BON NADAL
Mireu, el que ara transcric ni és d’última hora ni és meu: és del més passat i és de mon germà Martí. El que explica segurament es repeteix ara mateix en les aigües fredes mauritanes. És la meva nadala, a la salut dels paries del món:
Mentre nosaltres, ben grassonets, ben calentets, ben borratxos de poder, perpetuem fins l’inconsciència la nostra particular orgia –i vinga AVES, i vinga Meeting Points, i vinga SIMOS–, 56 germans moren, de set i de gana, rodejats d’una immensitat d’aigua salada. Ho llegim, ho veiem, ho escoltem, amb la mateixa sensibilitat que ens desperta un partit de futbol, una baralla domèstica entre famosos o un debat parlamentari sobre el sexe dels àngels, però no és ben bé el mateix.
Jo ho imagino així: puges al cayuco, tan resolt com mort de por, després d’haver pagat una fortuna, tot el que tenies i, probablement, també, el que no tenies, i penses, com tothom: me’n sortiré. Fins a 150 persones amb les mateixes cabòries s’embarquen a la fràgil barcassa clandestina. Poques hores després de veure la platja allunyar-se, t’adones que alguna cosa no rutlla: el motor s’ha aturat, i no tornarà a engegar-se.
La por, com totes les coses, pot olorar-se. Homenots joves i forts i fibrosos de quasi dos metros ploren com nadons desemparats, i els més serens han de fer mans i mànigues per evitar que el pànic col·lectiu bolqui l’embarcació. Passes dies i nits enmig del no res, a la deriva, i et promets: me’n sortiré, i recordes la platja i la família i els amics i la coca-cola a la plaça del poble i la noia amb qui et vols casar i les cançons de bressol de l’avi, i comença a minvar el menjar i el beure, i arriben els primers deliris.
Una matinada, ja no saps ni quants dies fa que et vas embarcar, ja no saps ni quants dies fa que vas menjar i beure per darrera vegada, notes que el company del costat no es mou. El toques; el seu cos està gelat i rígid. Els vius us mireu i, sense necessitat de parlar-ne, el llances per la borda, xoff, i et desitges millor sort. Aleshores, com si l’infortunat company de viatge hagués donat el macabre tret de sortida, comença un infernal degoteig de morts, xoff, xoff, que són lliurats al mar sense més cerimònia.
Un parell de vius decideixen acabar abans d’hora amb el suplici, i gasten la darrera energia en abraçar per sempre les onades, xoff, xoff. Passen els dies i les nits, t’acostumes a l’horror, i, quan ja estàs a punt de rendir-te, quan la nebulosa melancolia i el somni febrós han vençut a les ganes de viure, quan ja t’has resignat a iniciar el viatge sense retorn i, senzillament, esperes que la mort no sigui gaire dolorosa, un vaixell maurità et repesca i et du a terra ferma.
56 germans morts, penses, uns dies després, mentre l’avió que et repatria sobrevola la mar platejada. Des de la finestreta, vist de tan amunt, l’oceà sembla ben inofensiu. Més compungit, més dolgut, més espantat, més fràgil, demà tornaràs a provar sort. Tota la vida et perseguirà el xoff.
divendres, 28 de desembre del 2007
amor sobre totes les coses
AMOR SOBRE TOTES LES COSES
Cada dia m’adono més dels abismes que ens separen, les persones, les idees, les mentalitats. Deu ser allò de la consciència del buit. La matèria també és així: pulsacions estranyes, que no són ni materials sinó magnètiques, vibren i graviten al voltant de nuclis no menys immaterials, a distàncies siderals. Si en lloc d’orbitar corren per cables a 300 000 km/s en diuen electricitat o llum. O sigui que som llum organitzada, molt tènue, entre espais de foscor infinits. Que bonic. El que no trobi miraculós que siguem vius, i fem coses, i ens estimem és que no capta la grandiositat de l’existència. Som com un enguirlandat arbre de nadal, ple de llumetes i reflexes i regalets penjant, un ecosistema on pul·lulen milers de sers vius i molècules complicadíssimes previves que ens ajuden o ens foten, som un camp de batalla, som la llum de la terra, com diu en Raimon.
Seria fàcil, amb la consciència de tot això, deixar-se portar per l’esdevenidor, que supera vastament el nostre enteniment. I és el que faig, deixar-me portar. Interactuo en el meu entorn com bonament puc, amb la millor intenció, però ja deia el meu avi matern que l’infern és empedrat de bones intencions.
No dubto de la bona fe de la gent, però en puc comprovar els resultats, que no són gaire galdosos que diguem: estem en preextinció, mira. Un altre motiu per la no acció taoista. Cal però divulgar l’alarma: Eh! Senyors! Que això s’acaba! I cal apuntar solucions, per minses que siguin les nostres possibilitats. Per això un servidor estima, i fa coses. Estima la gent, però molta es gira, perquè ho veuen d’una altre manera, estima la terra, i per això fa un programa de sostenibilitat per el seu poble. I com que preveu que tornarem a anar a peu, reobre camins. Lo de passejar turistes és subsidiari i fràgilment conjuntural. I com que l’erosió i l’abandó s’enduen la terra fèrtil, refà marges, amb una colla que intenta recuperar l’esperit del treball col·lectiu de no fa tants anys, uns anys llargs, mil·lenaris, no tant monetaristes. Puc donar fe que ens hi esforcem, que treballem a fons el concepte de sostenibilitat, una de real, no la que ens obliga a produir i consumir com trenta africans per càpita. Els inconvenients, els errors, cauen, com una pedregada, com en qualsevol procés creatiu, qualsevol acte d’amor. El primer és el capità hivern. Sempre guanya aquest mal parit. Batalles i batalles, però ell avança inexorablement, vencedor, i tu, si vols sobreviure, t’has de retirar als quarters, a esperar el bon temps.
Cada dia m’adono més dels abismes que ens separen, les persones, les idees, les mentalitats. Deu ser allò de la consciència del buit. La matèria també és així: pulsacions estranyes, que no són ni materials sinó magnètiques, vibren i graviten al voltant de nuclis no menys immaterials, a distàncies siderals. Si en lloc d’orbitar corren per cables a 300 000 km/s en diuen electricitat o llum. O sigui que som llum organitzada, molt tènue, entre espais de foscor infinits. Que bonic. El que no trobi miraculós que siguem vius, i fem coses, i ens estimem és que no capta la grandiositat de l’existència. Som com un enguirlandat arbre de nadal, ple de llumetes i reflexes i regalets penjant, un ecosistema on pul·lulen milers de sers vius i molècules complicadíssimes previves que ens ajuden o ens foten, som un camp de batalla, som la llum de la terra, com diu en Raimon.
Seria fàcil, amb la consciència de tot això, deixar-se portar per l’esdevenidor, que supera vastament el nostre enteniment. I és el que faig, deixar-me portar. Interactuo en el meu entorn com bonament puc, amb la millor intenció, però ja deia el meu avi matern que l’infern és empedrat de bones intencions.
No dubto de la bona fe de la gent, però en puc comprovar els resultats, que no són gaire galdosos que diguem: estem en preextinció, mira. Un altre motiu per la no acció taoista. Cal però divulgar l’alarma: Eh! Senyors! Que això s’acaba! I cal apuntar solucions, per minses que siguin les nostres possibilitats. Per això un servidor estima, i fa coses. Estima la gent, però molta es gira, perquè ho veuen d’una altre manera, estima la terra, i per això fa un programa de sostenibilitat per el seu poble. I com que preveu que tornarem a anar a peu, reobre camins. Lo de passejar turistes és subsidiari i fràgilment conjuntural. I com que l’erosió i l’abandó s’enduen la terra fèrtil, refà marges, amb una colla que intenta recuperar l’esperit del treball col·lectiu de no fa tants anys, uns anys llargs, mil·lenaris, no tant monetaristes. Puc donar fe que ens hi esforcem, que treballem a fons el concepte de sostenibilitat, una de real, no la que ens obliga a produir i consumir com trenta africans per càpita. Els inconvenients, els errors, cauen, com una pedregada, com en qualsevol procés creatiu, qualsevol acte d’amor. El primer és el capità hivern. Sempre guanya aquest mal parit. Batalles i batalles, però ell avança inexorablement, vencedor, i tu, si vols sobreviure, t’has de retirar als quarters, a esperar el bon temps.
dilluns, 17 de desembre del 2007
va
VA
Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.
Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.
ones
ONES
Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.
Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.
dissabte, 8 de desembre del 2007
questions d'estil
QUESTIONS D’ESTIL
Últimament em censuren bastant. Reconec que, de vegades poder sóc massa groller, o que explico vivències i notícies des d’una banda massa personal, per això acoto el cap i accepto el fet i a una altre cosa, papallona. Si en tres dies no em publiquen, ho llenço al blog. De vegades em fa vergonya rellegir-me, però és el meu estil. Hom és una mica esclau del seu estil. L’estil és independent, va per la seva, fa el seu camí. Ha de créixer, evolucionar, madurar, només és pot fer treballant, escrivint, pensant coses i dient-les. N’hi ha d’altres que tenen un altre estil. El que vull explicar avui és l’estil “braguetada”. N’hi ha que el practiquen amb molta classe i tenen el paradigma en el nostre anterior cap d’estat. Quin geni! Quina figura! Confesso que no puc garantir al cent per cent la veracitat de les informacions, però confio en la meva font. Resulta que en aquest país pre-revolucionari d’aquí sota es va decidir construir l’AVE Madrid-Lleida. Resulta que, al contractar l’execució de l’obra, un comissionista va cobrar 48 milions d’euros. Es diu Alejandro Agag i celebraren esponsalici i casori amb la pubilla Aznar, en una boda reial que vam pagar natros, servents. Berlusconi, un dels invitats, era amo d’una bona part de la societat contractant. Però això és una minúcia al costat del negoci del AVE a Guadalajara. L’estació és a deu minuts de la ciutat, en un poblet que es diu Yebes on s’arriba per una carretereta d’un carril. Resulta que el senyor Fernando Ramírez de Haro espòs de la molt honorable Esperança Aguirre, i família tenen mil sis-centes i tantes hectàrees, per allà, comprades a baix preu a sa mare. La més beneficiada ha estat la seva tieta, la senyora Teresa Miquela Valdés, en propietat de la qual es feren les andanes. Ha decidit fer la urbanització “Valdeluz” (Avelandia), 9000 vivendes, en terrenys requalificats el 2001. Aquesta “requalificació” ha estat consumada per el senyor arquitecte municipal, Jaume de Grandes, germà de Lluís de Grandes, diputat del PP, i d’Alexandre de Grandes, cap de prensa de la senyora Aguirre a Madrid. Segueixen sent grans els Grandes, segueixen sent els mateixos que fa tres cents anys.
