decreixement. Es preveu que arribin pel Port del Cantó, en bicicleta, i allà els anirem a rebre, representants de les associacions Cuca de Llum, la Freixa, la AVAVB (Veïns de Bar) etc. Aquest dissabte hi ha una “runio” al Casal de Seu, per organitzar les activitats i la publicitat. Decréixer, decréixer, descansar els nostres ossos estressats i contaminats. Reviure, reviure, donar un sentit en aquest acabament esllanguit. On penseu que anem, amb el petroli pujant tres dòlars diaris?
Resa el díptic de presentació de l’iniciativa, esdevinguda a Les Cotxeres de Sants de Barcelona el 15 del corrent: “El decreixement és un concepte filosòfic, polític, econòmic i social que s’oposa a l’omnipresent consens polític actual sobre el creixement econòmic i que es presenta com una alternativa amb l’objectiu de refer les actuals relacions de producció, consum i humanes. El decreixement no proposa viure “menys” sinó “millor””.
Fa trenta cinc anys que ho visc i ho pregono. Sóc el boig de la colina, l’extraterrestre, el mutat genèticament. El boig ha estudiat i ara és un perillós mico filós. Ha estudiat història econòmica, tres cursos de la mastodòntica UNED, i no ha trobat res més assenyat en teoria econòmica que la supressió dels interessos, per superar la crisi que ve. Posem-hi un 0,25%, per despeses de gestió? Arriba la reconversió del sector bancari i financer. Serà divertit el naixement de l’economia verda.
Amb la vènia, voldria anunciar dos fets que es sobreposen i complementen i que s’esdevenen aquests dies per l’Alt Urgell i Cerdanya, segurament també per Andorra. Un es la recollida de signatures per una Iniciativa Legislativa Popular, patrocinada per el grup Som lo que sembrem de Balaguer, que té com a objectiu la prohibició del cultiu de transgènics per a usos comercials. Com a col·laborador fedatari, recullo signatures personalment i a la porteria de l’institut de la Seu. Els de Cerdanya interessats podeu signar al Tupí de Bor i al Celler de Bellver, que jo sàpiga.
Els motius de la campanya, per mi, estan sobradament justificats. D’una banda la monopolització del mercat de l’alimentació és intolerable, d’altra, no en sabem encara les conseqüències sobre els medis interns i externs. Són motius semblants als de la moratòria nuclear: els límits de les aplicacions tecnològiques al mercat, la consciència de les set generacions indígena.
L’altre esdeveniment es l’arribada de la caravana del Decreixement. Es preveu que arribin pel Port del Cantó, en bicicleta, i allà els anirem a rebre, representants de les associacions Cuca de Llum, la Freixa, la AVAVB (Veïns de Bar) etc. Aquest dissabte hi ha una “runio” al Casal de Seu, per organitzar les activitats i la publicitat. Decréixer, decréixer, descansar els nostres ossos estressats i contaminats. Reviure, reviure, donar un sentit en aquest acabament esllanguit. On penseu que anem, amb el petroli pujant tres dòlars diaris?
Resa el díptic de presentació de l’iniciativa, esdevinguda a Les Cotxeres de Sants de Barcelona el 15 del corrent: “El decreixement és un concepte filosòfic, polític, econòmic i social que s’oposa a l’omnipresent consens polític actual sobre el creixement econòmic i que es presenta com una alternativa amb l’objectiu de refer les actuals relacions de producció, consum i humanes. El decreixement no proposa viure “menys” sinó “millor””.
Fa trenta cinc anys que ho visc i ho pregono. Sóc el boig de la colina, l’extraterrestre, el mutat genèticament. El boig ha estudiat i ara és un perillós mico filós. Ha estudiat història econòmica, tres cursos de la mastodòntica UNED, i no ha trobat res més assenyat en teoria econòmica que la supressió dels interessos, per superar la crisi que ve. Posem-hi un 0,25%, per despeses de gestió? Arriba la reconversió del sector bancari i financer. Serà divertit el naixement de l’economia verda.
dilluns, 10 de març del 2008
el projecte de desenvolupament sostenible del baridà
EL PROJECTE DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DEL BARIDÀ
El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...
El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...
dilluns, 25 de febrer del 2008
de l'interès i dels assassins
DE L’INTERÈS I DELS ASSASSINS
Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.
Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.
dissabte, 16 de febrer del 2008
silvicultors de pa sucat amb oli
SILVICULTORS DE PA SUCAT AMB OLI
Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”
Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”
dissabte, 9 de febrer del 2008
catalans!
CATALANS! (I ANDORRANS!)
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.
dijous, 31 de gener del 2008
altermundisme
ALTERMUNDISME
Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.
Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.
diumenge, 27 de gener del 2008
grimègia
GRIMÈGIA
Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.
Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.
dilluns, 21 de gener del 2008
és molt bo
ÉS MOLT BO
És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”
És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)