porteria

tornar?

2010-11-27T10:38:00.000+01:00

L’ANELL

Feia…36 anys que es coneixien. Van tripar junts el viatge de les comunes, ara a Llàstichs, ara Regomir, ara Mercat Nou. Després vingueren el cavall, la dispersió, els yupis, els morts. Fa trenta sis anys ell tenia divuit primaveres i grans a la cara. Ara en fa 24 que és porter d’institut, a mitja jornada. Ella en tenia dinou, tots d’energia. També fa molts anys que treballa en una companyia d’assegurances. Eren molt amics, tant que es van fer germans de sang, i es van jurar fidelitat, tant que van fer l’amor en un breu parèntesi de les seves vides, anys després, fa molts anys. Tant que quan es retrobaren, l’any passat, en un concert de velles glòries maleïdes de la ciutat, semblava que no hagués passat el temps, ella s’havia aprimat, ell criava panxa, quatre arrugues, molta història. Es van donar petons, abraçades i els telèfons.

I ara ell baixava de la muntanya per anar al psiquiatra, perquè estava depre. I tenia la tarda lliure i repassa els pocs contactes que li queden a la ciutat. I la tria a ella, i la truca. El demés va fluir. Es veieren en un cafè. Després, les passes i les històries de tants anys els dugueren vora mar. Caminaven en la franja de ningú, entre la terra i l’aigua. Ell veu una anella a la sorra i la recull, una anella rovellada i la torna a llençar. Ella troba un anell, gros, d’argent picat, com un cilindre de mar sota la lluna. I se’l posa al dit. “Mira que he trobat!” “Ostres! és d’argent!” i segueixen abraçats riba enllà. Llavors s’aturen i es despullen i s’acaronen en l’arena calenta, i ella li posa l’anell al dit. Ja s’han casat. Se’n van a l’aigua i els cossos llisquen l’un damunt l’altre, com els dofins. S’estimen. Tornen a jeure i ell nota una mancança. L’anell ha tornat al mar. Neptú els hi havia deixat per la cerimònia, però, tot just conclosa, una nereida la torna al seu amo.

Ella l’acompanyà a l’estació. Ell se’n tornà cap a la muntanya, però baixà el cap de setmana següent, i consumaren el matrimoni. Es despatxaren a gust i així, pujant a muntanya, baixant a mar, foren feliços i menjaren anissos, sota l’auspici de tota la cort de Posseidó.

Sidi-Ifni

2009-06-03T08:27:00.014+02:00

J'arrivais à Sidi-Ifni et, dés les villages des environs, tous le monde était aux bords de la route, comme s'ils attendaient un Messie: le gouvernement avait libéré un activiste qui luttait pour les Droits de l'Homme (et de la Femme) , la Démocracie, pour l'Autonomie du Peuple Saharaui, un grand peuple.

Elles s'appuient les unes aux autres, elles s'aident, elles sont pleines de couleurs et d'espérance

Tout le monde allait vers un grand rassemblement

Elles sont très islamiques, mais elles sont aussi saharauis et, orgueuilleuses, elles montrent leurs visages (si tu fais la photo en cachette)

Elles sont pleines de couleurs

C'est le simbole d'un ancien et absurde pouvoir, cause de carnages inouïs. Des anciennes structures minières abandonnées, aux bords d'un port ensablé, ou les pêcheurs ne peuvent sortir que dans des petites barques, au pèril de leur vie. Toujours des victimes

Une vieille drague rouille, amarrée au quai

mort et renaissance

2009-06-03T08:25:00.001+02:00

LE CHEMIN DU MILIEU

Je me perds dans l’absolu. Depuis presque un an déjà, je ne sais plus ou je vais, nulle part, le but du voyage, plus de désirs ni d’ambitions. C’est jolie, c’est vide et calme, mais ce n’est pas humain, terrible quelques fois, sans la protection des plus hauts. Je fis un long voyage, comme un fantôme dans un pays aride. Je connus beaucoup de bonnes gents qui voulaient aller là ou je revenais, abandonner le trésor, rentrer dans le cauchemar. Plus ici, plus là-bas, nulle part, les jours s’éfilent comme les hommes, comme un rosaire qui revient au début, avant la naissance, pour recommencer toujours. Ici je retrouvais l’ancienne sagesse, les textes des maîtres sacrés et, petit à petit, un Jordi mourrait pour en faire renaître un autre, un peu plus loin, sur les mêmes pas. Il faut que je revienne, ne pas rester dans le néant, parcequ’il faut casser le cercle, accepter ma condition, vivre avec joie le cauchemar, qui se transforme en beau rêve, en quête de libération définitive, pour moi et pour tout les êtres vivants. Plus loin j’espère, si l’esprit porte mon corps affaibli, hors du Lycée ou j’ai passé les après-midis des dernières 20 années, sûrement dans un autre, comme surveillant aussi, peut-être comme professeur, le même mais différent, rennoncer à mes désirs. Plus loin, hors du Paradis où j’ai vécu le plus clair de mon temps, les matins des jours heureux, les jours de fête, à travailler comme un âne avec la Terre, où mes enfants ont grandi, où restent ensevelis mais fausses éspérances, mes passions, mes amours charnels, mes grandes erreurs, mes fautes. De ce grand cimetière de solitude je veux renaître, revenir avec les hommes et les femmes, pour continuer de purger la paradoxe, pour recevoir et transmettre le plus haut bonheur, tant que possible, pour arriver à partir, si Dieu le veut, pour toujours, dans la vie éternelle. Ainsi soit-il.

La complainte de Tislit et Isli

2009-05-10T10:23:00.002+02:00

Chers amis, chère famille, chère Caroline, chers tous qui me lisez, laissez-moi vous raconter la triste histoire de deux amants qui me fut contée par les amzighn d'Imichil, ville du Haut Atlas qui maintient en leur honneur la fête de l'amour, renouvelé chaque année à la fin du mois d'âout, quand les jeunes femmes et les jeunes hommes en âge de se marier de toutes les montagnes des environs, et même de plus loin, des plaines dominés par les Alaouites, de la lointaine Europe qui sombre dans le cauchemar de sa propre ambition, tous, jeunes et pas si jeunes vont chercher là-bas leurs âmes jumelles, pour s'unir en mariage l'année d'après. Ses amants qui firent naître la traditon s'aimèrent et s'aiment encore par dessus le temps et l'espace, ils s'aimèrent par dessus les hommes et les femmes, par dessus leurs familles et leurs raison et la passion, s'aimèrent par dessus les dieux, tant qu'ils éveillèrent leur terrible jalousie, jusqu'au jour malheureux ou ils furent séparés et convertis en lacs par un de ces dieux fourbes qui campent les cieux. Depuis, leurs larmes abreuvent les bêtes et les hommes de ce monde desséché. Priez pour eux, pour que la flamme de leur amour ne s'éteigne jamais car ce jour le monde sombrerait dans les ténèbres pour une éternité.

Isli

2009-05-10T10:21:00.000+02:00

Tislit

2009-05-10T10:12:00.000+02:00

2009-04-21T14:55:00.000+02:00

renaixement

2009-04-16T14:39:00.000+02:00

PREGÀRIA

Estic convençut que vaig tenir un dels millors mestres que es podien tenir a la Catalunya del segle XX. Es deia Miquel Porter, era el meu pare, i ma mare el temperava, i els qui l’hagueu conegut convindreu que, si més no, va ser un petit gran home. Amb tota la modèstia que ell em va ensenyar, haig de reconèixer els meus errors, intentar fer-me perdonar, rectificar i matisar conductes i paraules, per el meu bé i el dels altres.
He passat una mala època, ben merescuda d’altra banda, però la vida té un no se què de misericordiós que em fa albirar la llum des del fons del forat on som entaforats. He guardat silenci uns mesos, perquè quan erres el camí no trobes fonts , però ara us haig d’explicar quatre coses, perquè els qui fan via no caiguin en els mateixos viaranys.
La primera, la més important i de la qual la resta en deriva, és la constatació de fins a quin punt la cultura actual ha oblidat l’esperit, endinsant-se més i més en l’espessa i traïdora matèria.
Així, segona cosa, el noiet de ciutat que jo era va voler tornar als orígens, inventant un impossible retorn al passat, el resultat més notori del qual ha sigut el trinxar-me l’espinada i engreixar la frustració. “Tot aixó que tens de guanyat” em deia el mestre Raimon Panikkar, i jo no l’acabava d’entendre. Quanta feina inútil i malbaratada, en el pla material si més no, que dels errors se n’aprèn, i potser, fent-ho públic, evito a molts nous idealistes sofriments inútils. Hom no pot defugir el seu destí ni negar els seus orígens, però si que el treball, físic també però sobretot mental, ens pot fer evolucionar. La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seva culpable incapacitat (Kant, citat per Eudald Carbonell en El naixement d’una nova consciència)
Del fracàs repetit, del brogit de la gran crisi mundana i de rudiments mal entesos del taoïsme en surt la dèria per la no-acció, l’elogi de la mandra, tercera cosa que, si bé mantinc en l’òrbita material sense confondre-la amb l’abandó, haig de negar rotundament en la dimensió de l’esperit, on hi ha un oceà de feina per fer. El món material necessita reposar, immers com està en tantes i tantes equivocacions, per donar ales a l’ànima. “Calma” era un dels principals mantres del mestre Miquel, repetit a l’infinit. Tinc un germà molt savi. És una reconeguda eminència mundial en art islàmic. Ell també, no obstant una vida rica i plena, pateix els sofriments d’aquesta baix món, i junts amb els altres quatre germans, ens recolzem i obrim camins. Em recomana un llibre: Des choses cachées depuis la fondation du monde (Coses amagades des de la fundació del món), de René Girard. Jo mateix escrivia fa uns dies: “des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra, per sobreviure. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Vol dir que hem de transmutar de super-depredadors a protectors.”
I, quarta cosa, quan sembla que ja no hi ha solució, quan arrossegues la preciosa existència com una càrrega feixuga, esperant i desitjant el final, intervé la Divina Providència, aquest cop amb la visita a uns amics de fa trenta cinc anys, practicants del budisme, i se m’obren els ulls i em torna l’alegria al cor, amb aquell Amor Universal que m’ensenyaven els pares, vertaders cristians que van acabar fugint l’Església, aquell Amor Lliure que vam tant mal interpretar els hipis tronats, ancorats en la matèria psicodèlica. I sé que si sóc viu és perquè tinc fe en l’amor, i si en la forma he pogut cometre pecats, en nom d’un amor malentès i egoista, sé que en el fons hi havia quelcom de bo i pur. El meu avi matern deia que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Diuen els meus nous mestres que l’amor propi, mal entès, és l’esca del mal. Desbordo d’agraïment per tantes persones bones que existeixen i han existit i ens ajuden positivament, em reafirmo en aquest camí amb la fita de nous objectes preciosos, mentals, i vull dedicar el que em queda de vida a estendre la felicitat a tots els regnes, des de la meva condició de cuca amb ales. Així sia.

2009-04-16T14:37:00.000+02:00

POU D’INIQUITAT

No sé per quins set sous, potser només perquè em deixen tornar a donar-vos la tabarra, però avui estic content. És un estat d’ànim que trobava a faltar últimament i segueixo aquesta veta que em fa oblidar les escòries. Us devíeu pensar que m’havia mort, o que finalment havia renunciat a exposar impúdicament la meva ànima fosca al respectable. Em temo que m’haureu de suportar una temporada més. Heus aquí que vaig fer un capoll i m’hi vaig embolicar. El vaig penjar d’un argan, arbre venerable i antiquíssim, per allà l’Anti-Atlas Africà. Allà, en un estat de crisàlide, vaig transmutar en una nova forma, durant set mesos. Les metamorfosis són feixugues i molt cansades. Això de convertir-se de dalt a baix gasta molta energia, però mireu, m´hi sento còmode en aquest nou cos. Aquest cop m’han crescut unes ales immenses i molt fines, unes ales que són una bestiesa de grans, tant que sovint no en veig la punta quan sobrevolo les valls. El cos té la mida d’una cuca. Ja m’està bé. M’han dit que em dic Drac del Decreixement i és que, aquí com allà, ningú tria el seu nom. El cuc que jo era abans agonitzava en un entorn inhòspit. On anava un cuc decreixementista, rampant pel quitrà de l’opulència? Rampant, rampant vaig anar fins una trobada decreixent, als boscos de l’Anoia. Allà, l’Enric Duran i la seva colla organitzàvem el futur. Erem uns tres-cents, com els espartans enfront de l’imperi persa. Quines pretensions! Quan es posaran al seu lloc, les donetes i els homenets? Quan realitzaran elles que no han de conquerir el poder perquè elles són el poder; i ells, quan prendran consciència de la seva insignificància en el pla material? Quan assumiran la seva subsidiaritat? Els seus escarafalls només fan que entorpir la lliure evolució de les espècies, ja fa milers d’anys. Ara estenc les ales sobre vostre, i la seva ombra, homenets despistats, encara us protegeix d’un sol inclement, perquè l’heu fet enfadar, m´ho va dir la Gran Salamandra, que és l’altre espècie que habita el foc juntament amb els dracs, si hem de fer cas del Nomenclator del Mestre Paracels.
Al Marroc, un mestre comença guanyant 260 € (dos cents seixanta euros) al més, i un sou de cinc o sis cents és un souàs. Al Marroc, les jornaleres treballen dotze hores per dos euros i mig o tres al dia, un quilo de carn val sis euros, però el rei i la seva família són una de les potències econòmiques mundials. Aquí tenim el Borbó que viu molt ufà, i la Duquessa d’Alba, que és la noble més noble del món i part de l’estranger, símbols de l’estatus quo. També tenim en Sarkozy, i en Botin i molts altres dimonis grossos. Creixeu, creixeu, maleïts!
Eh, Drac, o Sargantana alada! - pot fer el lector, cansat de tantes noves incongruències – i el pou d’iniquitat on és? On és? - fa el dragonet enfurismat, traient foc pels queixals, com un encenedor de disseny – On és? Tros de coniam, cagallò de fang? És dins teu, i dins meu, i ens rosega i ens fa patir. Com més ric més inic. Hom, a vegades, no és ric en diners però si en cultura o en experiència, en emocions, en sentiments, intel·ligència, intuició, capacitat de treball... El meu fill segon, que ha metamorfosat en un elf negre, habitants de l’aire contaminat, em diu que el bé i el mal sempre s’equilibren, que és perillós voler fer gran bé, perquè atrau gran mal, que gran felicitat crida gran infelicitat. I entenc les paraules de l’amic Said, que deixa la seva vida de luxe a Agadir i marxa a viure amb els berbers del Gran Atlas, pregant cinc cops al dia, amb la natura, ajudant els nens, els ancians i els homes lliures, transimperials, amb el seu caliu humà, vivint pràcticament sense diners. “La Terra i la Guerra són les dues maneres de guanyar-se la vida” resa l’adagi amazigh. I encara milers i milers de rucs tiben les arades a les feixetes pedregoses dels Atlas, perquè l’amo segui, amb sort, quatre garbes de blat. Em deia el Said que no volia ser molt feliç. I cogito: Que justes, sàvies i còmodes són la justa mesura aristotèlica i la modèstia franciscana, i que dura és la vida, congre, i que exagerada!

lament

2009-04-16T14:35:00.000+02:00

L’ACCEPTACIÓ DE L’INEVITABLE

Crec que es dona a la voluntat humana molta més importància de la que té. “Faré això, farem allò”, sigui altruista o egoista, a pesar de tot, malgrat tot, essencialment contra natura. Des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Nascuts en el temps de la Factura, l’equilibri intern és gairebé impossible perquè som fruit d’una cultura desequilibrada de fa trenta mil anys. La sacralització del treball, per exemple, sempre ha sigut un instrument de domini i a resultat nefasta a la vida en general, per excés. Morim d’èxit. Els valors creats, les màximes aspiracions humanes ho arrasen tot.
M’estimo, malgrat els errors, com estimo l’home i la dona, fins i tot els quI m’odien, com a components de la vida. Però tot està per fer, quan s’acabi de desmuntar el gran parany. La mandra, tant mal vista, el no-fer que ens enfronta al buit, resultarà segurament primordial.
Perquè no estem motivats a moure’ns alguns? Potser perquè no hi han motius, perquè hem d’aprendre a no fer res. Contemplo la natura: les plantes, els animals, les pedres i observo com n’és de parsimoniosa la seva existència, i crec que, en el fons, som molt més això que no pas les civilitzacions que hem creat. Les penyes es van desfent i cauen, les femelles pareixen, els mascles fertilitzen, i uns es mengen als altres i després es moren. Menjeu-me, si us plau, perquè estic cansat de depredar. Menjeu-me fills, dones i gorgones, amics i enemics, cucs, virus i bacteris. Penyes: enterreu-me, perquè vull descansar.
Perquè tants bens i cabres de l’Empordà perden la gana i minven fins que moren? Perquè, de sobte, un sonat aquí i un altre allà, són capaços d’agafar un fusell i liar-se a matar gent? Perquè la depressió avança imparable? Perquè estem en el temps de la Factura. Perquè ser bo, maldant per salvar vides miserables si sobrem més de la meitat dels homes i les dones? Quin horror més horrible. Que equivocades la raó i la bondat! Que mal calibrats l’humanisme i els Drets Humans! Drets per qui? Drets per quants? És el temps de la Factura. Ha començat el Decreixement, i jo vull decréixer fins a ser molt, molt petit. Ja he viscut en el gran format, ho he intentat, des d’una posició modesta, he fet l’assaig. Perquè entestar-se a allargar la vida si en sobrem tants? Mentre la Providència em mantingui només puc denunciar l’excés de l’home i de la dona.
Avui, per exemple, era el Dia de l’Aigua. Ningú planteja el dret a l’aigua dels éssers que hi viuen, el dret dels boscos i les feres, el dret de l’aigua a ser lliure. No. L’aigua s’embassa i es fa passar per tubs, canals i sèquies pel consum humà. És un dret humà. I un bè negre! L’aigua és un do que permet la vida i si l’acaparem i l’embrutem i l’usem pels horts, masses horts i per la indústria, massa indústria, la neguem a la majoria de la vida, i ens matem. I tot va així. Quan temps trigarà a haver-hi prou gent que s’adoni de l’enganyifa antropocèntrica? Quant temps vol la Història per finiquitar-se? La vida futura serà tant diferent! Diuen que Mahoma va ser l’últim profeta, no perquè no n’hi hagin hagut més sinó perquè ningú els hi ha fet cas. I ningú els hi pot fer cas perquè la mort i la resurrecció l’haurà de fer cadascú. La mort és acceptar tants errors, i la resurrecció és connectar-se a quelcom més, una Nova Consciència, com diu en el llibre d’aquest títol l’arqueòleg Eudald Carbonell, encertant el concepte però errant el camí, a parer meu, ans la ciència no ho resolt tot, sempre hi haurà misteri i providència, lo aliè a l’home i la dona i sort en tenim! L’autor preveu la ciutat planetària, d’inviabilitat absoluta diria jo. Quan l’excés de confiança en l’humà s’esvaeixi, quan es situi en el lloc que li correspon, la pell deixarà de ser una frontera per ser un nexe. Agraeixo les malalties i els errors que m’han fet baixar els fums i m’impedeixen l’acció i beneeixo la crisi humana que he esperat sempre. La vida és tant dura i cruel com meravellosa, i ara necessita renovar-se.

2009-02-21T14:02:00.016+01:00

Le pays est en fleur, entre Taznakht et Taroudannt

Aujourd'hui j'éspère pouvoir travailler un peu, que les inconvénients techniques ou biologiques vont me le permettre. Le pays est en fleur, comme vous pouvez observer, et moi je dois sentir aussi le primtemps. Il continue de pleuvoir régulièrement. Les moissons du désert et des montagnes vont être extraordinaires cette année, incroyables, et je m'en réjouis, tout en observant un curieux parallélisme chronologique avec la crise financière qui fait péter les bourses, chose laquelle dont je me réjouis aussi. Je plains les damnifiés bien sur, peut-être un jour je serais l'un d'eux, mais que peut-on contre un tremblement de terre ou des innondations? Et l'économie est moins que plus prévisible, comme la météorologie.

Les blés à Foum Zguiz

Irrigation de la palmeraie, près de Tata

Moi, vous voulez que je vous dise, je suis submergé, débordé, abassourdi. Je dois rennoncer, par exemple, entre bien des choses, à écrire d'une façon chronologique, même ordonnée, parceque je n'ai pas une tête temporelle et bien rangée; et puis il y a tellements de stimulations, de perceptions, sensations, intuitions, idées, communions, qu'il m'est tout à fait impossible d'en rendre compte d'une façon carthésienne.

Si vous allez à Foum Zguiz, faites attention aux coqs...

Les Oueds du désert, cette année, ont chariés de l'eau douze fois déjà. Les sources regorgent. Je crois que les gents du pays sont si étonnés que moi, parcequ'ils observent la verdure avec fascination. Les arganiers, par exemple, ou ces autres arbres très résistants du désert, genre acacia, qui agonisaient en juillet après plus d'un lustre de sécheresse, reverdissent les montagnes et les plaines avec leur miraculeuse endurance.

Des "rivières" d'herbes poussent sous les cailloux

Et puis je voulais parler des femmes, toujours la femme, car ce sont elles qui portent encore les signes distinctifs des différentes tribus, dans ces villes et villages du désert et de l'Anti-Atlas. On les voit partout à laver le linge, garder le troupeau, ramasser l'herbe, la palme, le bois. On les voit se réunir par grand nombre, avec une étonnante mobilité, surtout lors des obsèques mais aussi pour toute sorte de circonstances: elles bougent, elles sont pleines de vie et de joie. Et puis il y a les jeunes filles, beaucoup plus que des garçons me confirment les hommes, bien propres et coquettes, voilées, allant à l'école en vélo en groupes nombreux. Les hommes travaillent dur aussi et ont les voit aussi heureux et blagueurs. Beaucoupflanent aussi dans les cafés ou dans la rue, à rien faire ou pas grand chose. Fainéants! direz-vous; mais je prefère ne rien faire que faire la guerre, et la guerre moderne c'est aussi le travail. Je préfère ces nobles nonchalants que ses ancêtres guerriers ou les cadres qui nous emmènent au désastre.