Últimament em censuren bastant. Reconec que, de vegades poder sóc massa groller, o que explico vivències i notícies des d’una banda massa personal, per això acoto el cap i accepto el fet i a una altre cosa, papallona. Si en tres dies no em publiquen, ho llenço al blog. De vegades em fa vergonya rellegir-me, però és el meu estil. Hom és una mica esclau del seu estil. L’estil és independent, va per la seva, fa el seu camí. Ha de créixer, evolucionar, madurar, només és pot fer treballant, escrivint, pensant coses i dient-les. N’hi ha d’altres que tenen un altre estil. El que vull explicar avui és l’estil “braguetada”. N’hi ha que el practiquen amb molta classe i tenen el paradigma en el nostre anterior cap d’estat. Quin geni! Quina figura! Confesso que no puc garantir al cent per cent la veracitat de les informacions, però confio en la meva font. Resulta que en aquest país pre-revolucionari d’aquí sota es va decidir construir l’AVE Madrid-Lleida. Resulta que, al contractar l’execució de l’obra, un comissionista va cobrar 48 milions d’euros. Es diu Alejandro Agag i celebraren esponsalici i casori amb la pubilla Aznar, en una boda reial que vam pagar natros, servents. Berlusconi, un dels invitats, era amo d’una bona part de la societat contractant. Però això és una minúcia al costat del negoci del AVE a Guadalajara. L’estació és a deu minuts de la ciutat, en un poblet que es diu Yebes on s’arriba per una carretereta d’un carril. Resulta que el senyor Fernando Ramírez de Haro espòs de la molt honorable Esperança Aguirre, i família tenen mil sis-centes i tantes hectàrees, per allà, comprades a baix preu a sa mare. La més beneficiada ha estat la seva tieta, la senyora Teresa Miquela Valdés, en propietat de la qual es feren les andanes. Ha decidit fer la urbanització “Valdeluz” (Avelandia), 9000 vivendes, en terrenys requalificats el 2001. Aquesta “requalificació” ha estat consumada per el senyor arquitecte municipal, Jaume de Grandes, germà de Lluís de Grandes, diputat del PP, i d’Alexandre de Grandes, cap de prensa de la senyora Aguirre a Madrid. Segueixen sent grans els Grandes, segueixen sent els mateixos que fa tres cents anys.
dimarts, 4 de desembre del 2007
vuitanta
VUITANTA
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.
dijous, 8 de novembre del 2007
anyorança
ANYORANÇA
Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’un hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obra la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalaxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo sa sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.
Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’un hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obra la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalaxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo sa sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
hola Xart
HOLA XART
Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.
Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.
diumenge, 14 d’octubre del 2007
el trèmol i l'astròleg
EL TRÈMOL I L'ÁSTRÓLEG
El trèmol és un arbre preciós, de la família de les betulàcies em sembla. És, si no m'equivoco, el bedoll vert. Hi ha el blanc, característic del solei de la muntanya mitja, dels boscos boreals del Canadà, de la Siberia i de la Patagonia nord, i el vert, que l'acompanya, fent tremolar totes les fulles de revers blanquinós i pubescent quan l'acaricia la més mínima brisa. També poblaven la plana europea i l'americana. Encara se'n veuen imponents vestigis entre l'asfalt. Són arbres molt útils alhora que estètics: per citar-ne només uns quants usos, les seves gemes, que surten enmig de l'hivern, són comestibles i segregen una melassa molt alimentícia, providencial quan la gana apreta; la seva escorça admet múltiples usos, des del medicinal fins a la construcció de canoes, passant per la confecció de pisarres i taulells d'anuncis per les comunitats endoecològiques precolombines. És un arbre molt pintat per l'ecola flamenca.
Hi han molts astròlegs i moltes astrologies. En una, no se si la maia o la inca, el meu deu protector és el de l'obscuritat. La veritat és que m'agrada la fosca i la penombra, són acollidores i relaxants. Fa uns anys que comentàvem amb el meu fill gran la intensa coloració verda dels prats. Un color fosforescent, com el que agafa el decorat quan el sol es lleva o es pon. En dèiem el verd atòmic. Ara, ara que s'ha demostrat que rebem un quinze o vint per cent menys de llum que fa vint anys entenc aquesta extranya coloració: és el meu déu que em protegeix de morir rostit pel canvi climàtic. El problema és que necessitem tots aquests fotons que s'escapen espai enllà. Els necessitem per l'evaporació. Per provocar una bona època de pluges, com les d'abans, potser haurem de demanar als russos que ens deixin aquesta nova potent bomba no radiactiva. En tirem unes quantes al mar i a esperar que plogui... aigua amb sardines a la brasa congelades.
Hi ha també l'astrologia celta, basada en els arbres. Segons quin dia has nascut, el teu arbre pot ser un roure, una figuera, un trèmol, fins a dotze. Jo sóc bastant celta. Em sento celta. A part que mon pare va fumar aquest tabac molts anys, quan un paquet valia tres cèntims, un duro, la meva étnia és celta, bretona, al cinquanta per cent. El català també te indubtablement un percentatge de genètica celta. El meu arbre és el trèmol, per aixó li tinc un especial apreci. Per aixó l'altre dia em comparava a una fulla de trèmol. Un error tipogràfic va imprimir trèbol. Jo no és que tingui res contra el trèbol, ans al contrari´, però mira, prefereixo ser molt més una fulla de trèmol que de trèfola. Sóc més gran, tinc el verd i tinc el blanc. Sóc peluda, d'un borrissol suau i agradable. Ballo amb la brisa i el sol. Canto a la vida i a la fulla del trèbol allà baix, entre la gespa.
El trèmol és un arbre preciós, de la família de les betulàcies em sembla. És, si no m'equivoco, el bedoll vert. Hi ha el blanc, característic del solei de la muntanya mitja, dels boscos boreals del Canadà, de la Siberia i de la Patagonia nord, i el vert, que l'acompanya, fent tremolar totes les fulles de revers blanquinós i pubescent quan l'acaricia la més mínima brisa. També poblaven la plana europea i l'americana. Encara se'n veuen imponents vestigis entre l'asfalt. Són arbres molt útils alhora que estètics: per citar-ne només uns quants usos, les seves gemes, que surten enmig de l'hivern, són comestibles i segregen una melassa molt alimentícia, providencial quan la gana apreta; la seva escorça admet múltiples usos, des del medicinal fins a la construcció de canoes, passant per la confecció de pisarres i taulells d'anuncis per les comunitats endoecològiques precolombines. És un arbre molt pintat per l'ecola flamenca.
Hi han molts astròlegs i moltes astrologies. En una, no se si la maia o la inca, el meu deu protector és el de l'obscuritat. La veritat és que m'agrada la fosca i la penombra, són acollidores i relaxants. Fa uns anys que comentàvem amb el meu fill gran la intensa coloració verda dels prats. Un color fosforescent, com el que agafa el decorat quan el sol es lleva o es pon. En dèiem el verd atòmic. Ara, ara que s'ha demostrat que rebem un quinze o vint per cent menys de llum que fa vint anys entenc aquesta extranya coloració: és el meu déu que em protegeix de morir rostit pel canvi climàtic. El problema és que necessitem tots aquests fotons que s'escapen espai enllà. Els necessitem per l'evaporació. Per provocar una bona època de pluges, com les d'abans, potser haurem de demanar als russos que ens deixin aquesta nova potent bomba no radiactiva. En tirem unes quantes al mar i a esperar que plogui... aigua amb sardines a la brasa congelades.
Hi ha també l'astrologia celta, basada en els arbres. Segons quin dia has nascut, el teu arbre pot ser un roure, una figuera, un trèmol, fins a dotze. Jo sóc bastant celta. Em sento celta. A part que mon pare va fumar aquest tabac molts anys, quan un paquet valia tres cèntims, un duro, la meva étnia és celta, bretona, al cinquanta per cent. El català també te indubtablement un percentatge de genètica celta. El meu arbre és el trèmol, per aixó li tinc un especial apreci. Per aixó l'altre dia em comparava a una fulla de trèmol. Un error tipogràfic va imprimir trèbol. Jo no és que tingui res contra el trèbol, ans al contrari´, però mira, prefereixo ser molt més una fulla de trèmol que de trèfola. Sóc més gran, tinc el verd i tinc el blanc. Sóc peluda, d'un borrissol suau i agradable. Ballo amb la brisa i el sol. Canto a la vida i a la fulla del trèbol allà baix, entre la gespa.
hom
HOM
Hom sovint s'avergonyeix del seu gènere. Si no fos que es distingeixen individus en estadis d'evolució diferents l'existència seria intolerable. Em refereixo, per exemple, al fet de que només un petit percentatge de dones te accés als nivells alts de la recerca i l'administració d'empresa. Fixeu-vos en les aules dels col·legis i les universitats: les noies descollen per tot arreu: es veuen més, perquè fan més goig però també perquè n'hi ha moltes més, i més conforme els estudis avancen en dificultat. Les dones, senyors, ens donen trenta mil voltes. Aquest és l'axioma de sortida. A partir d'aquí, uns reaccionen d'una manera i uns altres d'una altra. Hi ha qui admet el fet i s'hi acomoda, perquè el fet és cómode per els homes: les posicions subsidiàries t'excusen de les grans responsabilitats, ja ern tenim prou amb les petites. Que el nostre lloc sigui confortable no vol dir acomodatici. He sentit dir a una gran persona que la humanitat és a la terra no per competir sinó per unir-se, i estic completamernt d'acord. Els homes, senyores, fan el gallet per complexe d'inferioritat. Quan hom utilitza la força bruta fa perviure l'home de la caverna. Aixó, tant senzill, és difícil d'entendre. La humanitat encara s'hi debat, com els porcs a la porquera. I és que les coses tant senzilles són molt fàcils de tergiversar. Només cal mirar l'esglèsia catòlica, que és bastant a les antípodes del que predicava el seu capdill. Mahoma, otro tanto, Brahma, tot amor sublim, degenera en les castes (Plató també ho feia), i mireu com juguen a democràcia els de l'oligarquia europea. Contes xinesos – diuen molts – i és que no n'hi ha per menys.
