MUERMO (escrit per el difunt CBP el 28.3.07)
De la meva intensa producció periodístico- literària, sense afany de lucre per nassos, aquesta és, sens dubte, la que em fa més il·lusió, per motius diversos. El més genèric és que, si passa alguna cosa, a nivell social a la Seu, passa pel Plana. Disposem d'un estrany catalitzador alquímic. Tant en l'animal com en el mental, tot orbita al voltant del bareto de marras: marujas, funcionaris, mossos i contrabandistes, hipis, punkis i concos, etc. Això no vol dir que sigui glòria, però ajuda a sortir de l'infern. No m'hi veureu gaire. De fa uns mesos, no tinc gaires ganes d'anar-hi, físicament. La muntanya em tira, cada dia més. Escric amb el sol de l'alba. El món no s'acaba al Plana, encara que sigui un dels escassos oasis socials. El jove dirà: és veritat, també i ha el sud. Tots els xiringuitos tenen la seva clientela. Hi han molts clients del Plana amb qui sintonitzo, en múltiples freqüències, a l'Aparador, a la Cultura B del Pirineu, amb la vella guàrdia, amb un no se què que et fa tirar endavant i "fer coses", o simplement, passar el temps, amb els altres.Estic astorat de veure la poca marxa que hi ha a la Seu. Surts un divendres o un dissabte, i és un muermo. Sempre es veuen les mateixes cares dels incondicionals. Els inquiets, la majoria joves, només pensen en fotre's fins al cul de tot, amb lo qual s'aconsegueix més una escena de zombis de Miquel Jackson que festa i "calor humano". Què fan els altres? Uns, acollonits o fastiguejats es queden a casa. D'altres, molts, la "beautiful people" marxen de marxa fora. Quedem més tranquils, amb la tranquil·litat dels cementiris. També hi han els papes que reprimeixen els joves, per fer-ne ciutadans de pro(?), i es reprimeixen ells mateixos per el que diran i la por i la mandra. Total, que l'estat de la Seu "by nigth" és bastant lamentable, i així no s'atrau el providencial turista de qualitat, ni es fa xarxa social, ni es fidelitza la població local, ni s'emmascaren els cogombres, llevat dels clubs de tràfic de blanques, negres i grogues.
divendres, 14 de setembre del 2007
misèria informativa
MISÈRIA INFORMATIVA
Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?
Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?
l'encarnació de l'àliga
PREGÀRIA DE L’ÀLIGA
Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.
Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.
Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.
Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.
goigs
GOIGS
He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.
He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.
dolor i esperança
DOLOR I ESPERANÇA (25.8.07)
Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?
Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)