... et je suis mon petit bonhomme de chemin...

ardues disquisitions matinales

2009-02-17T10:59:00.004+01:00

Juste quelques mots pour ne pas perdre l'habitude. Il se déroule, par exemple, ces derniers jours, dans notre courrier familial, une intéressante conversation sur les fortunes que les gouvernements injectent aux banques pour les sauver de la faillite. Il se'n dérive toute sorte de réflexions sur le retour au troc, sur la distribution équitable des ressources, sur le mirage du capital qui essaye de soutenir l'insoutenable. Pendant ce temps j'observe, dans la route de Tata, aux bords du Sahara de nouveaux nomades qui migrent par dizaines de miliers, et peut-être même quelque centaine de mille (j'aimerais bien savoir le nombre aproximatif). Ce sont les retraités européens, avec leurs grandes caravanes tout confort, qui passent, et passent, et passent encore, à pas en finir de passer. Italiens, français, hollandais, allemands, ils/elles passent avec leurs chorts et leur air de touriste pommé. "Ce ne sont pas des touristes - me disent les gens du pays - ils n'achètent que de l'eau minérale et des tomates". Curieux phénomène. Ils campent aux alentours des villes et des villages, en grands cercles qui rappellent les colons du far-west. Ils voyagent en groupes et ne s'intègrent pas du tout, même que je les entends se foutre du peuple, avec leurs airs de grandes dames, grande misère, et grands messieurs à grandes bedaines, pauvres bougres... J'entend dire qu'ils viennent chaque année.

Et Isham, mon ami nomade à Tata, raconte les histoires de sa tribu. C'est le premier diplomé de chez lui. Il est antropologue, mais porte, en hiver, une boutique d'artisanat local; en été, il migre dans le désert et les montagnes avec la famille et les troupeaux. Les sources de richesse de la tribu sont deux: la terre et la guerre. La tortue est le symbole du féminin. Le chef doit être un grand guerrier, mais j'apprends que la très ancienne coutume veut que ce soit la femme qui transmmette le pouvoir, le déléguant à son mari... Je trouve ça très normal, naturel, logique et souhaitable. La femme berbère continue de maintenir de très fortes et nombreuses liaisons sociales. Elle brave, avec l'aide et le soutiens de son mari, la sharia islamique, quand celle-ci compromet les fondaments de la culture. De l'autre côté la loi des hommes se résume dans le principe: "Moi contre mon frère, moi et mon frère contre mon oncle, et moi et mon frère et mon oncle contre tout le monde". C'est cru, dur, sans trop d'espoir. Il me vient à la tête une discussion avec ma tante Maria, qui est très sage mais un peu arabophobe. Elle disait que c'est d'éviter ce tous contre tous qui a donné le pouvoir à l'Occident... Peut-être, mais l'homme continue d'être un loup pour l'homme, même s'il est blanc. Ensuite je me souviens de mon père quand il me disait que la vraie démocracie casse l'ordre naturel, qui est plutôt fasciste sur les bords. Nous sortons donc, joyeuseument, de l'ordre naturel pour plonger et faire trempette dans un grand vide, dans le lac de l'énigme, de l'espoir, de l'amour? Et pourquoi cette ville si tranquille, si calme avec son flux de vélos, mobylettes, charrettes et de femmes aux longues robes doit-elle être prise comme ça par la police, qui est dans tous les coins ou il n'y à pas l'armée, ou les auxiliaires ou les gendarmes...

mémoires(3)

2009-02-14T16:38:00.012+01:00

Ouf! C'est difficile de raconter l'histoire à l'envers. Je crois que j'arrête un peu et je vais me promener dans les palmeraies de Tata, parceque, en plus, cet éditeur déplace tous les éléments et il faut toujours ordonner à la fin.

Hassan dans la grotte

Les grottes: 38 chambres gravées dans la falaise

Ouaoumsnt c'est l'avant dernier village avant le goudron. Hassan est originaire d'ici, et j'ai été acceuillis chez lui, à corps de roi. Sa mère m'a offert un quilo d'amendes pelées. Elle veut me changer un tapis contre des anti-rhumatismes, quand je reviendrais. L'après-midi, après la sieste, Hassan m'a emmené voir des grottes dans la vallée d'à coté, par ou coule une rivière salée et rien ou presque ne pousse. Ils ont pris l'âne pour que je traverse les rivières en crue à sec.

Hassan sur l'âne et son cousin sur son frère Driss traversent la rivière salée

Blocs de pisée (terre, chaux, paille) séchant au soleil

La vallée produit de nombreux moments magiques, ici à Ouaoumsnt, au couché du soleil

J'abandonne la vallée des amendiers et le mauvais temps reviens

Au fond, Tamdackht, la fin de la piste, le début du goudron

Aujourd'hui je suis à Tata, pour vous dire quelque chose sur avant-hier, sur la vallée d'Ounila mais aussi sur ses pensées qui passent tout en écrivant et qui font la sauce de l'écriture. Une qui m'accompagne souvent ces derniers temps c'est la perception élastique du temps; c'est pour ça que je m'amuse avec hier et demain. "Pauvre Jordi - direz-vous - il sombre directement dans la folie" Mais non ou, au moins, pas tout à fait, parceque je m'amuse bien, et ça m'aide à passer les jours quand il faut reposer, reposer, reposer, par exemple... Et puis les marrocains, ils ont une autre conception du temps, pas basée sur la montre mais sur les faits accomplis, comme par exemple: le taxi partiras quand il sera plein. Les temps des verbes berbers sont l'aoriste, l'inaccompli, l'inaccompli négatif... Le temps est le même, mais la conception change. Si la mystique ou la science se'n mêle ça va plus loin car bien des sages disent qu'il y a un état où le présent se mélange au passé et à l'avenir, dans une dimension atemporelle à laquelle disons que j'essaye de m'acclimater. J'en ai de fugaces perceptions, je sens, souvent, l'atemporalité.

Par exemple, maintenant, je vais essayer de vous raconter l'histoire d'Ounila à l'envers, pour une question purement pratique: lorsque j'ajoute des fotos à l'éditeur du blog, il les mets au début, et il faut les bouger. Si je commence par la fin, ça va rester dans l'ordre... Et je m'entretiens à parler du temps et d'avant-hier et aujourd'hui file. Il y a tellement de choses à dire!

rave

2009-02-11T19:38:00.006+01:00

Dans le chemin, le Chapeau de Napoléon

Avant de continuer avec le passé simple, dans la vallé de l'Ounila, il faut que je parle de la fête que j'ai subi, avant hier. J'avais été â Tafraoute faire des courses et mettre à jour le blog. J'ai entendu qu'ily avait une fête, dans les rochers peints, à quelques quilomètres dans la montagne. Ce sont des roches peintes dans une vallée par un belge dans les années 80, avec 18 tonnes de peinture. Une "rave" plutot qu'une fête, de jeunes qui voyagent en camion et qui se rencontrent pour se défoncer ensemble. J'y suis allé par curiosité, et parceque j'ai entendu dire qu'ils allaient jouer de la musique. Crasse erreur, c'était du techno, un techno pétardant que j'aime pas du tout; mais voilà, j'étais pris au piège, pas question de refaire le grand tour que j'ai fait à l'allée, de nuit, même avec la grande lune pleine, en plus, je suis fatigué. Je ne peux même pas dancer parceque j'ai mal au dos...

les Roches peintes

Le pays

J'ai fait les deux derniers quilomètres avec un jeune qui m'a pris avec son grand truck a trois essieux tout terrain. Plus loin, la piste et coupée par un torrent: une crevasse d'un mètre et demi de profondeur, j'aurai pas cru qu'il allait passer. Il s'est jeté dedans, de travers, et il est sorti de l'autre coté, après quelques secousses. Un berber regardait, les mains dans la tête.
Arrivés à l'endroit, une grande tente est montée, musique de Air et des Chemicals, une fille m'offre une bière (la seule). "Tu veux de l'acide?"dit un autre avec un chapeau haut de forme."Non merci" Et puis après une autre fille croit que j'ai pris la bière et il faut que je lui prouve le contraire, ça fait de la distance; et puis une autre fille encore s'approche, nous parlons, elle demande mon âge et répond: "beaucoup de gens de ton âge sont morts par drogues et sida" "Oui, je croyais pas arriver à mon âge, mais j'ai quand même chopé l'hépatite C, qui m'embête, pour dire gentiment" Et elle me dit: "C'est un bon âge pour mourir" Et je pense "C'est gentil de ta part!", mais je réponds, un peu frimeur:"La mort, elle me fait pas peur, elle peut venir quand elle voudra; j'ai l'impression, comme disait mon père, de vivre un pourboire". Et le techno commence, et la distance grandit.

La fête et, au fond, le camion qui m'a amené

Alors je demandais des couvertures pour essayer de dormir un peu, ou, au moins, d'être au chaud parceque j'ai froid. Je me mets sous un arbre mort, un tamis en plastique dessus pour contenir la forte rosée, et je passe quelques heures à tourner. Vers trois heures je me lève pour aller près d'un feu ou j'ai attendu le jour. Je pratique mon berbere en écrivant dans les cendres, les jeunes hantent la nuit dans leurs voyages. Au petit jour nous partons avec Hammed, un jeune de Tafraoute venu danser et boire. Il va me ramener par le chemin le plus court, beaucoup plus court et très, très beau au lever du soleil. Il danse en sautant sur les pierres. Je prends un thé en ville, avec du pain, de l'huile d'olive et de la confiture, et je vais chercher le taxi collectif qui part tout de suite vers le village. À la maison, j'ai dormi 24 heures. Aujourd'hui c'est demain pour hier, et avant hier j'ai fait ma dernière "rave".

mémoires (2)

2009-02-08T18:24:00.005+01:00

Depuis l'on m'a rebatisé; maintenant je m'appelle Souleyman au Marroc (ils prononcent sliman). Mercredi, le souk des animaux à Telouet, j'ai acheté un agneau pour Ijja Kantour. Mohammed l'a ramené a Tasga.

Le lendemain nous avons visité avec Hassan le palais du Glaui. A côté il y a les ruines de celui du XVIII siècle, en pisée, et celui du XIXème, avec des airs néo-classiques. La kashba du XXème, dans un état pas moins lamentable de majesté morte, conserve encore des ouvrages magnifiques fait par des artisans de tout le Mahgrib, avec des marbres de Carrara, des soies de Xine... Le chantier a duré trois années. Inauguré en 42, en 56 le Glaui est parti, le palais demeure abandonné, un soldat le garde. Le roi Glau était puissant, il avait unifié toutes les tribus au sud de Marraqueix, avant l'entronisation de Mohammed V. J'ai connu après, à Ouarzazate, un vieux soldat de sa garde. Il me disait que son maître fut un homme sauvage qui tuait lui même ses prisonniers... Deux mil personnes de la vallée travaillaient pour lui aux étables, aux écuries, aux jardins, en montagne, dans le harem de ses quatre femmes, ses 80 concubines. Aujourd'hui son fils Sébastien est, paraît-il, acteur en France.

Arès le grand souk du jeudi, quand Hassan finit son travail au restaurant, nous partons à pied vers la vallée de l'Ounila. Un mot sur ce souk innusuel: beaucoup de gens des montagnes font la queue pour se faire, pour la première fois, des papiers d'identité! Il y a encore, dans les montagnes, des milions de bèrbères sans papiers. C'est un signe de mépris envers des gouvernements qui les ont oubliés aussi, une longue lutte contre l'arabisation, l'occidentalisation et toute aculturation et/ou aliénation. Néanmoins, ils descendent maintenant, pour pouvoir voter aux prochaines élections du mois de mai. L'ancient peuple se réveille de sa léthargie millénaire?
L'on voit des vieux, des hommes, des jeunes, mais aussi, fait insolite car elles ne descendent que rarement, les femmes, beaucoup de femmes, jeunes, âgées, voilées, elles attendent patiemment, en groupe autour des ombres, sous les arbres du jardin, en face de la mairie.

mémoires

2009-02-06T17:29:00.006+01:00

J'écris sur un coussin, sur une des fenêtres intérieures de ma maison en terre pisée, à Asgaur (Un endroit pour s'assoir en tamazight), petit village de la vallée d'Ameln, au coeur de l'Anti-Atlas. En dessous il y à quelques moutons et, dans une chambre, quatre poulets.

La vallée d'Ameln, hier.

Je me chauffe, parcequ'il fait un peu froid, avec un petit feu qui brûle dans un récipient en terre cuite fait pour cuire le tagin ou faire le thé. Le tirage est bon. J'ai mis un plastique sur la petite cour centrale parcequ'il pleut, mais la fumée s'échappe entre les tuileries de la terrasse. Il pleut régulièrement au Marroc depuis que je suis arrivé, fin juillet. Il pleut tellement que le pays change à vu de saison; tellement que, si ça continue, il faudra inverser les coulers du drapeau marrocain: étoile rouge sur fond vert...

Il faut que je vous dise que j'écris en français dés aujourd'hui pour la famille, à l'occasion de la Cousinade 2009, pour les soeurs et frères de ma mère, pour la vingtaine et quelquesde cousines et cousins et leurs respectives épouses ou maris, pour les 73, aujord'hui, petites cousines et petits cousins que je connais si peu mais qui sont dans l'âme, et pour ceux qui sont en conception et à venir. En français aussi parceque je le parle toujours depuis que je suis au Mahgrib, et puis que les claviers sont francophones, et peut-être même qu'il y a des correcteurs automatiques dans les cybers qui abondent dans ce pays et que je fréquente assidument, surtout quand il pleut, il pleut, bergère. En français aussi pour ma mère, et pour mon père qui me disait toujours: écris! Pour mes soeurs et mes frères, fidèles lectrices et lecteurs , jamais assez remerciés, et pour leurs enfants, et pour les miens, évidemment, et pour ceux que j'oublis, pour les profs et les élèves de l'EOI de La Seu d'Urgell, pour mes amis, tant chéris et tant aimés (clin d'oeil au pendu). En français aussi parceque j'aime bien. Il y a longtemps que je me le répète:"Il faudrait que tu écrives dans ta langue maternelle". Un jour j'écrirais en castillan, qui est aussi une langue riche et vénérable.

C'est ici, dans le Grand Atlas, que je retrouve mes et, si j'ose dire, nos racines ancestrales. Je frôle le Néolithique, l'âge du fer ou du bronze, quand les millénaires passaient, nonchalants, un après l'autre, semblables, avant les empires. Je quête une des idées centrales de mon existence: la soutenabilité ( c'est comme ça qu'on dit?) qui entraîne la solidarité, la vie humble, le bonheur. Mais n'aller pas penser que je m'enferme dans mon village. Ma vie est devenue semi-nomade. Aujourd'hui, par exemple, j'en ai vu des vrais, dans les montagnes, très loin, avec leurs grands troupeaux et leurs tentes. Je vais à pied, en fourgon, en taxi collectif, en bus, de Tetouan à Nouadhibou, en Mauritanie. J'arrive du pays Glaua, Haut Atlas et je suis litéralement charmé. Demain j'essaie d'expliquer un peu et je vous montre des photos, si tout va bien, mais les mots et les images ne vous donneront qu'un petit aperçu de la plénitude que je sens dans ces montagnes.

femmes des hauts plateaux de Taliouine portant encore les fibules amazighn

chaque famille, chaque village avait sa broderie particulière, comme en Bretagne, autrefois...

Aujourd'hui c'est demain pour hier, et si après demain s'en mêle, c'est plus compliqué, ça rappelle autrefois. Il continue de pleuvoir en averses. La météo dit que ça va durer jusqu'à dimanche. Aujourd'hui c'était jeudi. Il y a quinze jours je quittais Asgaur; por aller, via Marrakesh, visiter le pays Glaua, capitale Telouet, à près de 2 000 mètres de hauteur. Un portuguais rencontré à Chefchaouen, dans le Rif, m'avait vivement recommendé l'endroit.

Je suis resté deux jours dans la grande ville, avec Rabi Taoufik, un ami de Beni-Mellal qui est parachutiste dans l'armée. J'ai connu un peu mieux la ville avec lui et ses amis. Nous sommes allés prendre une insolation dans le Paradis de la Koutoubia: orangers, oliviers, palmiers rangés à perte de vue, et le grand bassin, plus grand que celui de la Menara, plus visité, tous deux avec des énormes carpes sacrées.

Après je suis parti avec un vieux bus vers les montagnes par la route de Ouarzazate. Elle serpente en grimpant les falaises des contreforts du massif. Parfois elle passe par des crêtes avec des centaines de mètres de précipices de chaque côté. Nous trouvons un camion dans un virage et il faut reculer. Je sens l'abîme dans la peau. Apès trois ou quatre heures d'ascension, le bus me dépose nulle part, dans un haut col avec la neige et une barraque-café. Il faut attendre le taxi collectif vers Telouet. Bon. Je prends un thé au shiba (absynthe) qui réconforte et réchauffe. Et le taxi arrive en trotinant. Ce sont de très vieilles voitures, Mercedes ou Peugeot, qui font ce genre de transport. Elles branlent de partout. Les grands taxis - comme on les appelle - qui relient les centres grands et moyens voyagent déjà bondés: 2 devant, plus le chauffeur et 4 derrière, plus de grands fardeaux et, des fois, quelque chèvre ou brebis sur et dans les porte bagages. Mais alors, les grands taxis locaux c'est la folie totale: j'ai voyagé, par exemple, avec 4 personnes devant, plus le conducteur, 4 au premier rang, 4 au deuxième et ... 3 dans le coffre, plus les colis en hauteur. C'était une très vieille¨Peugeot familiale à la direction sinuante. Un délire, heureusement pour des trajets de moins de cinquante kilomètres. tout le monde blague et rit à l'intérieur...

Grand-taxi en service à Telouet

J'arrive à Telouet le soir, par grand vent et grand froid. On ouvre pour moi l'Auberge du Pin, fermée au public. Tout pour moi: une grande salle meublée, deux chambres, toilettes, deux euros cinquante la nuit, pas de chauffage. Hassan, teneur du Restaurant de la Kashba, lie tout de suite une grande relation avec moi. Le lendemain il m'accompagnera voir la tombe d'un Marabout et une citerne avec des poissons sacrés de toutes les couleurs qui se cachent dans des trous du fond.

La place de Telouet par grand vent

La tombe du marabout

Après nous allons à Tasga, à plus de 2 000 mètres d'altitude et 8 km de Telouet, aux bords d'un grand oued d'origine glacial. L'ancient village se cache entre une falaise noire et une autre rouge.

Hassan, mon ami et mon guide et, au fond à gauche, Tasga

Le pays est farouche, d'une beauté féerique et cristaline

Tout en marchant, Hassan chante. Il va m'accompagner huit jours de marche dans les montagnes et toujours il chantera, de vieilles chansons d'amour et de mort, des cantinelles qui traversent les éons comme qui se lave la figure chaque matin. Des fois je lui demande de me traduire et nous parlons d'amour, d'enfants, de mariage. Il veut me marier avec une bèrbère. C'est le rêve de toutes les marroquaines et de tous les marroquains de se marier avec une ou un européen. Et je lui dis: "Pourquoi pas..." Parceque je me sens seul des fois, j'aimerais bien une femme qui connait les gens, le genre de vie... Rêver c'est gratuit. Nous allons chez des voisines qui nous montrent des tapis. Il fait froid, le jour tombe.Les pentes raides, boueuses ou rocailleuses, qui relient les maisons sont pleines de neige qui se met dans les bottes.

Hassan et Mohammed à Tasga

Nous passons par une source ou vivent des fruitiers centenaires: abricotiers, pommiers, noyers, amendiers. "Le terrain est à vendre" me dit Mohammed, mon futurible beau-frère. Mes neurones ronronnent.

Nous arrivons chez Rghia, femme au visage et ax mains nobles, le signe tamazight par excellence tatoué au front. Elle acceuille sa nièce Ijja et sa petite nièce Fatima-Zara, parceaue la mère est très âgée, pauvre et malade. Le père est mort. Ijja a divorcée. La petite a deux ans, elle 22. Elle bvaisse les yeux, mais j'ai vu son regard splendide, vital, souriant, étincelant. Nous prenons le thé, bien sucré (signal d'acceptation), le beurre, l'huile, le pain, qui est toujours fait à la maison là-haut comme dans beaucoups de maisons marrocaines.

Rghia

Ijja et Fatima-Zara

En revenant, le vent souffle comme un forcené. J'ai acheté un tapis qui représente trois lions. C'est le premier qu'à fait la soeur de Ijja, mariée à Mohammed. Le lendemain le vent sera calmé après une nuit de mugissements et de hurlements. La tempête ne reprendra qu'à la fin de la randonnée, pour ma veine.

la vall de l'Unila i la indignitat del mon

2009-02-06T13:56:00.007+01:00

Ahir vam passar a peu per 18 pobles.La vall en té 35. Ens aturem sovint, a casa de familiars i amics. Tè, ametlles i coneixences, viatgem a la manera antiga. El riu corre encaixonat entre grans muntanyes ermes, àrides, minerals. Rega horts i jardins a la feixa fèrtil, on creixen noguers i ametllers centenaris. Em sento al cor del pais Amazigh. Les dones teixexen en grup, en estil Glau, explicant amb milions de nusos l'historia del mon. Xerren, escoltant musica, riuen quan les anem a veure. Faig una foto secreta.

Els homes estant excitats, per tota la vall. Fa uns dies, un gran meteorit atravessà el cel. Retrunyiren tres enormes explosions, sacsejant tot l'Atlas. Ciutats llunyanes sentiren el tro. D'ençà, els pastors troben per les muntanyes troços de la pedra del cel. Avui, amb el Hassan, hem canviat els plans. Un pastor diu que en té un d'un quilo i mig. El meu amic truca els seus contactes per vendre el roc sideral al millor postor...