Llavors desfan el camí i el tornen a fer de per lliure, i fan marrades, i es perden i s'equivoquen, fan la seva vida. Jo transformaria la teoria de les Dues veritats d'Averroes en la de la Vora set mil milions de veritats. Tots, al final del camí, arribem al mateix indret, i no em refereixo només a la mort, sinó sobretot a la vida.
El que passa a Sud Àfrica amb els que violen nenes per curar-se del Sida és quelcom d'espantós, difícil d'entendre. Suposo que ens hem de posar en situació, que la gent allà estant vivint situacions horripilants, educacions nefastes, i la típica tàctica blanca de la aculturació per drogues, com també es parla de l'aniquilació dels aborígens australians, de pederastias massives. Els deixem fets una piltrafa, perduda tota dignitat i esperança, els deixem com draps bruts, i llavors els podem exterminar, amb l'acquiecència de l'opinió pública d'aquesta part del món que a après a utilitzar el pensament formal, però en lloc d'utilitzar-lo pel que serveix, és a dir per l'harmonia, l'empra per la seva infame hegemonia. Qui és el dolent? Jo crec que més nosaltres que no pas ells. Nosaltres, amb el nostre inconcient benestar provoquem, per cadena de reaccions, aquests fets monstruosos. Ep! Tampoc s'ha de dramatitzar massa. A l'época del Franco, aquestes notícies esgarrifoses es concentraven en un diari que es deia El Caso.Un periódic que alimentava el morbo, la part fosca de la parróquia, perquè les comares cultivessin la seva por sota quatre candaus, i els homes reprimíssin les seves dèries insanes. Ara alguns blancs van a follar nenes a Indonesia o a Cuba, o se la pelen miserablement davant de la pantalla.
Hom sovint s'avergonyeix del seu gènere. Si no fos que es distingeixen individus en estadis d'evolució diferents l'existència seria intolerable. Em refereixo, per exemple, al fet de que només un petit percentatge de dones te accés als nivells alts de la recerca i l'administració d'empresa. Fixeu-vos en les aules dels col·legis i les universitats: les noies descollen per tot arreu: es veuen més, perquè fan més goig però també perquè n'hi ha moltes més, i més conforme els estudis avancen en dificultat. Les dones, senyors, ens donen trenta mil voltes. Aquest és l'axioma de sortida. A partir d'aquí, uns reaccionen d'una manera i uns altres d'una altra. Hi ha qui admet el fet i s'hi acomoda, perquè el fet és cómode per els homes: les posicions subsidiàries t'excusen de les grans responsabilitats, ja ern tenim prou amb les petites. Que el nostre lloc sigui confortable no vol dir acomodatici. He sentit dir a una gran persona que la humanitat és a la terra no per competir sinó per unir-se, i estic completamernt d'acord. Els homes, senyores, fan el gallet per complexe d'inferioritat. Quan hom utilitza la força bruta fa perviure l'home de la caverna. Aixó, tant senzill, és difícil d'entendre. La humanitat encara s'hi debat, com els porcs a la porquera. I és que les coses tant senzilles són molt fàcils de tergiversar. Només cal mirar l'esglèsia catòlica, que és bastant a les antípodes del que predicava el seu capdill. Mahoma, otro tanto, Brahma, tot amor sublim, degenera en les castes (Plató també ho feia), i mireu com juguen a democràcia els de l'oligarquia europea. Contes xinesos – diuen molts – i és que no n'hi ha per menys.
Llavors desfan el camí i el tornen a fer de per lliure, i fan marrades, i es perden i s'equivoquen, fan la seva vida. Jo transformaria la teoria de les Dues veritats d'Averroes en la de la Vora set mil milions de veritats. Tots, al final del camí, arribem al mateix indret, i no em refereixo només a la mort, sinó sobretot a la vida.
El que passa a Sud Àfrica amb els que violen nenes per curar-se del Sida és quelcom d'espantós, difícil d'entendre. Suposo que ens hem de posar en situació, que la gent allà estant vivint situacions horripilants, educacions nefastes, i la típica tàctica blanca de la aculturació per drogues, com també es parla de l'aniquilació dels aborígens australians, de pederastias massives. Els deixem fets una piltrafa, perduda tota dignitat i esperança, els deixem com draps bruts, i llavors els podem exterminar, amb l'acquiecència de l'opinió pública d'aquesta part del món que a après a utilitzar el pensament formal, però en lloc d'utilitzar-lo pel que serveix, és a dir per l'harmonia, l'empra per la seva infame hegemonia. Qui és el dolent? Jo crec que més nosaltres que no pas ells. Nosaltres, amb el nostre inconcient benestar provoquem, per cadena de reaccions, aquests fets monstruosos. Ep! Tampoc s'ha de dramatitzar massa. A l'época del Franco, aquestes notícies esgarrifoses es concentraven en un diari que es deia El Caso.Un periódic que alimentava el morbo, la part fosca de la parróquia, perquè les comares cultivessin la seva por sota quatre candaus, i els homes reprimíssin les seves dèries insanes. Ara alguns blancs van a follar nenes a Indonesia o a Cuba, o se la pelen miserablement davant de la pantalla.
dimecres, 10 d’octubre del 2007
somnis
SOMNIS
He tingut un malson horrorós. Em trobava amb mon pare. Feia temps que no el veia tant viu. Érem pel carrer, i va i em diu, així, tranquil·lament, com si res: “Saps què Jordi, ara m’he fet de Convergència.” Us podeu imaginar la meva sorpresa i el meu esglai. Un home capaç de posar a la porta del despatx de la seva direcció-general de cinematografia, als vuitanta del segle passat: “Can Seixanta”, i a sota un organigrama del tipus: Torrecollons en Cap, Sots-torrecollons i subalternitat de la torrocolloneria, etc. Un home que volia una Escola Catalana de Cine, que va voltar totes les escoles bones d’Europa, que va fer uns informes i uns plànols que jeuen en la inutilitat, per moltes medalles i creus que li posin. “No fotis!?” – m’exclamo – i després, com ell solia dir: “En fi, tu mateix, ets lliure, tothom te el dret d’equivocar-se”...
M’estimo mil vegades més el somni de l’altre nit del Manolo, un germà polític que també viu a Bar, a l’arrabal. No podré mai explicar-lo amb la gràcia que ho fa ell, però us en donaré una idea: “ Estava remenant imants, condensadors i amplis com faig jo sempre – tu ja saps – i em va sortir un aparatet curiós: passava la mà per un forat central i la mà desapareixia. Per tornar-la a fer aparèixer, posava la maquineta del revés i l’hi tornava a passar. Arronsant el cos com només es pot fer en els somnis, vaig passar-lo de l’altre banda i em vaig fer invisible. El primer que se m’acudí fou de visitar tots els llits de les dones soles de la contrada. Com et pots imaginar, primer s’espantaven molt, però jo els hi deia coses dolces a cau d’orella i s’anaven calmant i relaxant fins a fruir de la nit com mai. Com també et pots pensar, corregué la brama entre les comares de la comarca i totes esperaven la visita de l’home invisible”.
Maco eh? Picant. I és que la gana desferma la imaginació. El Manolo no troba dona, i és una llàstima, però és lògic: hauria de ser una dona excepcional, com ho és ell. Poder Abraxas li enviarà la filla d’alguna noble nissaga maia, quetxua o misquita, o Tor i Odí forjaran al Walhala una Walquíria capaç de domesticar la seva llibertat abrandada. Dubto que sigui cap catalaneta de casa bona. No sabrien apreciar la seva saviesa. El Manolo, la llibertat la va aprendre als orfanats i reformatoris, a cops de manguera de butà, després de dutxes gelades en mig de l’hivern, perquè es pixava al llit.
el ieti mana la ieta
EL IETI MANA
L’altre dia voltava pel cim del Cadí i em vaig trobar el Ieti. Em va dir que digues a
Mireu, mireu per on, l’assenyat i un xic botifler Obi Wuan Kenobi es permet en la seva senilitat suggerències d’acció tributària bastant engrescadores i un tant revolucionàries, i els eterns enemics s’ajunten, com un servidor suplicava ja fa vint anys, perquè m’ho havia dit el Ieti, quan el vaig conèixer, al bosc. Ja només falta treure la sella del burro i posar-hi el bast, per treballar frec a frec amb el poble i la terra. Mundial.