La vall està comunicada, entre Teluet, antiga capital Glaui, i Ait-Benhadu, vora Uarzazat, per una pista infernal. La carretera, imprescindible per tots els seus habitants, que encara son 20 000 malgrat la emigracio, només al municipi de Teluet, no s'ha enquitranat encara gràcies als mals oficis d'algunes poderoses agències de viatges quepaguen grans sumes als sàtrapes del govern perquè no es duguin a terme els treballs. El motiu: els raids de 4x4 per turistes cabalers. Amb el quitrà els cotxes petits hi tindrien accés i s'acabaria el negoci. O sigui: 35 pobles viuen aillats, sense metge i per tant sense farmàcia perquè uns quants moros i europeus indignes puguin seguir fent l'agost. El minuscul dispensari central és tancat fa tres anys per decisio governamental (?!)

El poble calla des de l'arabitzacio, pero no del tot. Fins ara vivien sense papers, sense registre ni identitat oficial, com a reaccio a uns governs que també els oblidava. Milions de berbers de les muntanyes vivien sense papers, al marge de la historia, sortejant imperis, com és tradicio d'aquest poble milenari. Ara es fan els documents, massivament. Es un goig de veure les dones, que no es veuen mai, venint a la capital el dia del suk (mercat) per fer-se la papela, junt amb els marits, els pares, els fills, els avis. No ho fan perquè si: al maig hi han eleccions, i espero i desitjo que el poble Amazigh es desvetlli de la seva catalepsia secular i ensenyi al mon la seva forma de vida, perfectament sostenible, oblidada per la suposada civilitzacio.

cinics

2009-02-06T13:09:00.006+01:00

A Marrakch, m'esperen les muntanyes

L'altre dia a Marraqueix vaig comprar el "Monde", perquè feia temps que no llegia un diari del dia. Les pàgines literàries feien resso del 75è anniversari de la mort de Michel Foucault, filosof amant de la llibertat, taumaturg, entre altres, el fets del 68. Els seus cursos magistrals, destructors de dogmes, congregàven milers de deixebles. L'article esmentava la publicacio d'un llibre amb les seves ultimes conferències en les cuals opinava que l'unic corrent filosofic realment sincer, autèntic, profund, fou el dels cinics de l'antiga Grècia que refusàven el benestar dels ciutadans, increpant-los amb tota mena d'invectives, diatribes i provocacions. Negàven tot ordre i tot sistema humà, posant en questio l'essència mateixa de la civilitzacio que avui s'aboca al gran fracàs. Per aixo en Miquel postula el cinisme com a unica via, unica solucio per un futur que, segurament i malgrat tot, arriba tard.

Llavors faig un salt vers les llargues converses amb mon pare qui, durant tres lustres i mig, m'ensenyà a viure la llibertat: "Fes el que vulguis, el que realment vulguis" I jo vaig voler fugir del sistema. "Pero - deia ell, una mica espantat pel futur del seu fill primogènit - a fora no hi ha res, és el buit. Jo lluito des de dins, pervertint el sistema." I jo que replicava: "Pare, nosaltres refundarem el mon, en base a l'amor i la llibertat". I ell, resignat: "Ves, fill, ves, tens la meva benediccio i els meus calers, que no son gaires. Et fotaràs de lloros, patiràs i ningu et farà cas, pero jo crec que tens rao..." Units com estàvem, jo, solitari i ell, home de mon, amb molts deixebles també a la Universitat, mestre de llibertat i bon humor, en l'esfera de Foucault i dels cinics, tancant el cercle.

I aixi, abocant a l'eternebra (Man Ray) la carn de la seva carn, el pare perpetuava el mite d'Abraham, disposat a sacrificar el seu fill a Déu. Com al patriarca, un àngel del Senyor aturà la mà armada a l'ultim instant i em vaig fer funcionari, per criar criatures i passar els 22 anys de la primera edat adulta. Ara, ben entrada la segona, m'allibero de la servitud, defujo la meva gent i un pais boiros d'ànimes corrompudes per refugiar-me en l'antiga cultura dels Homes Lliures del Gran Atlas que viuen senzillament, gairebé com en el neolitic, mirant passar els milenis des dels seus pobles a 2000 metres d'alçària. Avui he comprat una xaia per la meva promesa...

2009-01-21T15:05:00.014+01:00

Aisha amassant argan

OLI D’ARGAN

Avui fa un dia estrany. Plou, una roina fina que vé d'uns núvols blavosos. Després plou i fa sol, i ara ja fa hores que bufa un vent del dimoni. Avui l'Aisha farà oli d'argan. Ja fa dies que m'ho deia: "Faré oli d'argan per la meva filla que està a Barcelona, i tu li portaràs. També en faré per tu, per la familia i perquè en venguis, però ara només en faig un litre o dos, perquè amb totes aquestes plujes, quan faci sol, sortirà uns argans molt bons, i en farem més."
Ja va esclofiar les ametlles amb la veina. Avui fa un foc i les torra, amb un gran plat de ceràmica. Després les moldrem amb un molinet de manivela desmontable. Comprovarem que és millor moldre amb les pedres de moli tradicionals que molen més fi I fan més oli. Seguidament amassarà la pasta resultant. Ho fa en un gran gibrell d'acer inoxidable. Hi và afegint gotes d'aigua. Ja fa quatre hores que amassa, l'Aisha. La pasta s'ha convertit en unes boles que suren en oli. N’ha sortit poc: un litre curt. Tornarà a moldre la pasta amb les padres quan en faci més.
Després vaig a voltar pel palmar, fins a Ameln, on es veu quatre gats. No hi ha internet perqué hi ha tormenta de vent i pluja. A la tele investeixen Obama. Recordo una bassa del riu menys que esporàdic, ahir, a Tafraut. Era plena de granotes i/o gripaus molt excitats, nedant entre piles oxidades, plàstics I altres residus no menys toxics de més dificil identificacio Una de les bèsties era molt grossa. Un altre intentava muntar-la. La grossa tenia com uns apèndixs als genolls, peró fixant m'hi bé veig que són dos que ja copulaven. També he vist, passejant entre rocs immensos, unes sargantanes negres i rogenques, amb els ulls verts, molt bufones. Foten uns salts increibles, de roc a roc. Tota sortida és un gaudir. Avui ja és ahir. M’he llevat amb ganes de viatjar. Agafo quatre patracols I faig cap el cami antic d’anar a peu o en ase a Tafraut. Es, per no variar, un cami acollonant, amb grans empedrats. A casa en diria romànic, com ho dic aqui? Es un cami més que centenari en tot cas. Trobo la barraca de pastor I l’estable més megalitics. Trobo, en una petita vall, una tenda de nomades, feta de pèl de camell, trobo rocs que em giren el cap…

balena varada

cabana i estable

porta

interior de la cabana

estable

nomades

rapa-nui

escriptori

el conte 1

2009-01-19T12:39:00.016+01:00

El conte 1

Després l’instint em va fer fugir de la ciutat. M’hi volia quedar una setmana, pero hi havia massa fum, massa soroll. L’intuicio, la sort, la mà de dèu (afus nabi) em portarien en un dels llocs més paradisiacs que conec : les cascades d’Uzud, a l’Atlas Central. Hi han monos, magots, que es distingeixen per no tenir cua, amb lo cual resisteixen els rigors de l’hivern. Un dia vaig conviure una estona amb una tribu de 22… Els petits botaven sobre meu. Una femella se m’asseu a la vora, recolzant una mà sobre la penya. Hi atanso la meva. Contacte en la tercera fase. El mascle gros ens veu i, com un llamp, s’abraona contra la infidel. Tenen uns uials que fan uns quinze centimetres… Les cascades eren a vessar de gent, marroquins la majoria, en un cuadre seixantista que em recordava els chiringuitos de Vallvidrera de quan jo era petit. Per cert, aquests dies he recordat que, quan era petit, molt petit, volia ser explorador. Els meus idols eren en Stanley i en Livingstone. Després, els adults, que sovint aixafen guitarres, em van dir que la Terra ja era tota descoberta, i em van frustrar les ànsies. Per aqui encara n’hi ha d’exploradors. Els adults son mentiders. Encara descobreixen pintures rupestres, i coves, i coses i pedres i el que queda per descobrir ! Llavors, de petit, vaig pensar : « doncs em faré astronauta, que a fora hi ha tela per descobrir », i el meu idol passà a ser en Iuri Gagarin, el primer cosmonauta.
Molt recomanables i folklorics els càmpings de vora el riu, sota les cascades, fets de canyissos, estores i coixins ; oliveres i grans vinyes enramades. No cal anar-hi a l’agost. També és gairebé obligatori anar a Tanarmelt, un poble fundat pel marabu de la vall que va portar esclaus negres. Els descendents son foscos, naturalment, i la gent en diu el poble mexicà ( ?) Totes les muntanyes son una passada. Amics de per aqui, el Hafid i el Hamid, em van portar, després del ramadà, per cingles de vertigen, durant tres dies, a pobles perduts de traficants de haixix i aigua de vida (aman hayat) aiguardent de figues, feta pels jueus. L’amic-amic que he fet és el Said. Negociava plàtans amb èxit a Inzgane, gran mercat del sur ; fins que ho va deixar per viure simplement, amb la natura, a Uzud, que vol dir preciositat. Sap secrets, m’ensenya llocs, com la font de l’eterna joventut, coses, plantes, gent, d’aqui i de fora. Es amable i senzill.

al mig hi ha un home...

des del càmping Tafdna (cascada), del meu amic Mohammed.

Amics d'estiu: Ibrahim, que viu a Londres i Nielsen, holandesa, infermera, jo voldria que em cuidés...

Hi havia una Fantasia...

el bosc és d'oliveres, vinyes i garrofers

alçada del primer salt: 60m

cranc del riu. també hi han granotes, gripaus, tortugues, truites...

el suk

el poble es va quedar sense aigua per les inundacions

és jove

la muntanya és gran

i per ara ja n'hi ha prou

tamazight

2009-01-18T17:47:00.004+01:00

El mulah m'ha despertat amb els seus càntics a un quart de sis del matí. Em llevo a pixar, per jeure una estona més, però haig d'anar a cagar. Ja em conec la comèdia; després de la corda et desvelles. Pujo a la cuina de la terrassa a fer un tè. És negra nit, amb núvols i lluna. I si m'en vaig al torrent a veure l'aigua i els erissons gegants? No. Encara és tot moll, i avui volia anar a ciutat, a repetir una part de les fotos perdudes de la muntanya i a guarnir el blog i a veure el Hassan i gent. Tinc l'encostipat bastant controlat, després de trenta sis hores de quarentena, i moltes ganes de voltar. Hauria de rentar roba i endreçar l'habitació. Avui no. Aniré a buscar aigua a la font. Uns quants viatges per omplir l'àmfora del meu lavabo, a baix, i els dipòsits del bany de dalt. S'ha de desembussar el desaigua de la cuina, posar uns quants rajols, netejar i pintar. Ja ho farem amb el Hassan i l'Aisha, si déu vol.

Petit comentari sobre la llengua tamazight: és massa, és una passada, sobre tot els verbs: en una de les seves variants lèxiques, el verb escombrar, per exemple, en temps inacomplert és: frrrrdh. Vale? Una de les formes de dir gronxador és: ahlallu, una altra tajgagalt (el femení acostuma a portar "t" davant i darrera). La tercera manera és tiwliwla, femení plural que, en forma d'estat d'annexió esdevé twliwla, com és lògic. Finalment, la quarta variant lèxica és ahhnnaylulu. Que mono, no? M'encanta. En estat d'annexió uhhnnaylulu, en plural ihhnnaylulutn...

l'explorador

el guardià

el cor de pedra

hi han formes fàliques

... molt fàliques...

... i flors.

Avui ja és ahir. Ahir vaig voltar si, per la muntanya i per la xarxa. Espero que algu comenti algo d’en tant en tant, a part de la Heredia. Mira que és trist l'amor no correspost. El dia no era molt bo per les fotos, pero en vaig fer alguna. Hi hauré de tornar. M’atrau. Avui fa un bon sol. Mireu al mati quin mar de nuvols…

He estat baldat fins a migdia, quan m’he arrencat del jaç per fugir cap a ciutat. Massa soledat si no t’acabes de trobar bé. He tornat a trobar el vei funcionari que anava al hammam, als banys. M’ha dit que la tribu, que son tres pobles, te una associacio per perpetuar el govern local. M’ha dit que tenen un projecte per tancar una part dels horts; perquè si no els senglars s’ho menjen tot. La poca gent que queda ja no cultiva, com a Bar. El projecte de tancament busca finançament; per un pressupost d’uns 150 000 dirhams … El vei m’ha dit que doni veus… senyals, communiquè?

El conte comença a Marraksh...

2009-01-17T14:55:00.015+01:00

El conte

El conte comença a Marraksh, la segona setmana de juliol. S’arriba a Djebel f’naa, la plaça de la fi dels dies, o de la resurreccio dels morts.

Em fixo en les dones...

... son diferents ...

... també boxejen a Djebel f'naa ...

Passejo pel suk de bon mati, abans del brogit.

Hi han molts detalls ...

... i molts racons ...

el riu baixa

2009-01-17T12:05:00.002+01:00

plou sobre Asgaur

2009-01-17T11:46:00.003+01:00

Plou sobre Asgaur. Ha caigut tota la nit i segueix una roina fina. Escric a l'habitació de baix de casa, on em vaig instal.lar quan l'Abdul vivia aquí. Ara a marxat a ciutat on viu d'almoina. És el germà del Hassan, el propietari, i un pèl estrambòtic. Escric per terra, sobre l'estora que em va vendre en Mutamana del poble o duar d'Umala, a l'Atlas, vora Uzud. Tinc el teclat desplegable, que és molt pràctic menys pels accents i la c trencada. Tinc una tauleta rodona que no aixeca un pam de terra, i em sembla que em compraré una taula i una cadira, ni que siguin de plàstic. Entra llum groga i verda pels vidres de colors. Porto la djelaba de cotó i m'he posat la caputxa i el forro perquè fa fresca. Aquest any ha gelat varies vegades i es veu que no passava des dels setanta. M'ho deia el veí que em va trobar per Tafraut, brindant-se a dur-me a casa amb el seu R-12. Treballa al Caidat on vaig anar a registrar-me. Ahir, tot anant cap la vall, m'explicava coses del seu dret de costums, més que mil.lenari, que ja contemplava, per exemple, la defensa dels animals, la concordia amb els jueus, etc, etc. I tot xerrant m'assebento que la tribu de per aquí va arribar fugint de Còrdoba, que són almoràvids, i allà darrera - m'ensenya un edifici blanc cuadrat en un racó de la vall - allà hi ha enterrat el marabú o vell patriarca que va refundar l'indret, fugint dels cristians. Crec, diu el veí funcionari, que els espanyols heu perdut una bona part de la vostra historia. I és que a mí el nom aquest de les gorges d'ahir d'Al Mansur em sona. No es deia aixi un general que va saquejar Barcelona?
Plou, m'he tornat a encostipar, millor que no surti. He tret el nas fins a la terrassa, on hi ha l'entrada de la casa, i me n'he tornat al fons, a l'habitació. Escriure, jeure, ara tinc el teclat al llit, jugar, mirar fotos. Nova becaina, patates fregides i ous fregits. Plou. Ha començat la nova glaciació? Avui em quedo a casa, somicant i fent el ronso, però demà aniré a ciutat. No estic per quedar-me sol gaires dies, ni que plogui, ni per quedar-me gaire per aquest país esquerp, si no trobo alguna cosa o persona que l'amanseixi. Deuré entrar algunes paraules a la meva fulla de calcul tamazigh-francès. Transcric de l'alfabet berber amb totes les seves variants lèxiques, amb una columna pel francès. Em serveix per practicar i per memoritzar, amb tota la lentitud d'un quinquagenari fumeta.

Potser és hora que us ensenyi el meu poble, si m'en surto...

Asgaur avui, vist des dels horts

2009-01-15T13:57:00.001+01:00

Nano de Tarfaya. M'he quedat com ell quan he perdut les 250 fotos de l'excursio...

Hotel "La Voluntat"

2009-01-15T13:45:00.002+01:00

AIN MANSUR

Bé doncs la meva decisio d’escriure cada dia ha durat dos dies : el tercer ja va fallar, avui és el cinquè . No cal ser massa exigent, ni engreixar la culpa. Tinc les meves excuses : vaig atendre la Claire i la Chloé, les primeres clientes del meu « Hotel La Voluntat ». La Casa d’en Hassan que he llogat a Asgaur, Vall d’Ameln, vora Tafraut, al cor de l’Anti-Atlas, la casa doncs, té voluntat d’acollir el viatger sense cobrar sino la voluntat, d’aqui el nom. Un incis tècnic abans de seguir : els teclats àrabs no preveuen segons quins accents. Les altres errades ortogràfiques son de collita propia, sense corrector català , sense nivell C, amb una certa llibertat que reivindico per les llengues vives, massa normatitzades .
Aixi les noies es van instal.lar a la sala gran, que te quatre finestres, catres, matelassos, catifa , coixins i mantes. Aisha, la dona de Hassan, molt vital, ens prepara un tagin per quan tornem del tomb pel torrent, imponent, on baixa aigua en cascades entre palmeres, grans pedres i roca mare, perquè ha plogut. També vam visitar l’antic barri jueu, on als anys seixanta encara feien joies, abans de marxar a Israel . Ara els seus casals preciosos cauen, es desfan, com intentarè mostrar en imatge. A la tarda vam anar a un altre poble vora Tafraut, on grans pedres surten de les parets de les cases, en un paisatge surreal granitic .
La mestressa també s’ocupa de les ovelles estabulades al fons del pati central, i es prepara per fer uns litres d’oli d’argan perquè jo l’exporti a Catalunya . Tenen una filla a Barcelona. La tribu que habita aquestes muntanyes té fama de gran comerciant, i la majoria son a les ciutats o a l’estranger on han fet fortuna . A les valls queden grans casalicis de nou ric, tancats onze mesos i mig l’any, i alguns autoctons que viuen del que reben de fora i poca cosa més, en una societat tradicional tancada, amb les dones hermètiques, vestides de negre. Les muntanyes s’han desertitzat , per manca de pluja i per la globalitzacio. Ja tornaràn, la gent i la pluja.
I ahir vam celebrar una excursio a les gorges de Ain mansur. I dic celebrar perquè anar allà és , més que un fet, una experiència amb un component tel.luric brutal . Ben organitzat des de l’agencia Tuareg de Tafraut, que mereix la propaganda perquè per 20 neuros et passejen tot el dia per paisatges de somni, et deixen caminar uns quilometres per els santuaris més extraordinaris, i encara et donen tagin en un poble de muntanya pelada, on hi ha unes mines d’or, a mil metres de fondaria. Impossible gravar en imatges tota l’enormitat de les muntanyes, les palmeres, els jardins mig abandonats, les serres àrides per la mà mil.lenària de l’home, els argans i els serbals que desafien els segles i els homes . I també vam veure, vora el gran roc anomenat el barret de Napoleo, una vall on un belga es va dedicar a pintar pedres, als anys vuitanta, dinou tones de pintura…

Sahara

2009-01-11T14:12:00.002+01:00

No puc mirar les notícies. Em poso a plorar com un idiota, al cafè, pel carrer, no queda bé. Fa cinc mil anys que es maten per aquest trist racò de món amb un déu de suposat amor pel qual s'exterminen tres cultures. Aixó no és estimar, aixó és una merda. I quan els musulmans que em veuen compungit em demanen: "et's muslim?" jo els responc: "com voleu que ho sigui, o cristià, amb aquesta Sharia, aquesta Biblia, aquell Talmud? La meva connexió amb Déu és directe, ell i jo." I em vull comparar a la Mila Jojovitch, en el seu paper del film "El cinquè element". És una noia d'una altra dimensió, amb poders i tal (en aixó no m'hi assemblo) però a qui el mal del món anorrea. Em direu que tots patim el mal i jo respondré que potser uns més que d'altres, com en totes les coses. I quin morro em direu, quines galtes! agafar la baixa i anar-t'en a voltar per aquests mons de déu, i jo hauré de dir: "Si, però és que de debó que no em trobo bé, i molts psiquiatres recomanen el viatge per tractar la depressió, i si que he deixat les pastis, i em trobo millor, o no ben bé, però el nomadisme m'empeny a viure situacions realment belles que conjuren el marasme sedentari, i si no, d'una ciutat a l'altre, del mar a la muntanya, la vida passa. Sé que no tornaré a fer de subaltern.
De la frontera Mauritana, on vam romandre tres hores de formalitats, fins a Llaayun, a vuit cents i pico quilòmetres, vam passar una dotzena de controls. El Sahara és un estat policial, on tots els accessos a les ciutats, Dhakla, Tarfaya, Guelmin, Tan-tan, Smara, Sidi-Ifni... són controlats per policia, gendarmes i exèrcit. I és que al Magrib ningú no es fia de ningú, tot i que diuen que són germans. La màxima expressió són els palaus reials que hi ha per tot el reialme, protegits per quatre exèrcits que es vigilen l'un a l'altre. I el gendarme pot fer esperar tot l'autobus mitja hora per controlar el passaport de l'ùnic estranger que sóc jo perquè dos cents metres més amunt el policia faci el mateix, i on vas, i d'on vens, i de que fas, i dos o tres cents quilòmetres més amunt en el desert, a l'entrada i sortida de la propera ciutat, otro tanto. I de vegades, en les rectes infinites del desert, l'autobus s'atura, i tu somicant penses: " Un altre control" però no: és un camió que s'ha estavellat, escampant la càrrega per la carretera. Segurament el camioner feia més de dotze hores que conduia, sobornant tots els controls cap el seu suicidi. Com el camioner que em va dur de baixada, perquè ara pujo: paga i paga i paga, i uns encara li fumen multa pel doble dipòsit, ilegal però que porten tots els camions del desert. Abans de la frontera mauritana el desmonten, i després el tornen a muntar.
Entre la duana marroquí i la de la república islàmica hi han uns quilòmetres de terra de ningú, o del Polisario. És un camp de mines on no hi ha carretera. Es passa per sorrals o sobre la roca mare. Es veuen families empenyen els vehicles ensorrats, es veuen desferes metàliques de cotxes minats o abandonats, enmig de la sorra i els plàstics, un mar de plàstics que aixeca el vent. Un infern.
Tenen una altre concepció del temps: no és el rellotge qui mana sinó els fets. I l'autobus torna a parar enmig de desert, i guaites, esperant veure els llums i les armes policials, però tampoc: un estol d'ases silvestres atrevessa la carretera enmig de la nit. I durant molts quilòmetres, el quitrà corre vora la platja immensa, i entremig s'hi van veien unes minúscules barraquetes, habitades per anacoretes pescadors.