malta, un país en marxa
MALTA, UN PAIS EN MARXA
Avui plou sobre Malta. Feia sis mesos que no hi plovia. No veuré, com els altres dies els centenars de caminadors i caminadores que envaeixen a quarts de set del matí el passeig marítim de Sliema. És un poble en marxa. Els de dretes celebren la independència del 22 de setembre del 1974, els d'esquerres celebren el dia que van marxar les tropes britàniques el 79, però tots celebren la recent conquerida llibertat. Ara, si un fumador del Partidu Laboristu es queda sense tabac enmig de la nit, i només hi ha obert el bareto dels Partidu Nacionalistu, es quedarà sense fumar. Plou a bots i a barrals sobre Malta, uns minuts. Els camps ressecs de la veïna Gozo s'ompliran de verd, i es netejen els carrers de la molt urbanitzada illa major. A internet, quan teclejes Malta al buscador, surt en segona plaça una referència d'un espanyolet curt de gambals que resa: "No os dejeís enganar, Malta no vale la pena". Deixeu-me'l contradir efusivament, encara que l’agost no deu ser fàcil, amb quaranta i pico llarg i la massificació. L'illa dels Cavallers de l'Ordre de San Juan és meravellosa, i la seva gent també. Gent que s'ajunten al vespre amb família i amics per fer petar la xerrada, perquè a les set ja és fosc. Gent alhora cosmopolita i provinciana, gent que camina, que s'espavila, que aixequen un país petit sense recursos naturals, sense aigua, ni contraband ni blanqueig de diners, no com d'altres que morfonen en el marasme de crisis interminables. Explicava una guia, Rita la gallega, instal.lada a Gozo, que han aconseguit un tracte amb Smart City de Dubai, amb el qual construiran una ciutat tecnològica que serà el nus de telecomunicacions per Europa... Gent espavilada. Fa set mil anys, pel cap baix, que s'espavilen. Aquí disposen dels temples en paret seca més antics del món. Quan els egipcis eren a les beceroles, ells movien rocs de fins a disset tones, per bastir uns temples que fan fremir, per adorar Hal Saflieni, la deessa de la fertilitat, rotunda ella, un pel elefantiàsica i el falus que l'acompanya. És
família i estat de gràcia
FAMÍLIA I ESTAT DE GRÀCIA
L’estat de gràcia s’ha d’aprofitar, com el Messi. Em sento molt honrat de sortir tant sovint en aquest mitjà (el periòdic d’Andorra). O és que no hi ha ningú més per omplir l’espai o és que agrado a algú. Sigui com sigui, m’omple de satisfacció, d’una banda alimenta la meva supèrbia i de l’altre em surt la gratitud per tots els porus. Tinc una concepció de la personalitat una mica sui géneris. Crec, com Ulisses, que no sóc ningú sinó el fruit de tots els amors i els odis que m’han rodejat, com un musclo, un filtre que filtra aigua i més aigua i en va retenen partícules. O sigui que sóc el vostre resultat, el resultat de totes les influències que pugui haver rebut, i aquest resultat us dona les gràcies, perquè la veritat és que m’ho passo pipa. M’ha costat mig segle adonar-me paulatinament de la grandiositat de l’existència, però ha valgut la pena. Ara ve quan me la foto, suposo, perquè Murphy existeix. Mentrestant, navego en un núvol, com el Son Goku. Hi ha qui em diu que parlo massa de la família i és que heu d’entendre que, com a escriptor, acabo de sortir de l’ou. Literàriament sóc molt jovenet, haig de passar les meves fases anals i bucals. També, com els japonesos, sóc una mica sintoista, hi crec en la família. Tinc tots els avantpassats sota la pell, un munt de gent. Tinc uns àtoms com els vostres, que han estat en uns quatrecents cossos vius de mitjana, abans d’ocupar un lloc en els nostres . A més, la família que m’ha tocat és interessantíssima, amb perdó, i crec que és quasi una obligació comunicar-ne els resultats. Una família propera que comença amb els meus padrins, s’estén a molt germans dels meus pares, molts cosins, continua amb uns pares i germans de lo milloret i segueix amb la meva concepció de la família oberta, amb una experiència que comença a dilatar-se, per acabar, de moment amb dos nois que es fan homes i una nova Alegria. Molt important, perquè jo seré un tarambana, un apèndix de l’arbre, la fulla d’un trèmol, però la sang que porto porta molta trempera. I vet aquí que tinc moltes coses a dir de tot plegat, i l’ordre natural, suposo, em fa parlar de les beceroles, de les meves, del meu niu, de la meva gent. Es veu que un meu avantpassat per la banda francesa va ser un duríssim governador d’Osca en temps de
putiferi
PUTIFERI
La meva tieta, en el nostre recent viatge a Malta, trobava cada dia motius de comparació que l’indiuien a afirmar: “Veus Jordi com necessitem la indepedència?” La seva panòplia de virtuts i savieses potser queda entelada per un xic de chauvinisme, molt ben fonamentat d’altre banda. Jo prefereixo la federació, però com que aquest sistema necessita una autèntica autodeterminació, votaria si a la independència. “Si a la independència federada del Baridà” li deia a la meva parenta. Em mirava, un moment descolocada, i responia: “Jo també vull la d’Altafulla”. Clar que si. Les persones lliures necessiten països lliures per florir, encara que florits a la presó tampoc perden la llibertat. O sigui, que jo no entenc perquè s’exclamen els castellans d’esquerres davant el referèndum que proposa Ibarretxe. El que trobo es que hauria de ser nacional de les Espanyes, en base a una federació. Hi podrien haver sorpreses. Potser alguns gallecs també pensen així, i algun balear o canari, potser algun romàntic vol refer l’esplendor del regne d’Almeria, o del Califat, o del regne de Granada, o el de Navarra, tant hugonot ell, tant post albigès. Potser els vells aragonesos enyoren llur vella llibertat, aquella de Pelayo, però també la de Durruti. Potser inclòs encara existeixen Comuneros sense contagiar de la ràbia, o que se n’han guarit.
I posats a votar, si fos rus, votaria el Kasparov. Un coco, si senyor. Quinze anys campió mundial d’escacs és una garantia, si és que n’hi cap, per un cap de govern d’un país tant immens. Els meus respectes, m’inclino davant la valentia, la força i l’audàcia d’aquest guerrer.
A l’Urgellet, per exemple, si hi hagués independència, podríeu agafar aquest desgraciat que es dedica a arrossegar gossos amb el jeep fins que n’ha fet carn picada; el podríeu prendre, i tancar-lo una temporada al manicomi. Dit i fet. Una justícia ràpida, àgil, eficaç, consuetudinària, de proximitat, no de Castella. La policia municipal, els mossos, els guàrdies civils ja els tenim pròxims, omnipresents diria jo. Són molt eficaços posant multes, es coordinen molt be. T’aturen els duaners, i si resulta que no ets ni terrorista ni contrabandista, com que tens els papers en regla i fas cara de bon noi, criden els mossos perquè has trepitjat mig pam de continua. Desfermen llur imaginació en l’informe cos a cos, creant fàbules inexistents, i els mossos t’empuren per haver posat en perill la vida de les persones. “La policia està al servei del ciutadà/ la ciuponia està al servei del potidà”, com diu Quico Pí de la Serra. “Oh tempora, oh mores”, com deia l’altre.
divendres, 14 de setembre del 2007
muermo
MUERMO (escrit per el difunt CBP el 28.3.07)
De la meva intensa producció periodístico- literària, sense afany de lucre per nassos, aquesta és, sens dubte, la que em fa més il·lusió, per motius diversos. El més genèric és que, si passa alguna cosa, a nivell social a la Seu, passa pel Plana. Disposem d'un estrany catalitzador alquímic. Tant en l'animal com en el mental, tot orbita al voltant del bareto de marras: marujas, funcionaris, mossos i contrabandistes, hipis, punkis i concos, etc. Això no vol dir que sigui glòria, però ajuda a sortir de l'infern. No m'hi veureu gaire. De fa uns mesos, no tinc gaires ganes d'anar-hi, físicament. La muntanya em tira, cada dia més. Escric amb el sol de l'alba. El món no s'acaba al Plana, encara que sigui un dels escassos oasis socials. El jove dirà: és veritat, també i ha el sud. Tots els xiringuitos tenen la seva clientela. Hi han molts clients del Plana amb qui sintonitzo, en múltiples freqüències, a l'Aparador, a la Cultura B del Pirineu, amb la vella guàrdia, amb un no se què que et fa tirar endavant i "fer coses", o simplement, passar el temps, amb els altres.Estic astorat de veure la poca marxa que hi ha a la Seu. Surts un divendres o un dissabte, i és un muermo. Sempre es veuen les mateixes cares dels incondicionals. Els inquiets, la majoria joves, només pensen en fotre's fins al cul de tot, amb lo qual s'aconsegueix més una escena de zombis de Miquel Jackson que festa i "calor humano". Què fan els altres? Uns, acollonits o fastiguejats es queden a casa. D'altres, molts, la "beautiful people" marxen de marxa fora. Quedem més tranquils, amb la tranquil·litat dels cementiris. També hi han els papes que reprimeixen els joves, per fer-ne ciutadans de pro(?), i es reprimeixen ells mateixos per el que diran i la por i la mandra. Total, que l'estat de la Seu "by nigth" és bastant lamentable, i així no s'atrau el providencial turista de qualitat, ni es fa xarxa social, ni es fidelitza la població local, ni s'emmascaren els cogombres, llevat dels clubs de tràfic de blanques, negres i grogues.
De la meva intensa producció periodístico- literària, sense afany de lucre per nassos, aquesta és, sens dubte, la que em fa més il·lusió, per motius diversos. El més genèric és que, si passa alguna cosa, a nivell social a la Seu, passa pel Plana. Disposem d'un estrany catalitzador alquímic. Tant en l'animal com en el mental, tot orbita al voltant del bareto de marras: marujas, funcionaris, mossos i contrabandistes, hipis, punkis i concos, etc. Això no vol dir que sigui glòria, però ajuda a sortir de l'infern. No m'hi veureu gaire. De fa uns mesos, no tinc gaires ganes d'anar-hi, físicament. La muntanya em tira, cada dia més. Escric amb el sol de l'alba. El món no s'acaba al Plana, encara que sigui un dels escassos oasis socials. El jove dirà: és veritat, també i ha el sud. Tots els xiringuitos tenen la seva clientela. Hi han molts clients del Plana amb qui sintonitzo, en múltiples freqüències, a l'Aparador, a la Cultura B del Pirineu, amb la vella guàrdia, amb un no se què que et fa tirar endavant i "fer coses", o simplement, passar el temps, amb els altres.Estic astorat de veure la poca marxa que hi ha a la Seu. Surts un divendres o un dissabte, i és un muermo. Sempre es veuen les mateixes cares dels incondicionals. Els inquiets, la majoria joves, només pensen en fotre's fins al cul de tot, amb lo qual s'aconsegueix més una escena de zombis de Miquel Jackson que festa i "calor humano". Què fan els altres? Uns, acollonits o fastiguejats es queden a casa. D'altres, molts, la "beautiful people" marxen de marxa fora. Quedem més tranquils, amb la tranquil·litat dels cementiris. També hi han els papes que reprimeixen els joves, per fer-ne ciutadans de pro(?), i es reprimeixen ells mateixos per el que diran i la por i la mandra. Total, que l'estat de la Seu "by nigth" és bastant lamentable, i així no s'atrau el providencial turista de qualitat, ni es fa xarxa social, ni es fidelitza la població local, ni s'emmascaren els cogombres, llevat dels clubs de tràfic de blanques, negres i grogues.
misèria informativa
MISÈRIA INFORMATIVA
Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?
Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?
l'encarnació de l'àliga
PREGÀRIA DE L’ÀLIGA
Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.
Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.
Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.
Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.
goigs
GOIGS
He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.
He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.
dolor i esperança
DOLOR I ESPERANÇA (25.8.07)
Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?
Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?
dimecres, 27 de juny del 2007
L’ESTAT D’INDEFENSIÓ
Un s’ha de sentir dir cada cosa: “Molt jipi tu, però si fossis ric series un fill de puta”. També m’ho deia la meva primera dona, a Menorca, en els setanta, tirant-se a tot déu que li fes l’ullet: “Tu, en el fondo, eres un hijo de puta”. També ho deia mon pare, amb Bakunin estigui: Jo, en el fons, sóc un fill de puta. Un putiferi vaja, un món de putes. Mon pare era un tros de pa, tot amor, devoció i entrega (Love, Devotion and Surrender. Mahavisnu Orchestra), però em sembla que no tenia un pèl de ruc, malgrat que molta gent li poses la còfia d’ase, en una mena d’ostracisme paranoic. D’una forma o altre t’has de defensar dels fariseus, en aquestes circumstàncies. Corramos un estúpido velo, deia ell, i procurava oblidar les baixeses del món, per enlairar-se amb mil històries apassionants. L’insult te la qualitat de ferir, de fer mal. La gent l’utilitzem amb una facilitat esfereïdora. Hi han autèntics especialistes, com el que em va apuntillar suara. Amb una curta frase, et menysprea triplement, des del seu status que creu estratosfèric: jipi, ai uix, quin fàstic! Si fos ric, o sigui que sóc pobre, miserable per ell, i fill de barjaula, que prou pena tenim, pobres de nosaltres, perquè encara ens ho refreguin per la cara. Em considero fill de sarassa, per la societat que m’ha tocat viure, no pas per mo mare, que era una santa, amb Proudhon dialogui. La gran matorranga ens cria. Ui! Em faig por pensant lo dolent que sóc, i tremolo de lo pervers que puc arribar a ser. De vegades, sento l’olor de la sang o del musc a l’hipotàlam, i la selva em crida. Auuuuuu. Aquell element t’insulta sàviament, per boca d’altri. Hi te la mà trencada: Què et penses que diu l’alcalde de tu? Que ets un desgraciat! I un altre dia: Què et penses que diuen els veïns de tu? Que ets un penjat! I matxuca, i matxuca. No m’hi atansaria si no fos el meu veí, sobrevingut. I te raó. Sé que la gent diuen aquestes coses, i sé, que, en part, tenen raó. El que passa que jo m’ho creia massa, i la part es menjava el tot, i em sumia en profundes depressions d’origen exògen que sublimaven tota la misèria del món. És la virtut de l’insult. Atacar i si pot ser, derrotar. Heus aquí però que torno de les simes de Neptú. Heus me guarnit amb una pell de foca (I’m the walrus, Georges Harrisson) que em va regalar aquell bon déu, perquè em rellisquin aquestes coses, o, si més no, perquè no m’arribin a la sang. Jo no sé si aquell paio és jueu, dels xungos, amb les seves excavadores, els seus milions, el seu morro, els seus advocats i advocades , jutges i jutgesses; però jo semblo palestí, per la inhibició i fins i tot franca animadversió dels poders institucionals. Aquest palestí però, ha renegat de l’Islam per fer-se budista, perquè passa bastant de la intifada, no pas de la saviesa de l’Alcorà, ni de la riquesa del Talmud, des d’on el planyo. Fractal extrapolable a la situació comarcal, nacional i, àdhuc, global. Ja ho deia mon pare: Tindràs raó, però ningú no et farà cas.
Un s’ha de sentir dir cada cosa: “Molt jipi tu, però si fossis ric series un fill de puta”. També m’ho deia la meva primera dona, a Menorca, en els setanta, tirant-se a tot déu que li fes l’ullet: “Tu, en el fondo, eres un hijo de puta”. També ho deia mon pare, amb Bakunin estigui: Jo, en el fons, sóc un fill de puta. Un putiferi vaja, un món de putes. Mon pare era un tros de pa, tot amor, devoció i entrega (Love, Devotion and Surrender. Mahavisnu Orchestra), però em sembla que no tenia un pèl de ruc, malgrat que molta gent li poses la còfia d’ase, en una mena d’ostracisme paranoic. D’una forma o altre t’has de defensar dels fariseus, en aquestes circumstàncies. Corramos un estúpido velo, deia ell, i procurava oblidar les baixeses del món, per enlairar-se amb mil històries apassionants. L’insult te la qualitat de ferir, de fer mal. La gent l’utilitzem amb una facilitat esfereïdora. Hi han autèntics especialistes, com el que em va apuntillar suara. Amb una curta frase, et menysprea triplement, des del seu status que creu estratosfèric: jipi, ai uix, quin fàstic! Si fos ric, o sigui que sóc pobre, miserable per ell, i fill de barjaula, que prou pena tenim, pobres de nosaltres, perquè encara ens ho refreguin per la cara. Em considero fill de sarassa, per la societat que m’ha tocat viure, no pas per mo mare, que era una santa, amb Proudhon dialogui. La gran matorranga ens cria. Ui! Em faig por pensant lo dolent que sóc, i tremolo de lo pervers que puc arribar a ser. De vegades, sento l’olor de la sang o del musc a l’hipotàlam, i la selva em crida. Auuuuuu. Aquell element t’insulta sàviament, per boca d’altri. Hi te la mà trencada: Què et penses que diu l’alcalde de tu? Que ets un desgraciat! I un altre dia: Què et penses que diuen els veïns de tu? Que ets un penjat! I matxuca, i matxuca. No m’hi atansaria si no fos el meu veí, sobrevingut. I te raó. Sé que la gent diuen aquestes coses, i sé, que, en part, tenen raó. El que passa que jo m’ho creia massa, i la part es menjava el tot, i em sumia en profundes depressions d’origen exògen que sublimaven tota la misèria del món. És la virtut de l’insult. Atacar i si pot ser, derrotar. Heus aquí però que torno de les simes de Neptú. Heus me guarnit amb una pell de foca (I’m the walrus, Georges Harrisson) que em va regalar aquell bon déu, perquè em rellisquin aquestes coses, o, si més no, perquè no m’arribin a la sang. Jo no sé si aquell paio és jueu, dels xungos, amb les seves excavadores, els seus milions, el seu morro, els seus advocats i advocades , jutges i jutgesses; però jo semblo palestí, per la inhibició i fins i tot franca animadversió dels poders institucionals. Aquest palestí però, ha renegat de l’Islam per fer-se budista, perquè passa bastant de la intifada, no pas de la saviesa de l’Alcorà, ni de la riquesa del Talmud, des d’on el planyo. Fractal extrapolable a la situació comarcal, nacional i, àdhuc, global. Ja ho deia mon pare: Tindràs raó, però ningú no et farà cas.
CRÍTICA
Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.
Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.
PLANY DE MITJÀ
El Sr. Fornesa, ex-president de la Caixa, m’enviava una carta on m’explica lo bons que són, la molta obra social que fan, gràcies a clients com jo. Deixi’m dir-li d’entrada, Sr Fornesa, que jo, si tinc tractes amb la seva entitat, és ben be per obligació, i per por de pitjor. Després veig a la premsa el Sr. Fornesa, amb els reis d’Espanya, i tot de joves al darrera. És l’acte de concessió de beques de La Caixa. Per accedir-hi, ja sabeu que s’ha de ser excel·lent, el millor del cole. He gaudit sovint de les exposicions que patrocina La Caixa, per la cultura del país. Jo diria que l’obra de La Caixa, Sr Fornesa, va dirigida principalment a les classes superiors. Superiors en pela, en cultura, en educació, en intel·ligència. No necessita més ajut un “suficient pels pèls” que un “matrícula d’honor en totes les assignatures”? No necessita més cultura un jove drogoaddicte del cinturó metropolità que un ciutadà culte? Què li doneu per abeurar-se a la canalla, per televisió? Aquí es veu clar que no ens eduquen per la nostra realització, sinó per l’ús que poden fer de nosaltres. Be, una mica de tot, d’acord, dieu que també doneu microcrèdits pel desenvolupament, però la balança es decanta descaradament cap a una banda, la vostra. No vull ni saber quan cobra vostè, Sr Fornesa, i quins són els beneficis del seu capital mòbil, immòbil i borsari, personal i familiar. Es veu que és un traficant d’armes de primera magnitud vostè. Si, si. Ja es pot amagar darrera les accions, borsàries, culturals o caritatives. És un peix gros en el tràfic d’energia vostè, aquesta que empudega el planeta per 3000 generacions, i que l’escalfa, fins que sembli Mart. És un gran constructor vostè i les seves societats i les seves hipoteques. Després haurem de suar per arrencar tot el ciment que vostès estant posant. Permeti’m dir-li francament, sense ànim d’ofendre la persona, segurament apreciable en molts sentits, sinó el que representa: vostè i la seva patoleia, l’estant cagant, Sr Fornesa, esteu pixant fora de test. Em puc posar en la seva pell, vostè és tant humà com jo. Tampoc sóc sant, còmplice involuntari del crim planetari. Puc entendre les seves raons. Només li demano que capgiri les prioritats. Si no ho fa de grat, Gaia li ho farà fer de força. Com he sentit dir a en Jodorovski a la Dos, “no vull competir, vull compartir”. No se n’adona que el món ha canviat? No és qüestió de mentalitats o ideologies. Parlo de sentit comú i supervivència. Fent les coses be no hi han problemes. Tot flueix amb llibertat. Vostè, si volgués, podria fer més obra social que en Bill Gates, i després fondre’s en el tot, en la vida, que és Déu, perquè no caldria presidir la Caixa. La Caixa és podria presidir sola.
El Sr. Fornesa, ex-president de la Caixa, m’enviava una carta on m’explica lo bons que són, la molta obra social que fan, gràcies a clients com jo. Deixi’m dir-li d’entrada, Sr Fornesa, que jo, si tinc tractes amb la seva entitat, és ben be per obligació, i per por de pitjor. Després veig a la premsa el Sr. Fornesa, amb els reis d’Espanya, i tot de joves al darrera. És l’acte de concessió de beques de La Caixa. Per accedir-hi, ja sabeu que s’ha de ser excel·lent, el millor del cole. He gaudit sovint de les exposicions que patrocina La Caixa, per la cultura del país. Jo diria que l’obra de La Caixa, Sr Fornesa, va dirigida principalment a les classes superiors. Superiors en pela, en cultura, en educació, en intel·ligència. No necessita més ajut un “suficient pels pèls” que un “matrícula d’honor en totes les assignatures”? No necessita més cultura un jove drogoaddicte del cinturó metropolità que un ciutadà culte? Què li doneu per abeurar-se a la canalla, per televisió? Aquí es veu clar que no ens eduquen per la nostra realització, sinó per l’ús que poden fer de nosaltres. Be, una mica de tot, d’acord, dieu que també doneu microcrèdits pel desenvolupament, però la balança es decanta descaradament cap a una banda, la vostra. No vull ni saber quan cobra vostè, Sr Fornesa, i quins són els beneficis del seu capital mòbil, immòbil i borsari, personal i familiar. Es veu que és un traficant d’armes de primera magnitud vostè. Si, si. Ja es pot amagar darrera les accions, borsàries, culturals o caritatives. És un peix gros en el tràfic d’energia vostè, aquesta que empudega el planeta per 3000 generacions, i que l’escalfa, fins que sembli Mart. És un gran constructor vostè i les seves societats i les seves hipoteques. Després haurem de suar per arrencar tot el ciment que vostès estant posant. Permeti’m dir-li francament, sense ànim d’ofendre la persona, segurament apreciable en molts sentits, sinó el que representa: vostè i la seva patoleia, l’estant cagant, Sr Fornesa, esteu pixant fora de test. Em puc posar en la seva pell, vostè és tant humà com jo. Tampoc sóc sant, còmplice involuntari del crim planetari. Puc entendre les seves raons. Només li demano que capgiri les prioritats. Si no ho fa de grat, Gaia li ho farà fer de força. Com he sentit dir a en Jodorovski a la Dos, “no vull competir, vull compartir”. No se n’adona que el món ha canviat? No és qüestió de mentalitats o ideologies. Parlo de sentit comú i supervivència. Fent les coses be no hi han problemes. Tot flueix amb llibertat. Vostè, si volgués, podria fer més obra social que en Bill Gates, i després fondre’s en el tot, en la vida, que és Déu, perquè no caldria presidir la Caixa. La Caixa és podria presidir sola.
ELS TEMPS JA HAN CANVIAT
Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.
Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.
L’ORACIÓ DEL CAÏNITA
Mai trobaràs la pau. Seràs maleït, i els fills dels teus fills vagaran per la terra sense repòs. Tornaràs a lluitar i tornaràs a perdre, perquè estàs maleït, i els anyells s’apartaran de tu com d’un empestat. Gràcies, oh déu, per els teus mals desigs. No esperava menys de la teva infinita misericòrdia, però et faràs fotre, perquè la pau si que la trobo, gairebé quan em dona la gana. Perdre o guanyar m’és bastant indiferent, perquè el que m’agrada és la lluita. Canviar de barri tot sovint tampoc és mala feina, perquè si pots envejar les arrels del roure, pots també acompanyar l’àliga en el seu vol. Els anyells, te’ls regalo tots, perquè no m’agrada el gust de llana, i el gregarisme inconsistent que els caracteritza. A més, ben sol tampoc n’estic mai. Sempre trobes un o altre maleït o maleïda per aquests móns de déu i del diable, i ens acompanyem un tros, i ens en riem bastant de tu, de l’altre, i de la mare que us va parir, que eren pares més aviat, perquè cap dona criaria uns engendres com vosaltres. No és que t’odii. En el fons em caus be. Ets tant primari, tant ingenu, tant contradictori, tant fet a mida. Als teus pares si que els hi tinc una mica d'esquirria, però quina culpa en tenen els seus recontrabesnéts, representants teus sobre la terra (representants també de l’imperi romà, perpetuadors de la concepció imperial de l’existència)? Con el Imperio hacia Dios.- Com jo, ja em diràs que hi pinto en el fet de que el meu ancestre matés el seu germà, que era un pelma i un xivato, tot sigui dit? Els benestants allà s’estiguin, ja els hi ho regalo. Jo estic criat a l’antiga, amb la llei de l’esforç i el sacrifici. Els benaurats, beneeix-los tu, que hi tens la mà trencada. No són sants de la meva devoció els qui planen com fantasmes per damunt la cruesa del món; i els beatífics, en faig col·lecció d’estampetes. Només et demano una cosa, que t’agradarà, perquè et va la marxa. Mata’m, si et plau, abans no em faci vell. Lleva’m la vida abans no em pugui valdre, i m’obliguin a alimentar-me a l’asil, per via nasal, amb tres o quatre càncers i una col·lecció de virus i fongs a les costelles, i la ciència embotint-me al cos una panòplia de verins. Fes-ho, si et plau, perquè si no ho faré jo, i això si que seria un insult a la mare que els teus pares diuen que et va parir.
Mai trobaràs la pau. Seràs maleït, i els fills dels teus fills vagaran per la terra sense repòs. Tornaràs a lluitar i tornaràs a perdre, perquè estàs maleït, i els anyells s’apartaran de tu com d’un empestat. Gràcies, oh déu, per els teus mals desigs. No esperava menys de la teva infinita misericòrdia, però et faràs fotre, perquè la pau si que la trobo, gairebé quan em dona la gana. Perdre o guanyar m’és bastant indiferent, perquè el que m’agrada és la lluita. Canviar de barri tot sovint tampoc és mala feina, perquè si pots envejar les arrels del roure, pots també acompanyar l’àliga en el seu vol. Els anyells, te’ls regalo tots, perquè no m’agrada el gust de llana, i el gregarisme inconsistent que els caracteritza. A més, ben sol tampoc n’estic mai. Sempre trobes un o altre maleït o maleïda per aquests móns de déu i del diable, i ens acompanyem un tros, i ens en riem bastant de tu, de l’altre, i de la mare que us va parir, que eren pares més aviat, perquè cap dona criaria uns engendres com vosaltres. No és que t’odii. En el fons em caus be. Ets tant primari, tant ingenu, tant contradictori, tant fet a mida. Als teus pares si que els hi tinc una mica d'esquirria, però quina culpa en tenen els seus recontrabesnéts, representants teus sobre la terra (representants també de l’imperi romà, perpetuadors de la concepció imperial de l’existència)? Con el Imperio hacia Dios.- Com jo, ja em diràs que hi pinto en el fet de que el meu ancestre matés el seu germà, que era un pelma i un xivato, tot sigui dit? Els benestants allà s’estiguin, ja els hi ho regalo. Jo estic criat a l’antiga, amb la llei de l’esforç i el sacrifici. Els benaurats, beneeix-los tu, que hi tens la mà trencada. No són sants de la meva devoció els qui planen com fantasmes per damunt la cruesa del món; i els beatífics, en faig col·lecció d’estampetes. Només et demano una cosa, que t’agradarà, perquè et va la marxa. Mata’m, si et plau, abans no em faci vell. Lleva’m la vida abans no em pugui valdre, i m’obliguin a alimentar-me a l’asil, per via nasal, amb tres o quatre càncers i una col·lecció de virus i fongs a les costelles, i la ciència embotint-me al cos una panòplia de verins. Fes-ho, si et plau, perquè si no ho faré jo, i això si que seria un insult a la mare que els teus pares diuen que et va parir.
DE SENÈFILS
Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.
Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.
LA CONJURA DEL CARGOL
Gràcies a l’esforç conjunt i coordinat de les forces de l’ordre i les autoritats, que vetllen per nosaltres i que Déu empari i guardi per molts anys, s’ha pogut desbaratar un pla maquiavèlic, una acció perversa que només podia concebre la més degenerada púrria de la nostra societat, mancada dels més elementals valors de convivència, entestada en la destrucció de la nostra comunitat, amb fútils motivacions mil·lenaristes, esperpèntiques i àdhuc apocalíptiques. Els representants del diable sobre la terra, àvids de servir el seu amo, sembren sense escrúpols el caos i el desordre en la nostre vila. Els inestimables serveis d’intel·ligència, en un acte de coratge digne dels anals èpics de la reconquesta, han pogut aturar in extremis el salvatge i odiós atemptat contra la salut pública que anaven a perpetrar aquesta colla d’asilvestrats ferotges amb motiu de la nostrada fira de sant Armengol. S’han decomissat trenta quilos de cargols, amb els quals els maleïts pretenien, paraules textuals de la superioritat, “intoxicar la població”. No s’han trobat les metzines de destrucció massiva, perquè els dolents les han fet desaparèixer, subreptíciament i alevósica. Valga’m Déu! Verge dels Àngels! Sant Antoni gloriós! Quines altes fites d’ignomínia poden arribar a atènyer els qui se separen del dret camí que marca la nostra folgada i benestant majoria, els adàlids de la qual presenten batalla fera sense defallir a les hosts de l’estultícia. I no s’acontentaven els temibles íncubs als que ens enfrontem amb l’enverinament massiu, sinó que a més pretenien desviar els nostres infants jovencells amb pràctiques artístiques d’art rampant i bavós i en un deliri d’esquírria, en un paroxisme de maldat, investigacions posteriors han comprovat feafentment que l’escamot pretenia fer campanya, torbant la indústria publicitària que tant noblement escampa els seus fruits pels nostres carrers i bústies, per més glòria del sistema que ens protegeix de les fúries, amb el gest august del sembrador. S’ha sabut que, en els horribles aquelarres que celebren els infames, curulls de drogues i invocacions satàniques, sadolls de carn d’infant i de verge, de cargols a la vinagreta, cargols negres i cargols amb salsa, ordeixen la destrucció total, engendren horribles consignes, el record de les quals angoixa el pit amb frisances de terror. Jutgeu vosaltres mateixos l’esgarrifós tenor de les sentències d’aquests abduïts zoofílics: “Som lents, però segurs!” “Som bavosos, i orgullosos de ser-ho”. Companys, amics, és la guerra. O ells o nosaltres. Desperta ferro! (Recordant “L’assaig sobre la lucidesa” d’en Saramago) La Seu 20.10.06
PS Els candidats de convergència a l’ajuntament de Seu es diuen Batalla i Fierro. En coalició amb l’Esquerra de l’Ausàs, han pres el poder i el control.