El vent del mòn

2009-01-11T14:09:00.001+01:00

Tornar a escriure és un plaer, una necessitat i una disciplina. Necessito uns mínims de confort per poder fer-ho. Potser per aixó he trigat tant. Per aixó peró també per mandra, perquè ara, amb prou decisió, escric sobre la tauleta de nit d'una habitació amb poca llum de l'hotel Hagonia, al costat de la farmacia Hagonia i el café Hagonia. I m'assento en un puf, i és que els mobles del Magreb són molt diferents dels catalans, de l'estandard europeu. Només hi han taules i cadires als cafès i als restaurants. A les cases no. Tampoc fan servir el llençol de sobre, quan hi ha llit, que en àrab es diu catre, perquè molts prefereixen dormir sobre l'estora i les catifes. Es capbussen directament sota la manta. Hi ha una varietat de vestimentes i indumentaries extrordinàries, una gran riquesa de formes i colors. L'home no te prohibits els colors llampants, amb djelabes i gandores i burnussos i draas o bubus de mil tons ben vius encara que les dones segueixen endavant, amb malahfas o izars, grans togues de coloraines, estampats, batiks, sedes, satins i moares, un tresor immens, milions de cossos sinuosos embolcallats de maragdes onejants i ulls d'estrelles negres. I ells ara es posen el chech o turbà així i ara se'l posen aixà, o la caputxa de la djelaba, o un birret. Comprendreu que aquesta gernació de presumits i presumides sense presumpció, amb tota naturalitat ans n'hi ha de misèrrims i molts pobres, nodreixi uns mercats espectaculars de primera, segona i terceres mans i peus. Avui he anat al d'Inzgane, vora Agadir, que és un dels més sorollosos i més vius, res a envejar a les Medinas de Fez o Marraksh, autòcton cent per cent. I jo no puc escriure a la tauleta de nit, perquè em fa mal l'esquena, i no puc escriure amb poca llum, perquè em fan pampallugues els ulls, i no hi guipo.
I res, que per avui ja acabo, que volia dir que pensava en escriure sense gaire ordre ni concert, sinó més aviat gens o tot el contrari. Escriure com he viscut aquests darrers mesos, empès per el desitg més frívol, com és la llibertat. I m'he deixat dur pel riu, capbussant o surant o voltant en remolins, migrant com els aucells busquen el sol, la llum, la pau, com deia aquell, buscant a déu, el vent del món.

plany

2008-10-22T12:16:00.002+02:00

Oh, germanet, quin greu em sap d'haver-te ofès! Que maldestre! Si no fos per la necessitat imperiosa de parlar, callaria per sempre. Jo només escrivia per confortar-te, per distreure't, per fer-te somriure i particip de complicitats. Jo, fer-te la moral? Per favor! Escrivint recordava un comic de Gotlib, de l'Echos des savanes dels 70 en què Déu invita Buda i Mahomet a una farra, i se'n en foten de Jesus, que va de masoca. Recordava Ca les Bruixes de la Garriga, on anàvem a comprar regalesia i sidral, saps, aquells cartutxos de taronja o de llimona? Evocava lo be que em va el ioga (n'hauré de tornar a fer), i pensava en tu fent Tai-chi. Lo de deixar de fer el boig anava a cuento de varia gent guapa que he conegut per aqui, negociants, gent de fumar i beure, etc, que un dia canvien, es fan practicants de l'islam i son feliços. Nosaltres no podem practicar gaire, ni cristià, ni muslim, ni buda, ni tan sols el filosof ens conforta, som com fills de Cain, eternament descontents, perquè també tenim sempre una fonda alegria (?) Tot i res. El temps no existeix, la matèria tampoc, què soc, perquè existeixo?
I veig, des del balco, els pescadors que tornen cada dia amb les barquetes buides o be amb quatre peixos i dos pops, i se la penjen al coll, entre quatre, i la pujen fins al fons de la cala, i la baixen, i la pujen, i la baixen, i la pujen, i la meva estimada no ve. Aniré a Tiznit, on fabriquen la plata, on va neixer la Sonia, i compraré un regal per tu.

l'amic a Barbaria

2008-10-04T22:51:00.005+02:00

Aquest és el segon intent de transcriure digitalment la magre collita literaria d'aquest estiu. El primer s'ha perdut en l'internebre, en el llimb de les obres digitals que vaguen entre electrons. Si magre ha estat la producció, grasses les vivències, i espero que la tardor em permeti el que no m'ha deixat l'estiu: escriure, recordar, reviure les aventures del meu amic, el viatjer, l'ingenu.
Amics, companys, enemics aquest és:
L'AMIC A BARBARIA
S'ha de dir que el meu amic és una mica imbècil. Cal dir-ho amb totes les lletres perquè, de vegades, li passen coses de l'alçada d'un minaret, per aquella candidesa que li obre i li tanca les portes. Vegeu sinó i jutjeu:
Viatjava l'amic per un país llunyà quan, una nit, en un hostal, es trobà amb tres dones autòctones, amb aquella gràcia en cossos, ulls i somriures que expressa de forma radical la seva voluptuosa cultura. L'amic fou requerit a la taula on tothom era convidat i, escoltant com la més senyora es planyia del seu peu embenat, l'amic, que te la dèria del massatge, s'ofereix per fer-n'hi un de relaxant i reflexoteràpic a l'altre peu i zones adjacents al ferit. Ella acceptà per més tard, quan s'hagués rentat. Mentrestant es serví un gran àpat, de nit, per sadollar la gana del ramadà, que passava el desè dia. Després d'unes hores, l'amic hagué d'excusar-se, perquè estava baldat. La dona informà l'amic l'endemà que ella s'havia gitat a les cinc de la matinada.
L'amic m'explicava com fou d'agradable aquella vetllada, amb viandes i tès de quaranta espècies, i mirades còsmiques i històries d'arreu del món, perquè la senyora resulta ser de sang reial, molt viatjada, amb residències a París, Montréal i Samarcanda. Es cantà, es ballà, es rigué, tocant djembes, tamburas, aquell baix barbar de set noms, les cançons mil.lenàries d'aquell país llunyà. L'amic, que té molts vicis, en comparteix un amb una bona part del país. Per no ser menys en el convit, on tothom fumava, es lià una cigarreta adobada. Llavors la sultana l'advertí del perill de fumar en pùblic: a la Xina -deia- et penjen per un porro.
L'endemà al vespre, l'amic fou detingut per la gent d'armes, per fumar a la via pública. Hagué de pagar ipso facto 60 neuros, i li fou confiscada la substància. El curiós és que l'amic, aconsellat per un honrat vilatà, tornà després a gendarmeria a demanar si fos possible de recuperar una part de la substància, per poder tranquil.litzar-se, i n'hi fou tornada una part. Llavors demanà si li podia ser retornat una part del diner, ans n'anava escàs, i li foren concedits 10 neuros. És molt civilitzat aquell país - em diu l'amic.
Com que sempre s'ha de fer cas a les senyores, el meu amic es planteja seriament deixar de fumar. Perquè seguir si ja no fuma de dia, per seguir el ramadà, perquè tothom el fà? Ho podia deixar del tot. Li convé a més, per la salut i la butxaca, perquè uns dies més tard , per exemple, li van vendre un dàtil per 34 neuros a la ciutat d'Arnakesh. Li convé perquè la gran dama li ha dit que l'ajudaria a fer-se una posició en aquell llunyà país, i l'ha convidat en el seu palau, com fa amb d'altres vilatans la regia generosa. És així la vida, és així com passen les coses.
L'amic, el viatger, l'ingenu, va baixar a ciutat per trobar la sultana. Ai! Diu ella quan l'amic la trucà. Estic amb uns amics a la propera Vall de les Cascades. Truca'm a la nit, vale? L'amic passà el dia a ciutat, trucant i veient altres amigues joves, encandilades per l'europeu, passà el dia passejant, com els mesos, aprenent com funciona aquella gent estranya i amable, gelosa i oberta, gandula i treballadora d'aquell llunyà país. A la nit, l'amic tornà a trucar la noble amiga: Ai! diu ella - encara estic amb els amics, truca'm a mitjanit. L'amic s'excusà i anà a llogar una habitació al barri de ciutat vella on rauen hotels barats i tradicionals. No es quedà sol però a ciutat perquè trobà quatre joves del poble de la muntanya, i passaren junts aquelles últimes nits del ramadà i llur estrepitòria. Ciutat vella és envaida per motocicletes fumejants que fan l'aire irrespirable; la nova bull, creix com un ferment, nodrida dels barbars que deixen la muntanya i les costums, per la sequera i per l'estil de vida que ens ha de matar. Molts es maten amb aiguardent de figa.
Llavors arribà l'amic de l'amic, de Girona, amb un sèquit de companys de feina. Vingueren a passar el cap de setmana en aquell llunyà país, apropat pels vols barats. Quant fou complimentada amb visites i festeigos la visita de l'amic de l'amic, repartits quaranta petons en el comiat de l'amable comité, l'amic, el meu amic ingenu, se'n tornà a la muntanya, on havia caigut un diluvi mai vist, en mitja hora. Un altre amic del meu amic, un indígena, comentà que els científics prediuen uns anys de grans tormentes creixents, arreu del planeta, amb diluvi final el 2012. Ja he sentit masses dates finals, però que pinten bastos és una evidència, un axioma. Com en la natura, la societat i els cervells pateixen les tormentes creixents, que ens duran a d'altres formes de pensar i de viure.
L'amic, si fa alguna cosa, potser es farà professor, per exemple, i ensenyarà, entre d'altres, ganduleria, plaer de viure veien passar el temps, allò que molts en diuen perdre'l, amb els amics, ensenyarà potser a veure la bellesa de totes les coses, i totes les persones, i tots els temps, sense més utilitat que la felicitat i l'amor a la vida. Potser, entremig, ensenyarà una mica de francès o de castellà. Català no, perquè no té el nivell C. És així la vida.

corrents de fons

2008-07-11T08:49:00.001+02:00

DE TEMPS I COSTUMS

Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.

clic

2008-07-11T08:39:00.000+02:00

CLIC

Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.

construïm contrapoder

2008-07-08T10:09:00.000+02:00

TROBADA DE MOVIMENTS SOCIALS

Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.

rigor

2008-06-27T11:02:00.001+02:00

EL TEMPS BARRAT

Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.

el mutant i la carretera

2008-06-21T10:42:00.000+02:00

indignitats modificades genèticament

2008-06-20T12:21:00.000+02:00

L’OLLA ARRENCA EL BULL

Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.

llepa

2008-06-13T16:44:00.000+02:00

L’ORDRE ESTABLERT

Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.

Un conte del lustre passat

2008-06-08T07:56:00.000+02:00

La rebel·lió dels inerts

Corria el segle XXI, i els inerts senyorejaven la terra, en aliança amb els elements i els protovitals. L’home, vençut i esclavitzat, despertava del somni i entrava en la més llarga i fosca era de les tenebres. Caldria la força i l’alegria de viure de molts com l’Oriol, que es debatia en una remolinada de plàstics, corrua de fantasmes malignes, concentrats per aquella eterna neo-tramuntana, a la plaça pública sense públic. Les idees també li corrien boges per les neurones. Lluitava per col·locar en el seu nivell la teoria geocèntrica ptolemaica, per rehabilitar els avisos de Paracels, venerat pels metges però oblidat dels filòsofs en el pogrom del renaixement, eclipsat pel Príncep de Maquiavel i el Sant Ofici. Calia redescobrir l’amalgama de la dita màgia i la dita raó necessàries per copsar l’abast de la victòria de l’host dels hidrocarburs, de les legions dioxines, i de l’imperi de l’anhídrid de carbó i les seves guàrdies priones i virals. “De fet – rumiava l’Oriol – ens han enxampat com a escolans. Vam tenir més d’un segle de debats hipòcrites i estèrils per reconduir la situació, però aquella visió occicèntrica de l’existència no ens permetia apreciar l’avenç dels inerts.” Com el protagonista de “L’evangeli segons Jesucrist” d’en Saramago, l’Oriol es queixava, i no entenia el seu destí, perquè intuïcions i tossuderia l’havien conduït a primera línia de l’Armageddon, la batalla final. Una vegada entesos els mecanismes de l’invasió, la resposta era immediata, i la col·laboració dels aliats, eucariotes i procariotes auguraven una llum d’esperança en el cel negre, sota el sol vermell. I és que tot havia estat tan subtil. Filòsofs i profetes advertien l’home des de feia mil·lenis, però ell seguí entestat en el seu rol de màxim depredador del sistema animal. Ignorades l’evolució i les advertències, els inerts iniciaren la reconquesta.
L’avenç del plom, a partir de 1945 fou tant espectacular com discret, com en la caiguda de l’imperi romà. Vint anys més tard, en tots els sistemes neurals de decisió de l’espècie humana regnava el saturnisme, que feu meravelles mesclat a la nostra mal enfocada ambició. Allò permeté l’expansió imparable dels hidrocarburs. Irònicament, els homes descobriren el perill detonador i inventaren l’impagable gasolina sense plom, erradicant un bona part d’aquest element de la circulació, quan ja el diòxid carbònic regnava pels seus furs pregenètics. Més tard, els biocombustibles originaren la gran fam planetària. Aliances perverses com la del metà i les dioxines aprimaren la capa d’ozó, i caigueren els sistemes imnunodefensius, accelerant l’atac viral: càncer, sida, la paralitzant síndrome Guillain Barre delmaren els homes. L’avenç priònic, i la sopa electromagnètica els deixaven obnubilats. Les espècies de bèsties i plantes desapareixien per milers en aquella fugida endavant sense esperança. I encara, poc abans de la guerra, hagués sigut possible el cop de timó, però l’abisme s’eixamplava, entre una teoria de llibertat i tolerància i una pràctica tirànica, lligada encara a l’estructura social dels llangardaixos. La tàctica d’usar els sistemes de poder humans fou un èxit de l’obscur. L’elit, aprenent de bruixot, gallejava del seu benestar ominós mentre s’infiltrava, imparable, l’exèrcit fosc. La concatenació fou perfecta, l’estratègia impecable, les tenebres regnen, el seu brogit infernal campa l’atmosfera. Fa anys que crema el petroli. Res, fins la seva irreparable combustió total, que encara no es preveu, l’aturarà. El creixent fèrtil és un magma, la Xina i l’Àfrica cementiris, la vida un viàtic. Lovecraft descobrí amb terror aquest malefici en els mites de Cthulu del Necromicon, grimori amagat a la Universitat de Miskatonic. Poe, amb intuïció romàntica, i els ídols de Rapa Nuí en la nit dels temps, tots ens comminaven a no invocar els antics i deixar-los dormir en les profunditats.

La gran migració

Com acostuma a passar durant les grans catàstrofes, la humanitat trobà in extremis la manera de sobreviure... en part. L’encriptament d’informació subatòmica feu possible de pujar a la xarxa el codi genètic del primer protozoo, mentre es culminava el procés de desintegració de la biosfera. Seguí en allau la virtualització de tots els bancs de llavors i embrions d’espècies extingides i en ingent extinció. La informació completa de la primera dona navegà per la xarxa el 2013. El seu codi fou Eva. Ràpidament s’introduí el primer home, rebatejat Adam. Els tristos supervivents s’afanyaren a transmutar la seva informació, delerosos d’entrar definitivament en aquella hivernació virtual. Amb prou feines si quedà a l’infern material un grapat d’humans, en la improbable reconquesta del real.
Aquesta guerra implicava però episodis més aviat surreals com la d’oblidar per nassos la propietat del cos. Justament l’Oriol acabava de baixar de la xarxa i s’emprovava la seva tercera còrpora. Era la d’un noi jove i bell, negre i relativament sà, concebut en temps d’excel·lència genètica. No ens podíem permetre perdre cossos, i la pressió de l’ambient inhòspit derrotava les mes fèrries morals. De fet, cap el 2025, el trànsit corporal esdevingué un fet consuetudinari. S’establí un pla de relleus, per supervisar i accelerar en el possible el nou procés de terraformació. La contraofensiva estava en els seus primers estadis. La realitat era àrida i erma. Les colònies de bacteris i líquens anaeròbics prosperaven en la foscor per mar i terra, malgrat la pluja àcida contínua que retorçava les plataformes continentals calcàries. La nova biosfera es limitava a unes taques que envernissaven part dels suports plutònics més resistents a l’acció àcida. En els oceans, els bacteris fagocicarburs tenien teca per segles. La pressió havia fet saltar les vàlvules dels oleoductes siberians i aràbics abandonats. Rius negres i magmàtics s’abocaven a l’aigua salada i sulfúrica. En els fons marins es creaven nous continents, amalgama d’hidrocarburs metabolitzats i sediments abocats per les torrencials avingudes corrosives. Els atmosferitzadors funcionaven a ple rendiment, però la recuperació seria lenta. L’oxigen creat era absorbit en ventades huracanades per la combustió mesopotàmica. El dilema era dantesc: si se’n aturava la producció es podia parar el forn planetari, per manca de comburent, però aleshores s’instal·laria el llegendari hivern nuclear, mil anys de fosca. Buscàvem un nou equilibri a les palpentes. Les escasses súper computadores que guardaven la humanitat formaven la xarxa tremendament reduïda d’aquells anys, i la única esperança. La vida, en codi binari, depenia d’unes plaques de silici ionitzat interconectades en búnkers hermètics, d’uns quants cossos humans de reciclatge continu, d’una central d’energia automàtica, miraculosament íntegra en les profunditats de l’Himalaya, i d’un munt de floridures.

El castell encantat

Els programes de conservació viatjaven avorrits per les incommensurables autopistes subatòmiques, revisant els nínxols de cada regne, de cada espècie i de cada individu. Les inacabables files d’arxius vetllaven la vida adormida. D’en tant en tant, es transportava els codis dels relleus, els homes i les dones que pujaven i baixaven de la realitat. Poc a poc, anaren tornant a la vida les espècies que creaven la nova biosfera. Els inerts apaivagaren lentament la revolta i tornaven a la seva estàtica condició. El pla era alhora senzill i complex. Es tractava de reproduir al màxim possible el clímax de tots els gèneres més evolucionats. La humanitat al capdamunt semblava que havia entès el seu paper harmonitzador en el concert de les espècies. S’havien fixat límits numèrics per a la futura repoblació, i també límits a les ambicions, molt similars al capitalisme ètic que es gestava a principis del segle XXI. A finals del XXIII s’establiren les primeres comunitats, al voltant de l’Himalaya. Un èxit al cap i la fi: en tres-cents anys s’aconseguí el que la natura sola havia tardat milions d’anys a crear. Les condicions de vida encara eren extremes, els elements encara païen l’ensulsiada dels inerts, i les seves convulsions doblegaven les voluntats. La decodificació comportava problemes de prioritats i greuges comparatius. Hi havia qui es rendia i tornava a hivernar una temporada, a l’espera d’un temps més suau, però la humanitat repetia la historia i anava repoblant la terra a partir del gresol vèdic. El nou progrés tecnològic era objecte d’una tremenda fiscalitat. S’intentava no repetir l’error fatal. Les noves infrastructures es construïen molt lentament, la utilització dels recursos es mirava amb lupa, i la correcció d’impactes era d’una prioritat absoluta, decuplicant el cost de les obres. La prohibició casi total del motor d’explosió, i la inexistència del transport privat propicià una societat de tipus tribal. Les condicions ambientals i l’onada colonitzadora afavorien el nomadisme.

La xarxa
Els gens angiospermes introduïts connectaren amb el dels himenòpters i els dípters, en relacions inexplicablement factibles en el digital. Es farien paleses l’existència codificada de l’essència, les potències i les seves migracions interregnes. La xarxa patí un episodi de turbulències indescriptibles, i el seu creixement exponencial s’explicaria per la interacció de l’existència vegetal i la dels ocells, la dels dofins amb la dels cucs de terra, en un festival de copia i enganxa que permetia l’espai d’emmagatzement gairebé infinit dels cristalls de darrera generació.
La xarxa era xauxa. La única llum clara en aquell món de fum negre i sol somort. Era el refugi de l’alegria, i reien fins els cocodrils. Allà s’expressava paradoxalment la força vital en tota la seva glòria. Allà la humanitat descobrí la unitat que s’havia entossudit a no veure en els seus mil·lenis de vida real. Però quant Eva i Adam entraren en aquell nou jardí de les delícies, els seus predecessors ja s’havien cuidat de corregir-lo i augmentar-lo fins a l’inimaginable. Els tècnics encarregats de la migració massiva havien comprovat uns creixements brutals del sistema, del tot inexplicables. Els desesperats usuaris, en continua regressió, també copsaren el misteri creixent, però estaven distrets amb l’impotent i terrible contemplació d’un món que se’ls hi engrunava entre els dits, i en masturbacions sadomasoquistes, xàtiques, wèbiques, mobíliques, massmediàtiques, i àdhuc automobilístiques, perduts els canals naturals del plaer i la comunicació. Desprès de mil·lenis d’imposicions encorsetadores, tots eren vells en camises de força . El segle XX els havia immers en l’ostracisme dels laberints tecnològics, i tothom estava sol, i tenia por. Però, tornant al creixement insospitat, no es poden trobar arxius a la xarxa si els cercadors no han estats prèviament programats, i si no tens ni idea de què busques. I qui, en el segle XXI, podia ni tant sols sospitar l’existència genètica de les ànimes?
Com ja he apuntat, foren els angiospermes els qui iniciaren aquell moviment. L’essència del seu ésser, la seva dualitat, en arborescències aèries i subterrànies, el seu aparent hieratisme, el creixement sense fronteres, els seus dúctils sistemes de comunicació, el miracle de la fotosíntesi, amagaven tota la evolució del regne vegetal, que res envejava a l’animal, amb la humanitat al capdamunt. La seva simbiosi amb els insectes en la fase reproductora de la vida real fou el senyal que permeté les primeres migracions d’arxius espontànies. Els himenòpters i els dípters sempre havien despuntat entre els del seu regne, per la multiplicitat i finesa dels seus sentits i per la perfecció dels seus sistemes locomotors i d’orientació, per això foren els primers en sentir el senyal. Així, d’una forma natural en aquell món binari, l’abella s’uní a la pomera, la mosca vironera al salit, i la vespa a la vinya. Uns explicaven als altres el fruir de l’existència immòbil i els seus secrets tel·lúrics, les altres comunicaven el goig del seu brunzir frenètic i les miríades de colors, i tots es meravellaven de les seves funcions en el real perdut i les multiplicaven en cossos virtuals inimaginables.