Gràcies a l’esforç conjunt i coordinat de les forces de l’ordre i les autoritats, que vetllen per nosaltres i que Déu empari i guardi per molts anys, s’ha pogut desbaratar un pla maquiavèlic, una acció perversa que només podia concebre la més degenerada púrria de la nostra societat, mancada dels més elementals valors de convivència, entestada en la destrucció de la nostra comunitat, amb fútils motivacions mil·lenaristes, esperpèntiques i àdhuc apocalíptiques. Els representants del diable sobre la terra, àvids de servir el seu amo, sembren sense escrúpols el caos i el desordre en la nostre vila. Els inestimables serveis d’intel·ligència, en un acte de coratge digne dels anals èpics de la reconquesta, han pogut aturar in extremis el salvatge i odiós atemptat contra la salut pública que anaven a perpetrar aquesta colla d’asilvestrats ferotges amb motiu de la nostrada fira de sant Armengol. S’han decomissat trenta quilos de cargols, amb els quals els maleïts pretenien, paraules textuals de la superioritat, “intoxicar la població”. No s’han trobat les metzines de destrucció massiva, perquè els dolents les han fet desaparèixer, subreptíciament i alevósica. Valga’m Déu! Verge dels Àngels! Sant Antoni gloriós! Quines altes fites d’ignomínia poden arribar a atènyer els qui se separen del dret camí que marca la nostra folgada i benestant majoria, els adàlids de la qual presenten batalla fera sense defallir a les hosts de l’estultícia. I no s’acontentaven els temibles íncubs als que ens enfrontem amb l’enverinament massiu, sinó que a més pretenien desviar els nostres infants jovencells amb pràctiques artístiques d’art rampant i bavós i en un deliri d’esquírria, en un paroxisme de maldat, investigacions posteriors han comprovat feafentment que l’escamot pretenia fer campanya, torbant la indústria publicitària que tant noblement escampa els seus fruits pels nostres carrers i bústies, per més glòria del sistema que ens protegeix de les fúries, amb el gest august del sembrador. S’ha sabut que, en els horribles aquelarres que celebren els infames, curulls de drogues i invocacions satàniques, sadolls de carn d’infant i de verge, de cargols a la vinagreta, cargols negres i cargols amb salsa, ordeixen la destrucció total, engendren horribles consignes, el record de les quals angoixa el pit amb frisances de terror. Jutgeu vosaltres mateixos l’esgarrifós tenor de les sentències d’aquests abduïts zoofílics: “Som lents, però segurs!” “Som bavosos, i orgullosos de ser-ho”. Companys, amics, és la guerra. O ells o nosaltres. Desperta ferro! (Recordant “L’assaig sobre la lucidesa” d’en Saramago) La Seu 20.10.06
PS Els candidats de convergència a l’ajuntament de Seu es diuen Batalla i Fierro. En coalició amb l’Esquerra de l’Ausàs, han pres el poder i el control.
MERDA
Ara, el destí del món gira al voltant de quina televisió es queda els drets de transmissió del mundial de futbol. L’ecuneme veu el barça-madrid. La Borsa, que és com qui diu el Pentàgon, ca l’amo, puja i baixa pels motius més fútils, que són els que donen diners. El deu per cent de la població mundial acapara el 70 per cent dels recursos, coneixement inclòs. O sigui, que naveguem en un oceà global d’ignorància, cada cop més virtual. Sort que, com diu la dita, “cultura és el que queda quan s’ha oblidat tot”. També, per oblidar, s’ha d’haver retingut, sinó se’n diu inòpia. I de quins coneixements parlem? D’aquests que s’estan destruint a dojo, cultures de l’ Amazonia, de Mali - moren més africans al Sàhara, durant el viatge, dels que entren a Europa - cultura pirinenca, cultura occitana? No. El coneixement de l’estadística es deu referir al que circula per les ones, a les aplicacions del motor d’explosió, que tant bons resultats està donant, al mundial de futbol, al gran germà i al món glamurós de la publicitat. Escolti miri, merda. Merda, m’entén? Merda! Tranquil, company, diria el savi - l’estadística també es refereix a la ciència, a l’art, a la història, a la part bona, a l’autèntic coneixement. Per això, com que tant poca gent ho coneix, les coses van com van. És veritat. El que sap viure no ho pot explicar. És molt complicat arribar a lo senzill. Sobretot si tant art, tanta història i tanta ciència segueixen servint els quatre senyorets de sempre, que no se n’assabenten, que viuen en el més cras dels errors, que perpetuen la misèria del món, cofois en el seu confort. Merda senyors i senyores, pura merda fastigosa, que serà escombrada per la grip aviar, l’aigua o la seva manca, i els bàrbars, que se’ns menjaran amb samfaina. Uf, quin descans! Mentrestant, la joventut, ben preparada, es queixa de guanyar mil euros. Doncs mira, mil euros és el que tocaria a tothom si es repartissin equitativament els recursos que hi ha. No és cap desastre. És la solució. Per què unes senyores que s’escarrassen a treure la merda dels vostres fills han de guanyar 280 euros? O com deia un pare andorrà compungit, que segurament veu maldar el seu fill a l’obra, per quatre rals, mentre els constructors s’exhibeixen pornogràficament. Tant dignes són els currantes com l’enginyer novell, la jutge, o el bon vivant que han pencat molt, sí, o no, però també han xalat de mala manera. El que cal és tallar l’aixeta als que guanyen obscenament més, i, fins i tot, si convé, tallar algun coll metafòric. Tot país civilitzat ha de fer les seves revolucions. Això és el que devia voler dir el pobre Xirinacs.
Ara, el destí del món gira al voltant de quina televisió es queda els drets de transmissió del mundial de futbol. L’ecuneme veu el barça-madrid. La Borsa, que és com qui diu el Pentàgon, ca l’amo, puja i baixa pels motius més fútils, que són els que donen diners. El deu per cent de la població mundial acapara el 70 per cent dels recursos, coneixement inclòs. O sigui, que naveguem en un oceà global d’ignorància, cada cop més virtual. Sort que, com diu la dita, “cultura és el que queda quan s’ha oblidat tot”. També, per oblidar, s’ha d’haver retingut, sinó se’n diu inòpia. I de quins coneixements parlem? D’aquests que s’estan destruint a dojo, cultures de l’ Amazonia, de Mali - moren més africans al Sàhara, durant el viatge, dels que entren a Europa - cultura pirinenca, cultura occitana? No. El coneixement de l’estadística es deu referir al que circula per les ones, a les aplicacions del motor d’explosió, que tant bons resultats està donant, al mundial de futbol, al gran germà i al món glamurós de la publicitat. Escolti miri, merda. Merda, m’entén? Merda! Tranquil, company, diria el savi - l’estadística també es refereix a la ciència, a l’art, a la història, a la part bona, a l’autèntic coneixement. Per això, com que tant poca gent ho coneix, les coses van com van. És veritat. El que sap viure no ho pot explicar. És molt complicat arribar a lo senzill. Sobretot si tant art, tanta història i tanta ciència segueixen servint els quatre senyorets de sempre, que no se n’assabenten, que viuen en el més cras dels errors, que perpetuen la misèria del món, cofois en el seu confort. Merda senyors i senyores, pura merda fastigosa, que serà escombrada per la grip aviar, l’aigua o la seva manca, i els bàrbars, que se’ns menjaran amb samfaina. Uf, quin descans! Mentrestant, la joventut, ben preparada, es queixa de guanyar mil euros. Doncs mira, mil euros és el que tocaria a tothom si es repartissin equitativament els recursos que hi ha. No és cap desastre. És la solució. Per què unes senyores que s’escarrassen a treure la merda dels vostres fills han de guanyar 280 euros? O com deia un pare andorrà compungit, que segurament veu maldar el seu fill a l’obra, per quatre rals, mentre els constructors s’exhibeixen pornogràficament. Tant dignes són els currantes com l’enginyer novell, la jutge, o el bon vivant que han pencat molt, sí, o no, però també han xalat de mala manera. El que cal és tallar l’aixeta als que guanyen obscenament més, i, fins i tot, si convé, tallar algun coll metafòric. Tot país civilitzat ha de fer les seves revolucions. Això és el que devia voler dir el pobre Xirinacs.