La Seu. Gener del 2003

2008-05-19T07:52:00.000+02:00

mil trenta cinc

2008-05-19T07:46:00.000+02:00

1035

Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.

llops

2008-05-19T07:40:00.000+02:00

MATANÇA DE LLOPS

He rebut, a través de l’associació solidaria Cuca de Llum i de molts reenviaments, un escrit de na Berenguela Arredondo Juez, del Principat d’Astúries, denunciant una nova matança de llops. Diu que van per les llobes prenyades o amb llobatons. Diu que l’any passat en van matar dotze, amb els seus llobatons. La dona s’indigna, perquè el llop ibèric és una espècie protegida, i es pregunta si no ens hem tornat tots bojos. Jo crec que sí, que estem ben sonats tots plegats. Es compensen abastament les pèrdues de la ramaderia. Fa molts anys que no es parla de cap atac de llops a humans, que jo sàpiga, a Europa. El llop te el seu lloc imprescindible en l’equilibri natural que estem entestats en trencar.
Aporto tota la meva solidaritat a aquesta dona i la seva campanya. Diu que ofereix allotjament per vint persones disposades a defensar els llops. No em costaria gaire d’anar-hi. Fins i tot m’agradaria ressuscitar l’ofici d’encortador. L’encortador era l’home estrany i mig salvatge que tenia el do de parlar amb les bèsties. En hiverns de gana, els llops i els ossos baixaven a rondar els pobles, i la gent llogava aquest personatge perquè se’ls endugués de nou cap a les muntanyes.
Extrapolant, ja em sento una mica encortador virtual. Recondueixo dracs. Els dracs són fluxos de idees que circulen pel plasma planetari. Subdueixen les voluntats com qui no fa res. Les seves víctimes són, per exemple, els defensors dels transgènics, dels aeroports, del creixement suïcida. Reconduir dracs d’aquesta mida no és feina fàcil, però amb l’ajut de molts altres ho anem aconseguint. La Comissió Europea a prohibit l’ús de blat de moro amb gens pesticides i de patates amb antibiòtics. No obstant, Catalunya continua sent la zona amb més cultius transgènics d’Europa. Espanya és l’únic país d’Europa que permet aquests cultius. Ens els han encolomat els Grandes de España, la burgesia i les multinacionals. Em passa pel magí de considerar el llop, com l’àliga, l’ós o la foca monja, com a símbols de llibertat i de vida, en front dels dracs del ferro, el quitrà i la transgènia comercial. I si protesto, formal i fermament contra l’aeroport dels Pirineus, no protesto menys per l’aerovia pirinenca, que ens ensulfata cada dia amb els seus residus. No calen avionetes subreptícies amb iodur de plata. El tràfec aeri canvia el comportament i la composició de l’atmosfera, a les alçades més sensibles. Després els residus van baixant suaument per llacs, rius i muntanyes, per dipositar-se en els organismes de les persones, les plantes i els animals, per més glòria dels marcadors de càrrega tòxica, i jo no entenc com tots plegats podem naufragar tant lamentablement en aquest abisme insondable de inòpia i mediocritat (com deia un professor meu) de la manera que ho fem. Berenguela, estem amb tu, als pics d’Europa.

un gargall de realisme patètic

2008-05-10T07:50:00.000+02:00

JA N’HI HA PROU!

Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.

movilitza't

2008-05-07T09:48:00.000+02:00

EL 17 A LA COOPERATIVA DEL CAMP

Dissabte 17 de maig, a les 11 del matí, es durà a terme una sessió informativa sobre la qüestió dels aliments transgènics. És important que la pagesia local i el públic en general estiguin ben informats sobre aquest tema que per mi és un dels genets de l’apocalipsi, ras i curt. No sóc jo sol qui malfia ja que moltíssima gent de la Seu i àrea metropoblitana ha signat la Iniciativa Legislativa Popular contra la producció al nostre país de transgènics per fins comercials alimentaris i energètics.
L’acte compte amb la participació de Carles Teuler, membre del grup Som lo que Sembrem de Balaguer que du a terme tota la campanya per Catalunya i organitza l’acte a la Seu. Col·laboren l’ADAU (Associació per la defensa de l’Alt Urgell), la Cooperativa de consum la Feixa, la Seu Solidària i l’Associació Cuca de Llum. Assistirà també Assumpta Codinach, ramadera ecològica del Pallars, membre de l’Assemblea Pagesa. És projectarà el vídeo Transxènia.
Mira tu, que content que estic, la societat civil s’organitza i planta cara a les multinacionals de la gana. A veure que passa avui al Parlament europeu on es vota una important moció sobre l’expansió de Monsanto i Cia, les “Males Companyies”. Reproduïm un correu que ens arriba de David Sánchez, d’ Amics de la Terra, a través de Som lo que Sembrem:
Denuncien com la agenda neoliberal de la UE, que imposa un model d’agricultura intensiva basada en tecnologia patentada que només genera riquesa per la indústria, està imposant els aliments i els cultius transgènics, malgrat el fracàs en assolir els objectius marcats per la UE, ignorant l’ampli rebuig social.
Denuncien l’excessiva proximitat entre l’òrgan executiu de la UE i el lobby biotecnològic. Són freqüents, per exemple els àpats de treball, trobades i jornades de la indústria amb la presència d’alts càrrecs de la Comissió.
La presència de la indústria en òrgans assessors clau i l’accés privilegiat a la informació mostren la preocupant proximitat entre els grups de pressió de la indústria i la Comissió. Resultat: marc polític favorable, intents de rebaixar els controls sobre transgènics, aposta decidida de la UE per l’agricultura biotecnològica i milions d’euros de fons públics dedicats a finançar les investigacions de la indústria (que, afegeixo, són quatre famílies ràncies europees).
El mateix que passa aquí dalt, en petit, amb l’aeroport de la Seu, per exemple. Són figues del mateix paner.

contra els transgènics

2008-05-03T08:03:00.001+02:00

Querido/as amigo/as:

El 7 de mayo tendrá lugar en Bruselas una importante votación sobre transgénicos. La industria agroquímica quiere que la UE le permita cultivar maíces que producen pesticidas, así como una patata transgénica que contiene genes de resistencia a antibióticos. Queremos que el 7 de mayo los comisarios digan NO a estas solicitudes de la industria. Únete a nosotros para escribir directamente a los Comisarios Europeos en el siguiente enlace:

http://actua.greenpeace.es/cyberaction/show/un-no-a-los-omg

Muchas gracias

Campaña de transgénicos

hidrocarburs alifàtics

2008-05-01T20:02:00.000+02:00

HIDROCARBURS ALIFÀTICS

M’he interessat una mica pel tema, només per la sonoritat de la paraula alifàtic. És la enèsima guarrada que ens han encolomat, aquest cop els ucraïnesos amb l’oli de girasol. Aquestes anècdotes em serveixen per seguir jugant a un joc que jugàvem a casa els pares: el joc del diccionari i l’enciclopèdia. D’aquí em deu venir la afecció per la sonoritat de les paraules. Ens feiem un fart de riure. Era qüestió de buscar les paraules més enrevessades i, després de riure, explicar-ne el sentit. De vegades la cosa derivava en trobar paraules de sonoritat similar. La imaginació es disparava enmig de rosaris surreals de paraules absurdes i raríssimes, barrejades amb esbufecs de mal de panxa, de tant riure, plorant.
He agafat la mateixa enciclopèdia catalana que usàvem i que he heretat. És la segona impressió de la segona edició, del 1989. He buscat “hidrocarburs”. He trobat l’alifàtic, que és lo mateix que alicíclic, que no és aromàtic, que pot tenir enllaços dobles etilènics o triples (Diccionari de la llengua catana, IEC, 1995). Ves a saber com reacciona això amb la química del nostre cos. Ara troben causants de la fatiga crònica en les fumigacions i pesticides. Quina cosa més estranya! Em sembla que tornaré a estudiar química orgànica, per curiositat, si em deixen els contaminants.
L’article dels hidrocarburs potser va ser revisat des de la primera edició del 75, però no ho crec, perquè, amb la sotragada del 73 que, entre altres coses, va liquidar la llibreria familiar, la consciència de la situació ja era palesa, com podeu comprovar. L’article acaba així: “... les reserves (d’hidrocarburs) no semblen, de cara al futur, suficients per a mantenir gaire temps el ritme actual de creixement del consum”.
Això és història, editada al 75. El seu futur és el nostre present. El consum planetari del 75 fa riure vist el d’avui. Hem pogut seguir creixent, fins a l’elefantiasi actual. I ara què? Ara es disparen els preus dels aliments, els estats injecten sumes immenses de diners, que son nostres, als mercats, o sigui, regalen els nostres diners als grans financers, ens fotem hidrocarburs alifàtics amb l’oli de girasol, fregint reconstituit de peix priònic, arrebossat amb farina transgènica, respirant aerosol d’avió a reacció, salpebrat amb molècules de Cobalt 60, radioactiu, per exemple. Volen l’aigua del Roina, que refrigera grans químiques i nuclears europees, i muta els peixos que hi queden. Com deia la Polla records, ja fa uns vint anys també: “Come (y bebe) mierda y págala!”. Ara sabrem què miren els maoris de l’illa de Pasqua. Cada dia m’assemblo més a un predicador de Hide Park, però espero que noteu les diferències. Una, essencial, consisteix a prendre s’ho tot amb sentit de l’humor i infinita paciència, l’altre que tinc solucions i les practico, fa uns cinquanta anys: Alifàtic, Alibaba, alicate, alioli, aliment, mental. Alifàtic, simpàtic, fanàtic, fàstic, despòtic, gòtic, megalític, fantàstic, mistèric (misericordia), proteïc, roteïc, oteïc, teïc, eïc, ïc, ¨c, ¨ (amb la vènia d’en Papasseït).

les nou magnífiques

2008-04-21T09:27:00.000+02:00

LES NOU MAGNÍFIQUES

Exulto, em felicito, i felicito el renovat president espanyol per la seva decisió. Nou ministres! Majoria femenina! Aquest és un cim de la política del món mundial que fa molts anys que esperava. Espanya, llum d’Occident, es desvetlla, la de debò, no la dels fatxes. Per malament que ho facin, estic segur que ho faran millor que els homes. Com diu ZP: “Chacón serà una magnífica ministra de defensa. Lo harà igual o, si me permiten, incluso mejor que un hombre”. Bravo! Boníssim! Si senyor! Olé! Em direu que no he llegit aquell clàssic que explica com la frivolitat de les patrícies romanes fou la causa directa de la caiguda de l’imperi. I és veritat. He llegit pocs clàssics, així, per voluntat pròpia, però n’he tingut moltes referències. En un ambient hiperculturitzat, en un món amb excés d’informació, has d’anar espigolant aquí i allí, perquè la collita grossa ja la fa la classe econòmica, treballant frenèticament cap a l’abisme.
Estic segur que aquestes dones faran el possible per evitar el desastre, dintre de les limitacions dels seus esquemes mentals i de la dictadura dels homes. Tenen a la matriu l’instint de supervivència que les fa clarament superiors en l’àmbit domèstic, cooperatiu i social. Descollen en arts i ciències. Què dius ara! Dirà el o la masclista de torn, si a la mínima frivolitat ja s’estiren els cabells, si no hi ha res més pervers que l’odi d’una dona. Efectivament responc, tenen defectes més grans que els nostres, en relació a les seves virtuts. Però a més tenen l’instint. El nostre encara és destructor, hiperdepredador, el seu és conservador. La natura no ha fabricat res millor que una dona d’esquerres. La batalla serà mítica: heroïnes lluminoses contra el fat, el destí, que es veu negre com la sutja. La vida és superar límits. A l’home li queda un residu d’instint de supervivència. Una cosa molt fonda, que molts no poden entendre, el fa demanar a les dones que el treguin d’aquest atzucac on s’ha entaforat. A bones hores!
Em direu que és galdosa l’encomiàstica, amb elementes com Na Magdalena, que repeteix a Transports, em sembla. Jo no vull dir que siguin perfectes, vull dir que, en general, gestionen millor que els homes, que podem ser uns bons subalterns.
Em diran algunes, que s’han pogut sentir ofeses per la meva poca destresa, que tinc molta barra, i sí que en tinc, però em sembla que sempre he actuat amb total i profund respecte. Les feromones i la testosterona així com la ideologia, els sentiments o la confusió m’han pogut fer traspassar algun dels límits establerts. Puc, i ho he fet, demanar disculpes i canviar actituds per excessos que un testimoni imparcial podria jutjar com a inoportuns o de mal gust, lluny sempre de l’agressió violent o l’assetjament, sempre en una clara subalternitat i obediència.
La confessió ve a to com a testimoni de sinceritat, perquè estic plenament d’acord en que cal una croada, principalment pedagògica, per donar a la dona el relleu que es mereix, però que són molts també els casos inquisitorials de morals periclitades, els dominis íntims, els odis de les harpies i les gorgones, els traumes que perviuen sota la modernitat, impedint l’eclosió de l’amor necessari. La feina és dels dos sexes.

càncer

2008-04-11T12:25:00.000+02:00

LA HUMANITAT ACTUA COM UN CÀNCER

És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.

reivindicativa

2008-04-04T07:59:00.000+02:00

www.reivindicativa.org

Sort que no estic sol queixant-me dels mals del món. Això em dona l’enteresa suficient per tornar a engegar l’ordenador, posar el Word, escriure quatre paraules, seleccionar-les, anar a idiomes, clicar la “c”, fer baixar dos línies amb la fletxa descendent, la del Cahemir i el Cachemir ( àrab) per arribar al Català, perquè el Word que tinc no aguanta el Català com a llengua predeterminada. Em dona forces la reivindicació, després del pitjor Divendres Sant de la meva vida: acompanyant un amic que acomiadava la seva filla, mentre un altre jove que coneixia s’esclafava el cap amb un puto quad, una altra era en coma per intent de suicidi, també coneguda meva i una quarta de tretze o catorze anys, molt propera, sis hores en coma etílic. Sort que m’han acompanyat una bona colla de joves idealistes aquesta tristíssima Setmana Santa. Vaig estar amb els del “temps de re-voltes”, que baixaven en bici del Cantó, en la seva gira per Catalunya, proclamant als quatre vents el decreixement. Em direu que te un nosequé de messiànica la qüestió, però és gent molt simpàtica, amb una empenta suficient per pujar el Cantó pedalant, arribar, dinar i embolicar-se a conferències i col·loquis fins a les tantes de la nit. També és apocalíptica la visió del cel des de la meva finestra: Pirineus enllà, el cel és una teranyina de núvols d’avió, i ara s’ha liberalitzat el tràfic transoceànic, cosa trista per mi com la mort i el coma dels joves. És tant en contradicció amb les necessitats urgents del planeta que veus ben clar que no hi ha res a fer. És un temps trist el nostre, de final. Sort que els finals duen principis. Aquests joves expliquen com ens haurem d’organitzar en recessió, com ens haurem d’adaptar de grat o de força a una nova situació, per evitar el procés normal d’aquestes situacions que és la guerra. D’aquí a no gaire es parlarà del trànsit aeri de principis del XXI com de la barbaritat més gran que hagi fet la humanitat, juntament amb unes finances basades en una usura de proporcions còsmiques. I qui paga? Naltros, la sang de la terra, pobre terra, per quatre cafres malgastadors...
El títol d’avui, a més de suggerent, és l’adreça d’uns que reivindiquen una odontologia a l’abast del poble, perquè dur una ortodòncia avui és un signe de classe, però poder netejar la tosca o tapar una caries se m’endurà el pressupost que tenia per alimentació aquest mes. Ja menjaré el mes que ve. Naturalment, he signat la seva petició i us ho faig avinent perquè feu lo propi. Això em dona peu a unes disquisicions que també estan parides perquè hi reflexioneu seriosament: deixeu de prendre per el pitu del sereno la gent que fa molts anys que us avisen i us demanen que canvieu d’estil de vida, que no te perquè ser catastròfic, ans al contrari, intenta evitar-la.

aplaudiments i felicitacions

2008-03-18T09:47:00.000+01:00

APLAUDIMENTS I FELICITACIONS

Si senyors. Estic orgullós, per una vegada, dels dirigents d’esquerra ibèrics. Aplaudeixo unes dimissions que segur que han fet tant o més feina que la que hagin pogut fer en el seu mandats. Són actes de normalitat democràtica que honoren els seus actors, com ja va fer en Portabella a Barcelona. Gent treballadora, valuosa, lleial, però que no ha pogut unir prou gent. De vegades la no acció és millor que una acció descafeinada i contraproduent. En certa manera, jo m’he imposat molts anys de silenci. Potser ara convindria que seguís callant, però és que no em vull morir sense dir el que penso. Cogito que l’esquerra necessita retrobar-se amb la seva essència, que no és ni Marx ni Lenin, ni Stalin sinó més aviat Jesus el Crist, però és que el poder tot ho tergiversa. En el seu temps va ser revolució, una religió de l’amor, quin disbarat! Mira, de moment, el que m’ha agradat més de la legislatura montillesca és un cartell institucional molt florit que resava: “L’amor és lliure”.
Ja fa temps que penso que no hi ha gran cosa a fer, racionalment, per esquivar el que ens cau a sobre amb una lentitud exasperant. Per no desesperar em prenc la vida com un joc, un somni, una pel·lícula interactiva. La batalla és perduda de bon principi, però no la guerra. Jo voldria que l’esporgada fos controlada, que els mils de milions d’humans que sobren tinguessin vida, el més digne possible, mentre una urgent planificació familiar i una nova economia produïssin una lenta però dràstica reducció de la població.
Volar coloms, si, volar coloms, com em deien fa trenta anys que els feia volar i ara tothom cacareja sostenibilitats, decreixements i canvis climàtics. Com que el temps em va donant inexorable la raó, em sento cofoi i esgarrifat d’haver-la tingut. Enviaré una foto que he pres d’una de les manifestacions de l’anticrist apareguda damunt de casa, per si l’editor la vol publicar com a il·lustració... “Estranys signes apareixeran en el cel.”
Tornant a esferes més properes, crec que un líder d’esquerres no s’hauria de limitar a l’esfera política i parlamentària. La seva feina hauria de ser molt més cívica. Hauria, com els bons executius, de dur moltes batalles, en molts àmbits, hauria d’activar amb el seu esforç diari la xarxa social inconnexa. S’hauria de multiplicar, atomitzar, diversificar, clonar, expandir, ubicuar, fondre’s amb el poble. També ha de saber prendre consciència i explicar amb coratge i anticipació el canvi brutal que, de grat o de força, haurem de fer. Al Jordi Ausàs, que vull felicitar per el seu coratge, se li gira feina. Com deia Joan Ganyet en un article: “Quan una idea és bona, és imparable”. Tampoc m’agrada el senyor Herrera fent un discurs verd davant de vells amb mocador vermell al coll.

Estranys signes apareixeran en el cel

2008-03-18T08:59:00.000+01:00

Manifestació de l'Anticrist davant de casa

Ressucito aquest escrit del juny de 2007, censurat pel diari Segre

2008-03-17T09:47:00.000+01:00

LLIBERTAT PER JOSEP PÀMIES

Mireu, jo no sé gaire què pensar dels transgènics; sobre la llibertat si que tinc un criteri més clar i exigeixo la de l’espècimen humà que m’ocupa, com desitjo la condemna a treballs socials dels presidents de banca, siguin Fainés, Forneses o Botins, com voldria col·lectivitzar la duquesa d’Alba i els Grans d’Espanya, en Valls Companys, l’Inditex, l’editorial Planeta o el Grup Z o les quatre multinacionals de l’alimentació. També revisaria els drets o abusos de propietat de molts cacics locals, escurçons negres i companyies SL. Ui! Si en faria de coses, si fes com fan els que manen, els que tenen caler llarg i encara malden per allargar-lo. Jo no vull més calers, en vull menys, sense caure en la misèria. No vull manar, deixo que em manin les 346 cadenes de l’existència. També tinc criteri, sol, solitari, només he aconseguit una adhesió a les municipals, que jo sàpiga, d’un altre municipi. El meu vot, nul, era el del Ieti. Com diu la defensa d’en Pàmies, “som el que mengem”. Ai las! prou que ho sé. El que menjem. “Come mierda y pàgala” deia la Polla Records, si no m’erro. Encara vaig tenir sort que ma mare m’alletà fins a l’any. Ves a analitzar la qualitat d’aquella llet de post guerra. L’aigua en tot cas era infecte. Pixats de tot el país, grosserament reciclats, adobats de totes les contaminacions del “Desarrollo”. La platja de la Barceloneta era podrida, negrosa, els peus s’hi enfonsaven. Les clavegueres de la ciutat, de la Cros per Sant Andreu i el Poble Nou, deixaven rius de colors a la platja verinosa en un paisatge industrial dantesc. Vaig créixer menjant vísceres de totes les bèsties inflades per la dictadura del creixement i mortadel·la d’olives. El canal de la Reina Isabel, que regava l’horta del Prat i la Zona Franca baixava negre de totes les metzines que després es venien al mercat de Sarrià. L’aire, l’aire era tòxic, sobretot quant baixaves a ciutat, de la Diagonal avall. Tinc varies infeccions hospitalàries cròniques. Ara els nostres fills surten asmàtics, al·lèrgics, en un debilitament general del sistema immunitari. Sóc una merda sortida de la merda, però tinc criteri. Les coses han millorat per nosaltres. Ara són més netes i polides. Hem exportat la misèria a altres bandes del món. Ara sabem que 60.000 productes usats en l’alimentació, la construcció, etc, són més tòxics a llarg terme del que es pensava, que l’uralita era feta d’amiant, que modifiquem el clima, que hem de canviar ipso facto. Sabem moltes coses. Tenim un sistema de reparació de gens fenomenal. Ens en podem sortir, però, com deia mon pare en la intimitat: “Aquest món aniria molt millor si rodessin uns quants caps”, i posava com a exemple el Sultà de Brunei. Josep Pàmies és el menys culpable.

decreixement transgènic

2008-03-15T09:53:00.000+01:00

DECREIXEMENT TRANSGÈNIC

Amb la vènia, voldria anunciar dos fets que es sobreposen i complementen i que s’esdevenen aquests dies per l’Alt Urgell i Cerdanya, segurament també per Andorra. Un es la recollida de signatures per una Iniciativa Legislativa Popular, patrocinada per el grup Som lo que sembrem de Balaguer, que té com a objectiu la prohibició del cultiu de transgènics per a usos comercials. Com a col·laborador fedatari, recullo signatures personalment i a la porteria de l’institut de la Seu. Els de Cerdanya interessats podeu signar al Tupí de Bor i al Celler de Bellver, que jo sàpiga.
Els motius de la campanya, per mi, estan sobradament justificats. D’una banda la monopolització del mercat de l’alimentació és intolerable, d’altra, no en sabem encara les conseqüències sobre els medis interns i externs. Són motius semblants als de la moratòria nuclear: els límits de les aplicacions tecnològiques al mercat, la consciència de les set generacions indígena.
L’altre esdeveniment es l’arribada de la caravana del Decreixement. Es preveu que arribin pel Port del Cantó, en bicicleta, i allà els anirem a rebre, representants de les associacions Cuca de Llum, la Freixa, la AVAVB (Veïns de Bar) etc. Aquest dissabte hi ha una “runio” al Casal de Seu, per organitzar les activitats i la publicitat. Decréixer, decréixer, descansar els nostres ossos estressats i contaminats. Reviure, reviure, donar un sentit en aquest acabament esllanguit. On penseu que anem, amb el petroli pujant tres dòlars diaris?
Resa el díptic de presentació de l’iniciativa, esdevinguda a Les Cotxeres de Sants de Barcelona el 15 del corrent: “El decreixement és un concepte filosòfic, polític, econòmic i social que s’oposa a l’omnipresent consens polític actual sobre el creixement econòmic i que es presenta com una alternativa amb l’objectiu de refer les actuals relacions de producció, consum i humanes. El decreixement no proposa viure “menys” sinó “millor””.
Fa trenta cinc anys que ho visc i ho pregono. Sóc el boig de la colina, l’extraterrestre, el mutat genèticament. El boig ha estudiat i ara és un perillós mico filós. Ha estudiat història econòmica, tres cursos de la mastodòntica UNED, i no ha trobat res més assenyat en teoria econòmica que la supressió dels interessos, per superar la crisi que ve. Posem-hi un 0,25%, per despeses de gestió? Arriba la reconversió del sector bancari i financer. Serà divertit el naixement de l’economia verda.

el projecte de desenvolupament sostenible del baridà

2008-03-10T07:53:00.000+01:00

EL PROJECTE DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DEL BARIDÀ

El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...

de l'interès i dels assassins

2008-02-25T09:16:00.000+01:00

DE L’INTERÈS I DELS ASSASSINS

Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.

silvicultors de pa sucat amb oli

2008-02-16T08:39:00.000+01:00

SILVICULTORS DE PA SUCAT AMB OLI

Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”

catalans!

2008-02-09T08:46:00.000+01:00

CATALANS! (I ANDORRANS!)
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.

altermundisme

2008-01-31T21:49:00.000+01:00

ALTERMUNDISME

Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.

grimègia

2008-01-27T08:00:00.000+01:00

GRIMÈGIA

Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.

és molt bo

2008-01-21T08:11:00.000+01:00

ÉS MOLT BO

És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”

estic molt content

2008-01-14T08:53:00.000+01:00

ESTIC MOLT CONTENT
Voldria fer notar el creixement del que podríem anomenar la tendència neo-megalítica. Aquella va ser una gran civilització, amb l’error fonamental de cremar boscos primigenis per fer sortir les últimes feres. Ara fem igual, perquè el petroli eren boscos d’altres eres. Tampoc se’ls pot culpar a ells perquè era la pràctica consuetudinària, des que l’home va dominar el foc, per allà el paleolític superior, encara plens de pèl i amb cara de goril·la. S’havia de sobreviure. Va durar uns quants mil·lenis aquella magnífica cultura, potser matriarcal. El seu èxit es basà en la destral de bronze, i l’exportaren, estenent-se, com a mínim de Groenlàndia al Pròxim-Orient. També se l’anomena civilització Atlàntica, perquè el comerç i l’expansió es feia per via marítima. El centre megalític més impressionant és a Malta, més que Stonehedge. El nostre paisatge es conformat d’aquella època. Van inventar la mitologia, i els temples, i les ciutats, i l’astronomia i... el marge. Amb parets seques ciclòpees van fertilitzar tots els vessants de totes les muntanyes i de tots els desnivells. Milions de quilòmetres de paret seca. Moltes han estat reconstruïdes, es clar, i moltes altres construïdes a posteriori, però amb la mateixa tècnica elemental, com l’esglèsia del meu poble és romànica del segle XVIII, la més gran del Baridà, bellíssima, a punt de caure. Molts orris d’aquestes muntanyes són vestigis vivents d’aquella època daurada.
El neo-megalitisme segueix aquests costums mil·lenaris que tant bons resultats han donat. Tant sols amb una variant, fonamental: enlloc de defensar-se d’una natura brava, la defensa: enlloc de carregar-se el bosc primigeni i la seva fauna, el reconstrueix. Perquè? Perquè és essencial per a la vida, que és molt més del que coneixem.
Estic molt content. Fa un any vam endegar un Projecte de Desenvolupament Sostenible a Bar, i ara ja hi han tres persones més capaces d’ensenyar com es fa paret seca. Mouen unes pedres de tres o quatrecents quilos, i les arrengleren bé, ben falcades, ben ajustades, amb una bona contra paret de drenatge. Desbrossen camins centenaris amb eines mil·lenàries que aprenen a usar i també modernes, identificant espècies, fent biomassa amb les restes, restauren el paisatge megalític, tots ens escalfem de la llenya petita que fan, fotent-li butifarra al gas-oil. Però el que em fa més content és que no estem sols: hi ha una brigada de dones a Pallerols que fa el mateix, i brigades de la Forestal Catalana per San Juan, que són tots amics meus, neo-megalítics de primera fornada, hi ha la gent de la Fundació Pirineu Cultura que fan una feina encomiable. Aquest any fan tanques tradicionals i poden els arbres de les vores de prat, que conformen el paisatge cerdà, que cau de pur abandó, entre urbanitzacions que surten com carreroleres. Hi han les brigades del Parc del Cadí, amb especial referència a la de Gisclareny: el meu amic Oriol i un home gran del país. Hi ha la gent d’Aransa, que han reobert camins. Les de Socarrel, de Montellà, i els que em deixo, i els de fora, que són molts. Molta gent de tendència neo-megalítica que aviat poden ser caps de colla. Netegem fonts i recs, reobrim camins, endrecem rocs, estudiem, refem marges, volem viure dels interessos del “capital bosc”.

crisi de construcció?

2008-01-13T13:01:00.000+01:00

CRISI DE CONSTRUCCIÓ?
No, no, cap crisi de construcció, més aviat crisi de concepció. Donen i rebeu com a mala notícia la desacceleració del creixement econòmic, quan aquesta és una dada que s’hauria de celebrar amb xampany. Esteu estudiant i muntant empreses i infrastructures per un món que no existirà, que és pura entelèquia, impossible, que no pot ser, primitiu, esquifit, curt de mires. Això d’anar a la teva, d’aventurer, a fer fortuna, s’ha acabat. Qui estudii per fer diners és que no ho te res de clar, que no entén res, com jo, per exemple.
Si, després de fer de classe mitja baixa des que tinc ús de raó, ara vull fer de classe mitja mitja, i és que la raó, amb el temps es va perdent. He viscut, primer de pària, marxant de casa, després de jornaler, proletari, després subaltern, el de sota, porter, el que alguns veuen com un moble, i crec que durant aquests anys he fet la tasca més important que es pot fer avui en dia: he practicat la contenció, d’una forma metòdica i constant. No ascetisme, no confonguem, no em vull privar de quasi res, però si que he anat, i vaig, molt justet, perquè he volgut. Per un mínim sentit de justícia que em van poder inculcar a casa, que va explotar dins meu quan vaig veure el món amb els meus ulls. I ja està. No hi ha res més. Hom no vol tenir la Raó, però hi té tendència, s’hi submergeix. He fet carn les meves idees, durant cinquanta anys. La gent em deia, i em diu: “No ens pots obligar a viure com tu!”. I es clar que no, jo no vull manar ningú, cadascú rebrà el seu bany de raó, és ella qui mana. Potser us cansa el to profètic, a mi també, no me’n sento de profeta, ni de capellà. Sóc un Napoleó diuen molts, que ha desaprofitat la seva herència. Us puc assegurar que en gaudeixo de l’herència, i l’exerceixo, i no s’acaba, i un dels més grans tresors que he heretat és la paciència.
I tornant a la construcció, jo també exerceixo del ram. Faig paret seca. No se m’acabarà la feina no. N’hi ha per tothom. Tots els desvagats de la construcció hi tenen feina, a reconstruir el país, a formar el gran bosc jove que tenim, a recuperar mils de camins que s’han perdut en cinquanta anys de futurisme neurastènic. Hi els que juguen a rics de película ho pagaran, i tant si ho pagaran, amb molt de gust.

Benvolguda Sra Eulàlia

2008-01-05T20:21:00.000+01:00

BENVOLGUDA SRA EULÀLIA

És veritat que fa mesos que no surt res meu en aquesta revista. Si torna a sortir coses serà perquè vostè haurà insistit, així de fàcil, o de difícil, segons es miri. Jo també lamento aquesta absència, si vol que li digui. M’agradava expressar-me en aquest medi tant local, tant proper i, a més, és l’únic lloc on em pagaven l’òbol per el que escrivia. Normalment, quan una font s’eixorca, és perquè hi ha secada que és una circumstància que té molts orígens, vegi sinó com s’asseca el nostre país.
Un motiu poderós és que he estat fent el Curs d’Aptitud Pedagògica. Actualment aquest curs és molt intensiu: cinc matèries quinzenals amb quatre treballs cadascuna, dissabtes presencials a Lleida, amunt i avall, 90 hores de pràctiques a l’institut (abans amb una ja feien) i, finalment, la memòria, que m’ha tingut ocupat aquestes festes, en la soledat més fera. Avui l’acabo d’embastar, i ja sento com un alleugeriment. I és que, senyora, jo sóc d’uns orígens en què el deure era per sobre de tot i ho absorbia tot. Procuro curar-me d’aquesta malaltia, però encara hi estic bastant enganxat. M’obsessiono, m’obnobilo.
I miri, els darrers mesos costava publicar, no acabava d’anar fluida la cosa. La gent de la revista és molt simpàtica i molt atenta, però, no sé...
En tenien un per publicar de fa temps, i no el treien, i no deien res i la inèrcia fa passar un més, i dos, i creus que no els interesses, i ho vas deixant correr. I és que, senyora, qui no plora no mama, i qui no dona la tabarra no publica, a no ser que estigui consagrat.
Publico també, d’en tant en tant, al Periòdic d’Andorra. Em sembla que per la Vila també corre. Allà, de vegades, també hi tinc problemes. Si hagués d’esperar que em truquessin ja fa temps que no hauria tret res. Si es vol publicar, s´ha d’insistir, i trucar a redacció, perquè et tranquilitzin la paranoia, i fer-te un foradet, per poder respirar.
I no els he trucat els del Viure, miri, hom es cansa de pidolar, de lluitar per una causa que si no fos pels miracles de déu i de la ciència ja seria perduda. Ara tinc una tàctica nova: sóc el meu propi editor. De moment no em llegeix gaire gent, però és igual, perquè és un racó del meu cau, obert al món. No tinc cap pressa. Escric gairebé a diari, sovint envio coses que no em publiquen, que vol que en faci de les meves criatures? Que me les mengi, com Saturn, Chronos, el temps, que tot ho devora? Que les desi en un fitxer de l’eternebre, com deia Man Ray? Que les vagi a vendre o a regalar per aquest mercat cruel i voraginós d’allà fora? No, no, senyora. Si vol llegir-me, a jordiporter.blogspot.com se’n farà un tip i, a més, gràcies al seu interès per la meva salut, espero poder dir-li que no sóc mort des de les planes d’aquesta revista que llegim tots dos. És l’encàrrec que he rebut a través del meu fill, que el va rebre d’un veí, la germana del qual va parlar amb vostè per telèfon. Gràcies.

rosari batraci

2008-01-03T09:02:00.001+01:00

ROSARI BATRACI

Preguem germans perquè aquest sacrifici seu i nostre sigui agradable a déu pare totpoderós. Podeu seure. Avui parlaré dels amfibis, ja que aviat no es podrà fer altre cosa que parlar-ne puig s’hauran extingit. No es tracta d’una espècie, d’una família, ni d’un ordre, sinó de tota una classe d’animals que està desapareixen. Els recordarem en les nostres pregàries, els anurs i els urodels, els que tenien cua i els que no en tenien, les granotes i els gripaus, els tritons i les salamandres, també les cecílies, sense potes.
Però què els mata, què? Inquireix la veu de la raó i es gasten molts diners en esbrinar-ho i resulta que és un fong, afavorit per la contaminació i el canvi climàtic, que s’estén fins als santuaris de la selva verge, fins als cims i racons del Pirineu. És el Batrachochytrium dendrobatidis, de nom de guerra Kytrid. S’està a la pell, i com que els grapals i granotetes respiren per la pell, si el bolet floreix massa, malament. Mira, curiosament, natros també tenim el sistema respiratori cada cop pitjor. Total, els pulmons només són pell girada, i els neumococs, hostes residents. Mira, l’altre classe en extinció galopant és la dels mamífers. Trobarán culpables: que si grip aviar, angina mustèlida o esfuirada bovina, però si mireu darrere el catafalc on penjaran el cap del turc veureu una massa humana ingent que s’estén fins a l’infinit, i tindreu una taronja florida a la mà, la mirareu, perdreu la mirada en l’horitzó ple de gent i concloureu: ostres! és el mateix...
Poseu-vos drets. Preguem: Preguem germans per les ànimes d’aquesta classe que ens deixa, preguem pels seus ordres i subordres, per les seves famílies i per tots els individus, espècies i gèneres que han perdut i perdran la vida: de l’ordre del anurs, subordre d’Arqueobatracis, família Ascafidae, preguem per vosaltres, família Bombinatoridae, preguem per vosaltres, familia Discoglossidae, preguem per vosaltres, família Leiopelmatidae, preguem per vosaltres. Del subordre dels mesobatracis, família Megofridae, preguem per vosaltres, família Pelobatidae, preguem per vosaltres, famílies Peloditidae, Scafiopodidae, Rhinofrinidae, Pipidae, preguem per vosaltres. Del subordre dels Neobatracis: famílies Sooglossidae, Rhinodermatidae, Ranidae, Petropeteditae, ... preguem per vosaltres. De l’ordre dels Urodels, subordres Criptobranchiodea, Salamandroidea, Sirenoidea, famílies... pregueu per nosaltres i aneu-vos-en en pau.

bon nadal

2007-12-28T08:44:00.000+01:00

BON NADAL

Mireu, el que ara transcric ni és d’última hora ni és meu: és del més passat i és de mon germà Martí. El que explica segurament es repeteix ara mateix en les aigües fredes mauritanes. És la meva nadala, a la salut dels paries del món:
Mentre nosaltres, ben grassonets, ben calentets, ben borratxos de poder, perpetuem fins l’inconsciència la nostra particular orgia –i vinga AVES, i vinga Meeting Points, i vinga SIMOS–, 56 germans moren, de set i de gana, rodejats d’una immensitat d’aigua salada. Ho llegim, ho veiem, ho escoltem, amb la mateixa sensibilitat que ens desperta un partit de futbol, una baralla domèstica entre famosos o un debat parlamentari sobre el sexe dels àngels, però no és ben bé el mateix.
Jo ho imagino així: puges al cayuco, tan resolt com mort de por, després d’haver pagat una fortuna, tot el que tenies i, probablement, també, el que no tenies, i penses, com tothom: me’n sortiré. Fins a 150 persones amb les mateixes cabòries s’embarquen a la fràgil barcassa clandestina. Poques hores després de veure la platja allunyar-se, t’adones que alguna cosa no rutlla: el motor s’ha aturat, i no tornarà a engegar-se.
La por, com totes les coses, pot olorar-se. Homenots joves i forts i fibrosos de quasi dos metros ploren com nadons desemparats, i els més serens han de fer mans i mànigues per evitar que el pànic col·lectiu bolqui l’embarcació. Passes dies i nits enmig del no res, a la deriva, i et promets: me’n sortiré, i recordes la platja i la família i els amics i la coca-cola a la plaça del poble i la noia amb qui et vols casar i les cançons de bressol de l’avi, i comença a minvar el menjar i el beure, i arriben els primers deliris.
Una matinada, ja no saps ni quants dies fa que et vas embarcar, ja no saps ni quants dies fa que vas menjar i beure per darrera vegada, notes que el company del costat no es mou. El toques; el seu cos està gelat i rígid. Els vius us mireu i, sense necessitat de parlar-ne, el llances per la borda, xoff, i et desitges millor sort. Aleshores, com si l’infortunat company de viatge hagués donat el macabre tret de sortida, comença un infernal degoteig de morts, xoff, xoff, que són lliurats al mar sense més cerimònia.
Un parell de vius decideixen acabar abans d’hora amb el suplici, i gasten la darrera energia en abraçar per sempre les onades, xoff, xoff. Passen els dies i les nits, t’acostumes a l’horror, i, quan ja estàs a punt de rendir-te, quan la nebulosa melancolia i el somni febrós han vençut a les ganes de viure, quan ja t’has resignat a iniciar el viatge sense retorn i, senzillament, esperes que la mort no sigui gaire dolorosa, un vaixell maurità et repesca i et du a terra ferma.
56 germans morts, penses, uns dies després, mentre l’avió que et repatria sobrevola la mar platejada. Des de la finestreta, vist de tan amunt, l’oceà sembla ben inofensiu. Més compungit, més dolgut, més espantat, més fràgil, demà tornaràs a provar sort. Tota la vida et perseguirà el xoff.

amor sobre totes les coses

2007-12-28T08:15:00.000+01:00

AMOR SOBRE TOTES LES COSES
Cada dia m’adono més dels abismes que ens separen, les persones, les idees, les mentalitats. Deu ser allò de la consciència del buit. La matèria també és així: pulsacions estranyes, que no són ni materials sinó magnètiques, vibren i graviten al voltant de nuclis no menys immaterials, a distàncies siderals. Si en lloc d’orbitar corren per cables a 300 000 km/s en diuen electricitat o llum. O sigui que som llum organitzada, molt tènue, entre espais de foscor infinits. Que bonic. El que no trobi miraculós que siguem vius, i fem coses, i ens estimem és que no capta la grandiositat de l’existència. Som com un enguirlandat arbre de nadal, ple de llumetes i reflexes i regalets penjant, un ecosistema on pul·lulen milers de sers vius i molècules complicadíssimes previves que ens ajuden o ens foten, som un camp de batalla, som la llum de la terra, com diu en Raimon.
Seria fàcil, amb la consciència de tot això, deixar-se portar per l’esdevenidor, que supera vastament el nostre enteniment. I és el que faig, deixar-me portar. Interactuo en el meu entorn com bonament puc, amb la millor intenció, però ja deia el meu avi matern que l’infern és empedrat de bones intencions.
No dubto de la bona fe de la gent, però en puc comprovar els resultats, que no són gaire galdosos que diguem: estem en preextinció, mira. Un altre motiu per la no acció taoista. Cal però divulgar l’alarma: Eh! Senyors! Que això s’acaba! I cal apuntar solucions, per minses que siguin les nostres possibilitats. Per això un servidor estima, i fa coses. Estima la gent, però molta es gira, perquè ho veuen d’una altre manera, estima la terra, i per això fa un programa de sostenibilitat per el seu poble. I com que preveu que tornarem a anar a peu, reobre camins. Lo de passejar turistes és subsidiari i fràgilment conjuntural. I com que l’erosió i l’abandó s’enduen la terra fèrtil, refà marges, amb una colla que intenta recuperar l’esperit del treball col·lectiu de no fa tants anys, uns anys llargs, mil·lenaris, no tant monetaristes. Puc donar fe que ens hi esforcem, que treballem a fons el concepte de sostenibilitat, una de real, no la que ens obliga a produir i consumir com trenta africans per càpita. Els inconvenients, els errors, cauen, com una pedregada, com en qualsevol procés creatiu, qualsevol acte d’amor. El primer és el capità hivern. Sempre guanya aquest mal parit. Batalles i batalles, però ell avança inexorablement, vencedor, i tu, si vols sobreviure, t’has de retirar als quarters, a esperar el bon temps.