JUVENALS
Comprovo amb inquietud com s’enferotgeix la canalla. La meva no, es clar. No perquè sigui la millor sinó perquè ja són grans. Parlo de la franja 8 -18, més o menys. Parlo per exemple d’una d’aquestes neo-punketes estereotipades que sentia ahir expressar-se en pures i simples onomatopeies, les potes d’elefant molles fins als genolls, el melic i la ronyonada - amb una bona part de l’epidermis adjacent - a la intempèrie, nevant, amb mig metre de neu, i ella fent la boja, la cabellera negra piguellada de blanc, i uns ulls de cega que deixaven els de la Janis Joplin com de novícia. Dubto que arribes als dotze. Parlo de la filla d’una amiga, que no ha passat per casa des que va començar a nevar, i te setze anys, i apareix finalment, a la matinada del tercer dia, i es tanquen a l’habitació amb el novio, després de veure una peli llogada, en sessió recontragolfa. Diu, la nena, que és estudiant. I un be negre. El mirall del bany de la meva amiga m’ha confessat que està estressadíssim de suportar la seva imatge. Deu ser això que tant estudia, perquè els llibres jeuen en una castedat quasi virginal. Parlo de mosses de l’institut, que em demanen paper un dia, perquè saben que fumo tabac de liar. Jo els hi dic que em poden acusar de perversió de menors, encara que siguem al carrer, i em responen gallardament: “Vigila que no et pervertim nosaltres a tu”. Una, un dia em va respondre al meu “Bon dia”: “Xarrupem el cony”, davant de l’Insti, a mig matí. Efectivament, tots hem sigut joves, però la meva fou molt més innocent. Els privilegis dels que avui gaudeix el jovent, crec que en excés, nosaltres ens els vam currar, amb els grisos i el políticament correcte. Nosaltres, com que no volíem viure com ells, marxàvem de casa, i ens buscàvem la vida, més malament que be. Ells viuen la seva a casa teva. Jo, en aquest joc, no hi jugo. Que vagin a l’hotel California. Ja vaig fer fora de casa el meu gran per motius similars, en el seu temps. Jo vaig marxar de casa després de dos anys d’àrdues disputes dialèctiques, no baralles, ni crits, ni insults, ni desprecis. Raonaments, paraules, potser apassionades, potser errònies, però no onomatopeies. Molt amor. Jo, la llibertat, em sembla que me l’he guanyada. També udolo com un llop, grunyeixo com un porc, ronco o bufo com un gat, ric com una hiena i ploro com un cocodril, i si m’enprenyen gaire, trauré foc pels queixals, com un drac.
Comprovo amb inquietud com s’enferotgeix la canalla. La meva no, es clar. No perquè sigui la millor sinó perquè ja són grans. Parlo de la franja 8 -18, més o menys. Parlo per exemple d’una d’aquestes neo-punketes estereotipades que sentia ahir expressar-se en pures i simples onomatopeies, les potes d’elefant molles fins als genolls, el melic i la ronyonada - amb una bona part de l’epidermis adjacent - a la intempèrie, nevant, amb mig metre de neu, i ella fent la boja, la cabellera negra piguellada de blanc, i uns ulls de cega que deixaven els de la Janis Joplin com de novícia. Dubto que arribes als dotze. Parlo de la filla d’una amiga, que no ha passat per casa des que va començar a nevar, i te setze anys, i apareix finalment, a la matinada del tercer dia, i es tanquen a l’habitació amb el novio, després de veure una peli llogada, en sessió recontragolfa. Diu, la nena, que és estudiant. I un be negre. El mirall del bany de la meva amiga m’ha confessat que està estressadíssim de suportar la seva imatge. Deu ser això que tant estudia, perquè els llibres jeuen en una castedat quasi virginal. Parlo de mosses de l’institut, que em demanen paper un dia, perquè saben que fumo tabac de liar. Jo els hi dic que em poden acusar de perversió de menors, encara que siguem al carrer, i em responen gallardament: “Vigila que no et pervertim nosaltres a tu”. Una, un dia em va respondre al meu “Bon dia”: “Xarrupem el cony”, davant de l’Insti, a mig matí. Efectivament, tots hem sigut joves, però la meva fou molt més innocent. Els privilegis dels que avui gaudeix el jovent, crec que en excés, nosaltres ens els vam currar, amb els grisos i el políticament correcte. Nosaltres, com que no volíem viure com ells, marxàvem de casa, i ens buscàvem la vida, més malament que be. Ells viuen la seva a casa teva. Jo, en aquest joc, no hi jugo. Que vagin a l’hotel California. Ja vaig fer fora de casa el meu gran per motius similars, en el seu temps. Jo vaig marxar de casa després de dos anys d’àrdues disputes dialèctiques, no baralles, ni crits, ni insults, ni desprecis. Raonaments, paraules, potser apassionades, potser errònies, però no onomatopeies. Molt amor. Jo, la llibertat, em sembla que me l’he guanyada. També udolo com un llop, grunyeixo com un porc, ronco o bufo com un gat, ric com una hiena i ploro com un cocodril, i si m’enprenyen gaire, trauré foc pels queixals, com un drac.
VEIG-VAGINES
Si, si, vagines, vulves, ametlles més o menys místiques. És el títol de l’exposició de Laia Bedós Bonaterra a l’Aparador de la Seu d’aquest mes. El procés d’alliberament de la dona segueix el seu curs i jo me n’alegro profundament. Tants homes hi ha que fan les coses per collons, ja és hora que les dones presentin armes també. Sobretot que les seves armes són més subtils, més necessàries avui en dia, que les vergues exhibides sense pudor, com la torre Agbar , o els míssils d’en Bush i el director del FMI, Wolfovitch o algú així. Jo també vull que em regalin flors, i m’acarono la meva pell, molt fina ultimament, esperant que vingui la princesa encantadora que em gaudirà. Digueu-me maricona si voleu, digueu-me boig, pervers o passat de voltes, jo sé molt be el que vull, per mi i per els altres: amor i felicitat, una nova sensualitat que ens alleugereixi les tensions d’aquests temps incerts. Vindrà, veureu com vindrà, de fet està venint. Treballar a l’Institut per exemple, ara a la primavera, és un goig de primer ordre. Les noies es despullen, ansioses de demostrar la seva bellesa. Competeixen les canals de pit amb les de cul, les harmòniques corbes del baix ventre amb els clotets de la ronyonada, tot plegat un festival pels ulls. Un dels grans actius de la Seu i Andorra són les seves altes densitats de bellesa per metre quadrat. Hauria de ser gairebé una obligació per el gènere humà el compartir la bellesa que cadascú posseeix, la física, la mental, l’emocional, totes les belleses. El procés però és lluny de ser finit. Hi han encara defenses paranoiques, excessos de tota mena. Hi ha encara la rèmora de considerar el desig com un pecat, una cosa lletja, bruta i dolenta si no es practica en els límits del matrimoni o la parella, i encara. Admirar, desitjar, acaronar no volen dir només follar a la brava, ni fer banyes a ningú, no són cap violència ni cap violació si són practicades amb amor recíproc. A veure, dones, quantes de vosaltres sabeu prémer la vagina, per augmentar el vostre plaer i el de la vostra parella? La majoria no sabeu ni perquè serveixen els vostres muscles, el vostre cos. És clar, no us han educat per el plaer i la llibertat, sinó per la prevenció i la resignació, per la por. Doncs no és això, companyes, no és això. Tot un món de sensualitat ens espera, amb respecte, amb parelles i famílies insubstituïbles, amb el gaudir de la humanitat sencera. Na Laia ens parla de tot això amb colors, amb formes i imaginació, amb llibertat, amb vagines evidents, ben obertes i no obstant, també, pudoroses, poètiques. No us perdeu l’univers de la Laia. Deia mon pare: “Més val tenir la sida que tenir-la pansida...”
Si, si, vagines, vulves, ametlles més o menys místiques. És el títol de l’exposició de Laia Bedós Bonaterra a l’Aparador de la Seu d’aquest mes. El procés d’alliberament de la dona segueix el seu curs i jo me n’alegro profundament. Tants homes hi ha que fan les coses per collons, ja és hora que les dones presentin armes també. Sobretot que les seves armes són més subtils, més necessàries avui en dia, que les vergues exhibides sense pudor, com la torre Agbar , o els míssils d’en Bush i el director del FMI, Wolfovitch o algú així. Jo també vull que em regalin flors, i m’acarono la meva pell, molt fina ultimament, esperant que vingui la princesa encantadora que em gaudirà. Digueu-me maricona si voleu, digueu-me boig, pervers o passat de voltes, jo sé molt be el que vull, per mi i per els altres: amor i felicitat, una nova sensualitat que ens alleugereixi les tensions d’aquests temps incerts. Vindrà, veureu com vindrà, de fet està venint. Treballar a l’Institut per exemple, ara a la primavera, és un goig de primer ordre. Les noies es despullen, ansioses de demostrar la seva bellesa. Competeixen les canals de pit amb les de cul, les harmòniques corbes del baix ventre amb els clotets de la ronyonada, tot plegat un festival pels ulls. Un dels grans actius de la Seu i Andorra són les seves altes densitats de bellesa per metre quadrat. Hauria de ser gairebé una obligació per el gènere humà el compartir la bellesa que cadascú posseeix, la física, la mental, l’emocional, totes les belleses. El procés però és lluny de ser finit. Hi han encara defenses paranoiques, excessos de tota mena. Hi ha encara la rèmora de considerar el desig com un pecat, una cosa lletja, bruta i dolenta si no es practica en els límits del matrimoni o la parella, i encara. Admirar, desitjar, acaronar no volen dir només follar a la brava, ni fer banyes a ningú, no són cap violència ni cap violació si són practicades amb amor recíproc. A veure, dones, quantes de vosaltres sabeu prémer la vagina, per augmentar el vostre plaer i el de la vostra parella? La majoria no sabeu ni perquè serveixen els vostres muscles, el vostre cos. És clar, no us han educat per el plaer i la llibertat, sinó per la prevenció i la resignació, per la por. Doncs no és això, companyes, no és això. Tot un món de sensualitat ens espera, amb respecte, amb parelles i famílies insubstituïbles, amb el gaudir de la humanitat sencera. Na Laia ens parla de tot això amb colors, amb formes i imaginació, amb llibertat, amb vagines evidents, ben obertes i no obstant, també, pudoroses, poètiques. No us perdeu l’univers de la Laia. Deia mon pare: “Més val tenir la sida que tenir-la pansida...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)