va

2007-12-17T19:42:00.000+01:00

VA

Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.

ones

2007-12-17T19:37:00.000+01:00

ONES

Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.

questions d'estil

2007-12-08T09:09:00.000+01:00

QUESTIONS D’ESTIL

Últimament em censuren bastant. Reconec que, de vegades poder sóc massa groller, o que explico vivències i notícies des d’una banda massa personal, per això acoto el cap i accepto el fet i a una altre cosa, papallona. Si en tres dies no em publiquen, ho llenço al blog. De vegades em fa vergonya rellegir-me, però és el meu estil. Hom és una mica esclau del seu estil. L’estil és independent, va per la seva, fa el seu camí. Ha de créixer, evolucionar, madurar, només és pot fer treballant, escrivint, pensant coses i dient-les. N’hi ha d’altres que tenen un altre estil. El que vull explicar avui és l’estil “braguetada”. N’hi ha que el practiquen amb molta classe i tenen el paradigma en el nostre anterior cap d’estat. Quin geni! Quina figura! Confesso que no puc garantir al cent per cent la veracitat de les informacions, però confio en la meva font. Resulta que en aquest país pre-revolucionari d’aquí sota es va decidir construir l’AVE Madrid-Lleida. Resulta que, al contractar l’execució de l’obra, un comissionista va cobrar 48 milions d’euros. Es diu Alejandro Agag i celebraren esponsalici i casori amb la pubilla Aznar, en una boda reial que vam pagar natros, servents. Berlusconi, un dels invitats, era amo d’una bona part de la societat contractant. Però això és una minúcia al costat del negoci del AVE a Guadalajara. L’estació és a deu minuts de la ciutat, en un poblet que es diu Yebes on s’arriba per una carretereta d’un carril. Resulta que el senyor Fernando Ramírez de Haro espòs de la molt honorable Esperança Aguirre, i família tenen mil sis-centes i tantes hectàrees, per allà, comprades a baix preu a sa mare. La més beneficiada ha estat la seva tieta, la senyora Teresa Miquela Valdés, en propietat de la qual es feren les andanes. Ha decidit fer la urbanització “Valdeluz” (Avelandia), 9000 vivendes, en terrenys requalificats el 2001. Aquesta “requalificació” ha estat consumada per el senyor arquitecte municipal, Jaume de Grandes, germà de Lluís de Grandes, diputat del PP, i d’Alexandre de Grandes, cap de prensa de la senyora Aguirre a Madrid. Segueixen sent grans els Grandes, segueixen sent els mateixos que fa tres cents anys.

vuitanta

2007-12-04T07:27:00.000+01:00

VUITANTA
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.

anyorança

2007-11-08T19:11:00.000+01:00

ANYORANÇA

Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’un hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obra la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalaxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo sa sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.

hola Xart

2007-10-30T16:21:00.000+01:00

HOLA XART

Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.

el trèmol i l'astròleg

2007-10-14T10:35:00.000+02:00

EL TRÈMOL I L'ÁSTRÓLEG
El trèmol és un arbre preciós, de la família de les betulàcies em sembla. És, si no m'equivoco, el bedoll vert. Hi ha el blanc, característic del solei de la muntanya mitja, dels boscos boreals del Canadà, de la Siberia i de la Patagonia nord, i el vert, que l'acompanya, fent tremolar totes les fulles de revers blanquinós i pubescent quan l'acaricia la més mínima brisa. També poblaven la plana europea i l'americana. Encara se'n veuen imponents vestigis entre l'asfalt. Són arbres molt útils alhora que estètics: per citar-ne només uns quants usos, les seves gemes, que surten enmig de l'hivern, són comestibles i segregen una melassa molt alimentícia, providencial quan la gana apreta; la seva escorça admet múltiples usos, des del medicinal fins a la construcció de canoes, passant per la confecció de pisarres i taulells d'anuncis per les comunitats endoecològiques precolombines. És un arbre molt pintat per l'ecola flamenca.
Hi han molts astròlegs i moltes astrologies. En una, no se si la maia o la inca, el meu deu protector és el de l'obscuritat. La veritat és que m'agrada la fosca i la penombra, són acollidores i relaxants. Fa uns anys que comentàvem amb el meu fill gran la intensa coloració verda dels prats. Un color fosforescent, com el que agafa el decorat quan el sol es lleva o es pon. En dèiem el verd atòmic. Ara, ara que s'ha demostrat que rebem un quinze o vint per cent menys de llum que fa vint anys entenc aquesta extranya coloració: és el meu déu que em protegeix de morir rostit pel canvi climàtic. El problema és que necessitem tots aquests fotons que s'escapen espai enllà. Els necessitem per l'evaporació. Per provocar una bona època de pluges, com les d'abans, potser haurem de demanar als russos que ens deixin aquesta nova potent bomba no radiactiva. En tirem unes quantes al mar i a esperar que plogui... aigua amb sardines a la brasa congelades.
Hi ha també l'astrologia celta, basada en els arbres. Segons quin dia has nascut, el teu arbre pot ser un roure, una figuera, un trèmol, fins a dotze. Jo sóc bastant celta. Em sento celta. A part que mon pare va fumar aquest tabac molts anys, quan un paquet valia tres cèntims, un duro, la meva étnia és celta, bretona, al cinquanta per cent. El català també te indubtablement un percentatge de genètica celta. El meu arbre és el trèmol, per aixó li tinc un especial apreci. Per aixó l'altre dia em comparava a una fulla de trèmol. Un error tipogràfic va imprimir trèbol. Jo no és que tingui res contra el trèbol, ans al contrari´, però mira, prefereixo ser molt més una fulla de trèmol que de trèfola. Sóc més gran, tinc el verd i tinc el blanc. Sóc peluda, d'un borrissol suau i agradable. Ballo amb la brisa i el sol. Canto a la vida i a la fulla del trèbol allà baix, entre la gespa.

hom

2007-10-14T10:31:00.000+02:00

HOM
Hom sovint s'avergonyeix del seu gènere. Si no fos que es distingeixen individus en estadis d'evolució diferents l'existència seria intolerable. Em refereixo, per exemple, al fet de que només un petit percentatge de dones te accés als nivells alts de la recerca i l'administració d'empresa. Fixeu-vos en les aules dels col·legis i les universitats: les noies descollen per tot arreu: es veuen més, perquè fan més goig però també perquè n'hi ha moltes més, i més conforme els estudis avancen en dificultat. Les dones, senyors, ens donen trenta mil voltes. Aquest és l'axioma de sortida. A partir d'aquí, uns reaccionen d'una manera i uns altres d'una altra. Hi ha qui admet el fet i s'hi acomoda, perquè el fet és cómode per els homes: les posicions subsidiàries t'excusen de les grans responsabilitats, ja ern tenim prou amb les petites. Que el nostre lloc sigui confortable no vol dir acomodatici. He sentit dir a una gran persona que la humanitat és a la terra no per competir sinó per unir-se, i estic completamernt d'acord. Els homes, senyores, fan el gallet per complexe d'inferioritat. Quan hom utilitza la força bruta fa perviure l'home de la caverna. Aixó, tant senzill, és difícil d'entendre. La humanitat encara s'hi debat, com els porcs a la porquera. I és que les coses tant senzilles són molt fàcils de tergiversar. Només cal mirar l'esglèsia catòlica, que és bastant a les antípodes del que predicava el seu capdill. Mahoma, otro tanto, Brahma, tot amor sublim, degenera en les castes (Plató també ho feia), i mireu com juguen a democràcia els de l'oligarquia europea. Contes xinesos – diuen molts – i és que no n'hi ha per menys.
Llavors desfan el camí i el tornen a fer de per lliure, i fan marrades, i es perden i s'equivoquen, fan la seva vida. Jo transformaria la teoria de les Dues veritats d'Averroes en la de la Vora set mil milions de veritats. Tots, al final del camí, arribem al mateix indret, i no em refereixo només a la mort, sinó sobretot a la vida.
El que passa a Sud Àfrica amb els que violen nenes per curar-se del Sida és quelcom d'espantós, difícil d'entendre. Suposo que ens hem de posar en situació, que la gent allà estant vivint situacions horripilants, educacions nefastes, i la típica tàctica blanca de la aculturació per drogues, com també es parla de l'aniquilació dels aborígens australians, de pederastias massives. Els deixem fets una piltrafa, perduda tota dignitat i esperança, els deixem com draps bruts, i llavors els podem exterminar, amb l'acquiecència de l'opinió pública d'aquesta part del món que a après a utilitzar el pensament formal, però en lloc d'utilitzar-lo pel que serveix, és a dir per l'harmonia, l'empra per la seva infame hegemonia. Qui és el dolent? Jo crec que més nosaltres que no pas ells. Nosaltres, amb el nostre inconcient benestar provoquem, per cadena de reaccions, aquests fets monstruosos. Ep! Tampoc s'ha de dramatitzar massa. A l'época del Franco, aquestes notícies esgarrifoses es concentraven en un diari que es deia El Caso.Un periódic que alimentava el morbo, la part fosca de la parróquia, perquè les comares cultivessin la seva por sota quatre candaus, i els homes reprimíssin les seves dèries insanes. Ara alguns blancs van a follar nenes a Indonesia o a Cuba, o se la pelen miserablement davant de la pantalla.

somnis

2007-10-10T20:46:00.000+02:00

SOMNIS

He tingut un malson horrorós. Em trobava amb mon pare. Feia temps que no el veia tant viu. Érem pel carrer, i va i em diu, així, tranquil·lament, com si res: “Saps què Jordi, ara m’he fet de Convergència.” Us podeu imaginar la meva sorpresa i el meu esglai. Un home capaç de posar a la porta del despatx de la seva direcció-general de cinematografia, als vuitanta del segle passat: “Can Seixanta”, i a sota un organigrama del tipus: Torrecollons en Cap, Sots-torrecollons i subalternitat de la torrocolloneria, etc. Un home que volia una Escola Catalana de Cine, que va voltar totes les escoles bones d’Europa, que va fer uns informes i uns plànols que jeuen en la inutilitat, per moltes medalles i creus que li posin. “No fotis!?” – m’exclamo – i després, com ell solia dir: “En fi, tu mateix, ets lliure, tothom te el dret d’equivocar-se”...

M’estimo mil vegades més el somni de l’altre nit del Manolo, un germà polític que també viu a Bar, a l’arrabal. No podré mai explicar-lo amb la gràcia que ho fa ell, però us en donaré una idea: “ Estava remenant imants, condensadors i amplis com faig jo sempre – tu ja saps – i em va sortir un aparatet curiós: passava la mà per un forat central i la mà desapareixia. Per tornar-la a fer aparèixer, posava la maquineta del revés i l’hi tornava a passar. Arronsant el cos com només es pot fer en els somnis, vaig passar-lo de l’altre banda i em vaig fer invisible. El primer que se m’acudí fou de visitar tots els llits de les dones soles de la contrada. Com et pots imaginar, primer s’espantaven molt, però jo els hi deia coses dolces a cau d’orella i s’anaven calmant i relaxant fins a fruir de la nit com mai. Com també et pots pensar, corregué la brama entre les comares de la comarca i totes esperaven la visita de l’home invisible”.

Maco eh? Picant. I és que la gana desferma la imaginació. El Manolo no troba dona, i és una llàstima, però és lògic: hauria de ser una dona excepcional, com ho és ell. Poder Abraxas li enviarà la filla d’alguna noble nissaga maia, quetxua o misquita, o Tor i Odí forjaran al Walhala una Walquíria capaç de domesticar la seva llibertat abrandada. Dubto que sigui cap catalaneta de casa bona. No sabrien apreciar la seva saviesa. El Manolo, la llibertat la va aprendre als orfanats i reformatoris, a cops de manguera de butà, després de dutxes gelades en mig de l’hivern, perquè es pixava al llit.

el ieti mana la ieta

2007-10-10T20:35:00.000+02:00

EL IETI MANA LA IETA

L’altre dia voltava pel cim del Cadí i em vaig trobar el Ieti. Em va dir que digues a la Ieta que deixes de matar i bombardejar, que no falta gaire perquè la cosa vingui rodada. El Ieti manté el culte de la deessa mare, Hal Saflieni, venerada per tota la civilització megalítica, pan-i-supra-europea, amb centre a Malta. L’emissari víking l’ha informat que Groenlàndia verdeja tremendament, que els normands se’n tornen a casa. No és temps d’escarafalls, ni de focs d’artificis, ni de sacrificis a Moloch Baal. Què defensa la Ieta sinó la llibertat mil·lenària de la muntanya? Els senadors romans s’exclamaven igual que en Zaplana o en Acebes, que les fùries se’ls enduguin. De res va servir, sinó per estendrel’s, que Pompeu fundés Pamplona, per dur els muntanyencs a la plana; de res tampoc els exterminis del seu successor August. Què li han d’anar ha explicar a la Ieta. Els bascos grossos de veritat són els bancs que manen les Espanyes. Per la banda mediterrània, la muntanya fou molt més colonitzada, més amable, però al segle passat al Pallars encara es parlava la llengua mil·lenària germana del basc, encara hi han per l’Alt Urgell i la Cerdanya aquells gens de gent enorme, forta, llesta i valenta, megalítica, barrejats amb ibers, celtes, romans, visigots, francs i àrabs. Aquesta estirp que ha donat valents almogàvers, competents enginyers i eficacíssimes gestores, científiques i artistes, les “bruixes” pirenaiques són les més fortes d’Europa segons la llegenda, gent que tant aviat conquereix Neopàtria com se’n va a escorcellar la vinya a Conflent, a segar a la Terra Ferma, a fer carbó a la Marina o a vendre trementina pel país. No mateu, no terroritzeu, prepareu-vos per una autèntica i forçosa autonomia, de les d’abans, dels temps foscos, per sobreviure entre ossos i llops, ans l’imperi te els dies comptats. Em suposo que quan en Xirinacs, Déu l’hage, es referia al seu recolzament, ho feia en aquest sentit ètnic i pacifista. Sisplau, deixeu de fer l’animal. Tenim coses més serioses a fer, o voleu veure els vostres fills famolencs i barbaritzats a les cavernes?

Mireu, mireu per on, l’assenyat i un xic botifler Obi Wuan Kenobi es permet en la seva senilitat suggerències d’acció tributària bastant engrescadores i un tant revolucionàries, i els eterns enemics s’ajunten, com un servidor suplicava ja fa vint anys, perquè m’ho havia dit el Ieti, quan el vaig conèixer, al bosc. Ja només falta treure la sella del burro i posar-hi el bast, per treballar frec a frec amb el poble i la terra. Mundial.

malta, un país en marxa

2007-10-10T20:32:00.000+02:00

MALTA, UN PAIS EN MARXA

Avui plou sobre Malta. Feia sis mesos que no hi plovia. No veuré, com els altres dies els centenars de caminadors i caminadores que envaeixen a quarts de set del matí el passeig marítim de Sliema. És un poble en marxa. Els de dretes celebren la independència del 22 de setembre del 1974, els d'esquerres celebren el dia que van marxar les tropes britàniques el 79, però tots celebren la recent conquerida llibertat. Ara, si un fumador del Partidu Laboristu es queda sense tabac enmig de la nit, i només hi ha obert el bareto dels Partidu Nacionalistu, es quedarà sense fumar. Plou a bots i a barrals sobre Malta, uns minuts. Els camps ressecs de la veïna Gozo s'ompliran de verd, i es netejen els carrers de la molt urbanitzada illa major. A internet, quan teclejes Malta al buscador, surt en segona plaça una referència d'un espanyolet curt de gambals que resa: "No os dejeís enganar, Malta no vale la pena". Deixeu-me'l contradir efusivament, encara que l’agost no deu ser fàcil, amb quaranta i pico llarg i la massificació. L'illa dels Cavallers de l'Ordre de San Juan és meravellosa, i la seva gent també. Gent que s'ajunten al vespre amb família i amics per fer petar la xerrada, perquè a les set ja és fosc. Gent alhora cosmopolita i provinciana, gent que camina, que s'espavila, que aixequen un país petit sense recursos naturals, sense aigua, ni contraband ni blanqueig de diners, no com d'altres que morfonen en el marasme de crisis interminables. Explicava una guia, Rita la gallega, instal.lada a Gozo, que han aconseguit un tracte amb Smart City de Dubai, amb el qual construiran una ciutat tecnològica que serà el nus de telecomunicacions per Europa... Gent espavilada. Fa set mil anys, pel cap baix, que s'espavilen. Aquí disposen dels temples en paret seca més antics del món. Quan els egipcis eren a les beceroles, ells movien rocs de fins a disset tones, per bastir uns temples que fan fremir, per adorar Hal Saflieni, la deessa de la fertilitat, rotunda ella, un pel elefantiàsica i el falus que l'acompanya. És la Meca del paredador, del marger i de l'amant de la natura primigènia. Entre corrues de turistes, cercles d'iniciats veneren els deus antics. Després vingueren fenicis, grecs, romans, bizantins (segles VI a IX), moros (del IX al XI ), normands i germànics ( del XI al XIII), catalano-aragonesos, amos durant 200 anys, del XIII al XVI, fins que Carles V ho dona als Cavallers de Malta. S'hi estan fins al 1798, construint imponents ciutadelles - Senglia, Conspicua i Vittoriosa - que defensen la Valetta, la capital. Francesos: Napoleó s'hi estigué dos anys. Al 1800 els anglesos, fins al 1974. Són molt catòlics: la Verge, que n'hi diuen Sultana, els protegí de pirates, Sant Jordi dels moros, Sant Llorenc dels turcs... Han resistit l'Islam i l'Anglicanisme. Tenen capítols curiosos en el matrimoni, que és indivisible: si el marit no porta la dona a festa major - que és d'origen catalana - la mestressa pot demanar la separació. Si un dia em perdo i em voleu buscar, mireu per Malta o per Gozo, perquè els seus blaus i la seva penya m'han robat els ulls i una part de les entranyes.

família i estat de gràcia

2007-10-10T20:31:00.000+02:00

FAMÍLIA I ESTAT DE GRÀCIA

L’estat de gràcia s’ha d’aprofitar, com el Messi. Em sento molt honrat de sortir tant sovint en aquest mitjà (el periòdic d’Andorra). O és que no hi ha ningú més per omplir l’espai o és que agrado a algú. Sigui com sigui, m’omple de satisfacció, d’una banda alimenta la meva supèrbia i de l’altre em surt la gratitud per tots els porus. Tinc una concepció de la personalitat una mica sui géneris. Crec, com Ulisses, que no sóc ningú sinó el fruit de tots els amors i els odis que m’han rodejat, com un musclo, un filtre que filtra aigua i més aigua i en va retenen partícules. O sigui que sóc el vostre resultat, el resultat de totes les influències que pugui haver rebut, i aquest resultat us dona les gràcies, perquè la veritat és que m’ho passo pipa. M’ha costat mig segle adonar-me paulatinament de la grandiositat de l’existència, però ha valgut la pena. Ara ve quan me la foto, suposo, perquè Murphy existeix. Mentrestant, navego en un núvol, com el Son Goku. Hi ha qui em diu que parlo massa de la família i és que heu d’entendre que, com a escriptor, acabo de sortir de l’ou. Literàriament sóc molt jovenet, haig de passar les meves fases anals i bucals. També, com els japonesos, sóc una mica sintoista, hi crec en la família. Tinc tots els avantpassats sota la pell, un munt de gent. Tinc uns àtoms com els vostres, que han estat en uns quatrecents cossos vius de mitjana, abans d’ocupar un lloc en els nostres . A més, la família que m’ha tocat és interessantíssima, amb perdó, i crec que és quasi una obligació comunicar-ne els resultats. Una família propera que comença amb els meus padrins, s’estén a molt germans dels meus pares, molts cosins, continua amb uns pares i germans de lo milloret i segueix amb la meva concepció de la família oberta, amb una experiència que comença a dilatar-se, per acabar, de moment amb dos nois que es fan homes i una nova Alegria. Molt important, perquè jo seré un tarambana, un apèndix de l’arbre, la fulla d’un trèmol, però la sang que porto porta molta trempera. I vet aquí que tinc moltes coses a dir de tot plegat, i l’ordre natural, suposo, em fa parlar de les beceroles, de les meves, del meu niu, de la meva gent. Es veu que un meu avantpassat per la banda francesa va ser un duríssim governador d’Osca en temps de la Il·lustració, després de Girona, per acabar en un retir daurat a Tarragona... Quina vergonya catalana, quin honor francès: l’home va tenir una filla que fou apadrinada per Carles III. Va morir jove, pobre nena.

putiferi

2007-10-10T20:21:00.000+02:00

PUTIFERI

La meva tieta, en el nostre recent viatge a Malta, trobava cada dia motius de comparació que l’indiuien a afirmar: “Veus Jordi com necessitem la indepedència?” La seva panòplia de virtuts i savieses potser queda entelada per un xic de chauvinisme, molt ben fonamentat d’altre banda. Jo prefereixo la federació, però com que aquest sistema necessita una autèntica autodeterminació, votaria si a la independència. “Si a la independència federada del Baridà” li deia a la meva parenta. Em mirava, un moment descolocada, i responia: “Jo també vull la d’Altafulla”. Clar que si. Les persones lliures necessiten països lliures per florir, encara que florits a la presó tampoc perden la llibertat. O sigui, que jo no entenc perquè s’exclamen els castellans d’esquerres davant el referèndum que proposa Ibarretxe. El que trobo es que hauria de ser nacional de les Espanyes, en base a una federació. Hi podrien haver sorpreses. Potser alguns gallecs també pensen així, i algun balear o canari, potser algun romàntic vol refer l’esplendor del regne d’Almeria, o del Califat, o del regne de Granada, o el de Navarra, tant hugonot ell, tant post albigès. Potser els vells aragonesos enyoren llur vella llibertat, aquella de Pelayo, però també la de Durruti. Potser inclòs encara existeixen Comuneros sense contagiar de la ràbia, o que se n’han guarit.

I posats a votar, si fos rus, votaria el Kasparov. Un coco, si senyor. Quinze anys campió mundial d’escacs és una garantia, si és que n’hi cap, per un cap de govern d’un país tant immens. Els meus respectes, m’inclino davant la valentia, la força i l’audàcia d’aquest guerrer.

A l’Urgellet, per exemple, si hi hagués independència, podríeu agafar aquest desgraciat que es dedica a arrossegar gossos amb el jeep fins que n’ha fet carn picada; el podríeu prendre, i tancar-lo una temporada al manicomi. Dit i fet. Una justícia ràpida, àgil, eficaç, consuetudinària, de proximitat, no de Castella. La policia municipal, els mossos, els guàrdies civils ja els tenim pròxims, omnipresents diria jo. Són molt eficaços posant multes, es coordinen molt be. T’aturen els duaners, i si resulta que no ets ni terrorista ni contrabandista, com que tens els papers en regla i fas cara de bon noi, criden els mossos perquè has trepitjat mig pam de continua. Desfermen llur imaginació en l’informe cos a cos, creant fàbules inexistents, i els mossos t’empuren per haver posat en perill la vida de les persones. “La policia està al servei del ciutadà/ la ciuponia està al servei del potidà”, com diu Quico Pí de la Serra. “Oh tempora, oh mores”, com deia l’altre.

muermo

2007-09-14T19:10:00.000+02:00

MUERMO (escrit per el difunt CBP el 28.3.07)

De la meva intensa producció periodístico- literària, sense afany de lucre per nassos, aquesta és, sens dubte, la que em fa més il·lusió, per motius diversos. El més genèric és que, si passa alguna cosa, a nivell social a la Seu, passa pel Plana. Disposem d'un estrany catalitzador alquímic. Tant en l'animal com en el mental, tot orbita al voltant del bareto de marras: marujas, funcionaris, mossos i contrabandistes, hipis, punkis i concos, etc. Això no vol dir que sigui glòria, però ajuda a sortir de l'infern. No m'hi veureu gaire. De fa uns mesos, no tinc gaires ganes d'anar-hi, físicament. La muntanya em tira, cada dia més. Escric amb el sol de l'alba. El món no s'acaba al Plana, encara que sigui un dels escassos oasis socials. El jove dirà: és veritat, també i ha el sud. Tots els xiringuitos tenen la seva clientela. Hi han molts clients del Plana amb qui sintonitzo, en múltiples freqüències, a l'Aparador, a la Cultura B del Pirineu, amb la vella guàrdia, amb un no se què que et fa tirar endavant i "fer coses", o simplement, passar el temps, amb els altres.Estic astorat de veure la poca marxa que hi ha a la Seu. Surts un divendres o un dissabte, i és un muermo. Sempre es veuen les mateixes cares dels incondicionals. Els inquiets, la majoria joves, només pensen en fotre's fins al cul de tot, amb lo qual s'aconsegueix més una escena de zombis de Miquel Jackson que festa i "calor humano". Què fan els altres? Uns, acollonits o fastiguejats es queden a casa. D'altres, molts, la "beautiful people" marxen de marxa fora. Quedem més tranquils, amb la tranquil·litat dels cementiris. També hi han els papes que reprimeixen els joves, per fer-ne ciutadans de pro(?), i es reprimeixen ells mateixos per el que diran i la por i la mandra. Total, que l'estat de la Seu "by nigth" és bastant lamentable, i així no s'atrau el providencial turista de qualitat, ni es fa xarxa social, ni es fidelitza la població local, ni s'emmascaren els cogombres, llevat dels clubs de tràfic de blanques, negres i grogues.

misèria informativa

2007-09-14T19:07:00.000+02:00

MISÈRIA INFORMATIVA

Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?

l'encarnació de l'àliga

2007-09-14T19:06:00.000+02:00

PREGÀRIA DE L’ÀLIGA

Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.

Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.

goigs

2007-09-14T19:03:00.000+02:00

GOIGS

He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.

dolor i esperança

2007-09-14T16:31:00.000+02:00

DOLOR I ESPERANÇA (25.8.07)

Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?

2007-06-27T19:09:00.000+02:00

L’ESTAT D’INDEFENSIÓ

Un s’ha de sentir dir cada cosa: “Molt jipi tu, però si fossis ric series un fill de puta”. També m’ho deia la meva primera dona, a Menorca, en els setanta, tirant-se a tot déu que li fes l’ullet: “Tu, en el fondo, eres un hijo de puta”. També ho deia mon pare, amb Bakunin estigui: Jo, en el fons, sóc un fill de puta. Un putiferi vaja, un món de putes. Mon pare era un tros de pa, tot amor, devoció i entrega (Love, Devotion and Surrender. Mahavisnu Orchestra), però em sembla que no tenia un pèl de ruc, malgrat que molta gent li poses la còfia d’ase, en una mena d’ostracisme paranoic. D’una forma o altre t’has de defensar dels fariseus, en aquestes circumstàncies. Corramos un estúpido velo, deia ell, i procurava oblidar les baixeses del món, per enlairar-se amb mil històries apassionants. L’insult te la qualitat de ferir, de fer mal. La gent l’utilitzem amb una facilitat esfereïdora. Hi han autèntics especialistes, com el que em va apuntillar suara. Amb una curta frase, et menysprea triplement, des del seu status que creu estratosfèric: jipi, ai uix, quin fàstic! Si fos ric, o sigui que sóc pobre, miserable per ell, i fill de barjaula, que prou pena tenim, pobres de nosaltres, perquè encara ens ho refreguin per la cara. Em considero fill de sarassa, per la societat que m’ha tocat viure, no pas per mo mare, que era una santa, amb Proudhon dialogui. La gran matorranga ens cria. Ui! Em faig por pensant lo dolent que sóc, i tremolo de lo pervers que puc arribar a ser. De vegades, sento l’olor de la sang o del musc a l’hipotàlam, i la selva em crida. Auuuuuu. Aquell element t’insulta sàviament, per boca d’altri. Hi te la mà trencada: Què et penses que diu l’alcalde de tu? Que ets un desgraciat! I un altre dia: Què et penses que diuen els veïns de tu? Que ets un penjat! I matxuca, i matxuca. No m’hi atansaria si no fos el meu veí, sobrevingut. I te raó. Sé que la gent diuen aquestes coses, i sé, que, en part, tenen raó. El que passa que jo m’ho creia massa, i la part es menjava el tot, i em sumia en profundes depressions d’origen exògen que sublimaven tota la misèria del món. És la virtut de l’insult. Atacar i si pot ser, derrotar. Heus aquí però que torno de les simes de Neptú. Heus me guarnit amb una pell de foca (I’m the walrus, Georges Harrisson) que em va regalar aquell bon déu, perquè em rellisquin aquestes coses, o, si més no, perquè no m’arribin a la sang. Jo no sé si aquell paio és jueu, dels xungos, amb les seves excavadores, els seus milions, el seu morro, els seus advocats i advocades , jutges i jutgesses; però jo semblo palestí, per la inhibició i fins i tot franca animadversió dels poders institucionals. Aquest palestí però, ha renegat de l’Islam per fer-se budista, perquè passa bastant de la intifada, no pas de la saviesa de l’Alcorà, ni de la riquesa del Talmud, des d’on el planyo. Fractal extrapolable a la situació comarcal, nacional i, àdhuc, global. Ja ho deia mon pare: Tindràs raó, però ningú no et farà cas.

2007-06-27T19:03:00.000+02:00

CRÍTICA

Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.

2007-06-27T19:00:00.002+02:00

PLANY DE MITJÀ

El Sr. Fornesa, ex-president de la Caixa, m’enviava una carta on m’explica lo bons que són, la molta obra social que fan, gràcies a clients com jo. Deixi’m dir-li d’entrada, Sr Fornesa, que jo, si tinc tractes amb la seva entitat, és ben be per obligació, i per por de pitjor. Després veig a la premsa el Sr. Fornesa, amb els reis d’Espanya, i tot de joves al darrera. És l’acte de concessió de beques de La Caixa. Per accedir-hi, ja sabeu que s’ha de ser excel·lent, el millor del cole. He gaudit sovint de les exposicions que patrocina La Caixa, per la cultura del país. Jo diria que l’obra de La Caixa, Sr Fornesa, va dirigida principalment a les classes superiors. Superiors en pela, en cultura, en educació, en intel·ligència. No necessita més ajut un “suficient pels pèls” que un “matrícula d’honor en totes les assignatures”? No necessita més cultura un jove drogoaddicte del cinturó metropolità que un ciutadà culte? Què li doneu per abeurar-se a la canalla, per televisió? Aquí es veu clar que no ens eduquen per la nostra realització, sinó per l’ús que poden fer de nosaltres. Be, una mica de tot, d’acord, dieu que també doneu microcrèdits pel desenvolupament, però la balança es decanta descaradament cap a una banda, la vostra. No vull ni saber quan cobra vostè, Sr Fornesa, i quins són els beneficis del seu capital mòbil, immòbil i borsari, personal i familiar. Es veu que és un traficant d’armes de primera magnitud vostè. Si, si. Ja es pot amagar darrera les accions, borsàries, culturals o caritatives. És un peix gros en el tràfic d’energia vostè, aquesta que empudega el planeta per 3000 generacions, i que l’escalfa, fins que sembli Mart. És un gran constructor vostè i les seves societats i les seves hipoteques. Després haurem de suar per arrencar tot el ciment que vostès estant posant. Permeti’m dir-li francament, sense ànim d’ofendre la persona, segurament apreciable en molts sentits, sinó el que representa: vostè i la seva patoleia, l’estant cagant, Sr Fornesa, esteu pixant fora de test. Em puc posar en la seva pell, vostè és tant humà com jo. Tampoc sóc sant, còmplice involuntari del crim planetari. Puc entendre les seves raons. Només li demano que capgiri les prioritats. Si no ho fa de grat, Gaia li ho farà fer de força. Com he sentit dir a en Jodorovski a la Dos, “no vull competir, vull compartir”. No se n’adona que el món ha canviat? No és qüestió de mentalitats o ideologies. Parlo de sentit comú i supervivència. Fent les coses be no hi han problemes. Tot flueix amb llibertat. Vostè, si volgués, podria fer més obra social que en Bill Gates, i després fondre’s en el tot, en la vida, que és Déu, perquè no caldria presidir la Caixa. La Caixa és podria presidir sola.

2007-06-27T19:00:00.001+02:00

ELS TEMPS JA HAN CANVIAT

Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.

2007-06-27T18:57:00.001+02:00

L’ORACIÓ DEL CAÏNITA

Mai trobaràs la pau. Seràs maleït, i els fills dels teus fills vagaran per la terra sense repòs. Tornaràs a lluitar i tornaràs a perdre, perquè estàs maleït, i els anyells s’apartaran de tu com d’un empestat. Gràcies, oh déu, per els teus mals desigs. No esperava menys de la teva infinita misericòrdia, però et faràs fotre, perquè la pau si que la trobo, gairebé quan em dona la gana. Perdre o guanyar m’és bastant indiferent, perquè el que m’agrada és la lluita. Canviar de barri tot sovint tampoc és mala feina, perquè si pots envejar les arrels del roure, pots també acompanyar l’àliga en el seu vol. Els anyells, te’ls regalo tots, perquè no m’agrada el gust de llana, i el gregarisme inconsistent que els caracteritza. A més, ben sol tampoc n’estic mai. Sempre trobes un o altre maleït o maleïda per aquests móns de déu i del diable, i ens acompanyem un tros, i ens en riem bastant de tu, de l’altre, i de la mare que us va parir, que eren pares més aviat, perquè cap dona criaria uns engendres com vosaltres. No és que t’odii. En el fons em caus be. Ets tant primari, tant ingenu, tant contradictori, tant fet a mida. Als teus pares si que els hi tinc una mica d'esquirria, però quina culpa en tenen els seus recontrabesnéts, representants teus sobre la terra (representants també de l’imperi romà, perpetuadors de la concepció imperial de l’existència)? Con el Imperio hacia Dios.- Com jo, ja em diràs que hi pinto en el fet de que el meu ancestre matés el seu germà, que era un pelma i un xivato, tot sigui dit? Els benestants allà s’estiguin, ja els hi ho regalo. Jo estic criat a l’antiga, amb la llei de l’esforç i el sacrifici. Els benaurats, beneeix-los tu, que hi tens la mà trencada. No són sants de la meva devoció els qui planen com fantasmes per damunt la cruesa del món; i els beatífics, en faig col·lecció d’estampetes. Només et demano una cosa, que t’agradarà, perquè et va la marxa. Mata’m, si et plau, abans no em faci vell. Lleva’m la vida abans no em pugui valdre, i m’obliguin a alimentar-me a l’asil, per via nasal, amb tres o quatre càncers i una col·lecció de virus i fongs a les costelles, i la ciència embotint-me al cos una panòplia de verins. Fes-ho, si et plau, perquè si no ho faré jo, i això si que seria un insult a la mare que els teus pares diuen que et va parir.

2007-06-27T18:55:00.001+02:00

DE SENÈFILS

Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.

2007-06-27T18:50:00.001+02:00

LA CONJURA DEL CARGOL

Gràcies a l’esforç conjunt i coordinat de les forces de l’ordre i les autoritats, que vetllen per nosaltres i que Déu empari i guardi per molts anys, s’ha pogut desbaratar un pla maquiavèlic, una acció perversa que només podia concebre la més degenerada púrria de la nostra societat, mancada dels més elementals valors de convivència, entestada en la destrucció de la nostra comunitat, amb fútils motivacions mil·lenaristes, esperpèntiques i àdhuc apocalíptiques. Els representants del diable sobre la terra, àvids de servir el seu amo, sembren sense escrúpols el caos i el desordre en la nostre vila. Els inestimables serveis d’intel·ligència, en un acte de coratge digne dels anals èpics de la reconquesta, han pogut aturar in extremis el salvatge i odiós atemptat contra la salut pública que anaven a perpetrar aquesta colla d’asilvestrats ferotges amb motiu de la nostrada fira de sant Armengol. S’han decomissat trenta quilos de cargols, amb els quals els maleïts pretenien, paraules textuals de la superioritat, “intoxicar la població”. No s’han trobat les metzines de destrucció massiva, perquè els dolents les han fet desaparèixer, subreptíciament i alevósica. Valga’m Déu! Verge dels Àngels! Sant Antoni gloriós! Quines altes fites d’ignomínia poden arribar a atènyer els qui se separen del dret camí que marca la nostra folgada i benestant majoria, els adàlids de la qual presenten batalla fera sense defallir a les hosts de l’estultícia. I no s’acontentaven els temibles íncubs als que ens enfrontem amb l’enverinament massiu, sinó que a més pretenien desviar els nostres infants jovencells amb pràctiques artístiques d’art rampant i bavós i en un deliri d’esquírria, en un paroxisme de maldat, investigacions posteriors han comprovat feafentment que l’escamot pretenia fer campanya, torbant la indústria publicitària que tant noblement escampa els seus fruits pels nostres carrers i bústies, per més glòria del sistema que ens protegeix de les fúries, amb el gest august del sembrador. S’ha sabut que, en els horribles aquelarres que celebren els infames, curulls de drogues i invocacions satàniques, sadolls de carn d’infant i de verge, de cargols a la vinagreta, cargols negres i cargols amb salsa, ordeixen la destrucció total, engendren horribles consignes, el record de les quals angoixa el pit amb frisances de terror. Jutgeu vosaltres mateixos l’esgarrifós tenor de les sentències d’aquests abduïts zoofílics: “Som lents, però segurs!” “Som bavosos, i orgullosos de ser-ho”. Companys, amics, és la guerra. O ells o nosaltres. Desperta ferro! (Recordant “L’assaig sobre la lucidesa” d’en Saramago) La Seu 20.10.06
PS Els candidats de convergència a l’ajuntament de Seu es diuen Batalla i Fierro. En coalició amb l’Esquerra de l’Ausàs, han pres el poder i el control.

2007-06-27T18:48:00.000+02:00

MERDA
Ara, el destí del món gira al voltant de quina televisió es queda els drets de transmissió del mundial de futbol. L’ecuneme veu el barça-madrid. La Borsa, que és com qui diu el Pentàgon, ca l’amo, puja i baixa pels motius més fútils, que són els que donen diners. El deu per cent de la població mundial acapara el 70 per cent dels recursos, coneixement inclòs. O sigui, que naveguem en un oceà global d’ignorància, cada cop més virtual. Sort que, com diu la dita, “cultura és el que queda quan s’ha oblidat tot”. També, per oblidar, s’ha d’haver retingut, sinó se’n diu inòpia. I de quins coneixements parlem? D’aquests que s’estan destruint a dojo, cultures de l’ Amazonia, de Mali - moren més africans al Sàhara, durant el viatge, dels que entren a Europa - cultura pirinenca, cultura occitana? No. El coneixement de l’estadística es deu referir al que circula per les ones, a les aplicacions del motor d’explosió, que tant bons resultats està donant, al mundial de futbol, al gran germà i al món glamurós de la publicitat. Escolti miri, merda. Merda, m’entén? Merda! Tranquil, company, diria el savi - l’estadística també es refereix a la ciència, a l’art, a la història, a la part bona, a l’autèntic coneixement. Per això, com que tant poca gent ho coneix, les coses van com van. És veritat. El que sap viure no ho pot explicar. És molt complicat arribar a lo senzill. Sobretot si tant art, tanta història i tanta ciència segueixen servint els quatre senyorets de sempre, que no se n’assabenten, que viuen en el més cras dels errors, que perpetuen la misèria del món, cofois en el seu confort. Merda senyors i senyores, pura merda fastigosa, que serà escombrada per la grip aviar, l’aigua o la seva manca, i els bàrbars, que se’ns menjaran amb samfaina. Uf, quin descans! Mentrestant, la joventut, ben preparada, es queixa de guanyar mil euros. Doncs mira, mil euros és el que tocaria a tothom si es repartissin equitativament els recursos que hi ha. No és cap desastre. És la solució. Per què unes senyores que s’escarrassen a treure la merda dels vostres fills han de guanyar 280 euros? O com deia un pare andorrà compungit, que segurament veu maldar el seu fill a l’obra, per quatre rals, mentre els constructors s’exhibeixen pornogràficament. Tant dignes són els currantes com l’enginyer novell, la jutge, o el bon vivant que han pencat molt, sí, o no, però també han xalat de mala manera. El que cal és tallar l’aixeta als que guanyen obscenament més, i, fins i tot, si convé, tallar algun coll metafòric. Tot país civilitzat ha de fer les seves revolucions. Això és el que devia voler dir el pobre Xirinacs.

2007-06-27T18:37:00.000+02:00

JUVENALS
Comprovo amb inquietud com s’enferotgeix la canalla. La meva no, es clar. No perquè sigui la millor sinó perquè ja són grans. Parlo de la franja 8 -18, més o menys. Parlo per exemple d’una d’aquestes neo-punketes estereotipades que sentia ahir expressar-se en pures i simples onomatopeies, les potes d’elefant molles fins als genolls, el melic i la ronyonada - amb una bona part de l’epidermis adjacent - a la intempèrie, nevant, amb mig metre de neu, i ella fent la boja, la cabellera negra piguellada de blanc, i uns ulls de cega que deixaven els de la Janis Joplin com de novícia. Dubto que arribes als dotze. Parlo de la filla d’una amiga, que no ha passat per casa des que va començar a nevar, i te setze anys, i apareix finalment, a la matinada del tercer dia, i es tanquen a l’habitació amb el novio, després de veure una peli llogada, en sessió recontragolfa. Diu, la nena, que és estudiant. I un be negre. El mirall del bany de la meva amiga m’ha confessat que està estressadíssim de suportar la seva imatge. Deu ser això que tant estudia, perquè els llibres jeuen en una castedat quasi virginal. Parlo de mosses de l’institut, que em demanen paper un dia, perquè saben que fumo tabac de liar. Jo els hi dic que em poden acusar de perversió de menors, encara que siguem al carrer, i em responen gallardament: “Vigila que no et pervertim nosaltres a tu”. Una, un dia em va respondre al meu “Bon dia”: “Xarrupem el cony”, davant de l’Insti, a mig matí. Efectivament, tots hem sigut joves, però la meva fou molt més innocent. Els privilegis dels que avui gaudeix el jovent, crec que en excés, nosaltres ens els vam currar, amb els grisos i el políticament correcte. Nosaltres, com que no volíem viure com ells, marxàvem de casa, i ens buscàvem la vida, més malament que be. Ells viuen la seva a casa teva. Jo, en aquest joc, no hi jugo. Que vagin a l’hotel California. Ja vaig fer fora de casa el meu gran per motius similars, en el seu temps. Jo vaig marxar de casa després de dos anys d’àrdues disputes dialèctiques, no baralles, ni crits, ni insults, ni desprecis. Raonaments, paraules, potser apassionades, potser errònies, però no onomatopeies. Molt amor. Jo, la llibertat, em sembla que me l’he guanyada. També udolo com un llop, grunyeixo com un porc, ronco o bufo com un gat, ric com una hiena i ploro com un cocodril, i si m’enprenyen gaire, trauré foc pels queixals, com un drac.

2007-06-27T15:32:00.000+02:00

VEIG-VAGINES

Si, si, vagines, vulves, ametlles més o menys místiques. És el títol de l’exposició de Laia Bedós Bonaterra a l’Aparador de la Seu d’aquest mes. El procés d’alliberament de la dona segueix el seu curs i jo me n’alegro profundament. Tants homes hi ha que fan les coses per collons, ja és hora que les dones presentin armes també. Sobretot que les seves armes són més subtils, més necessàries avui en dia, que les vergues exhibides sense pudor, com la torre Agbar , o els míssils d’en Bush i el director del FMI, Wolfovitch o algú així. Jo també vull que em regalin flors, i m’acarono la meva pell, molt fina ultimament, esperant que vingui la princesa encantadora que em gaudirà. Digueu-me maricona si voleu, digueu-me boig, pervers o passat de voltes, jo sé molt be el que vull, per mi i per els altres: amor i felicitat, una nova sensualitat que ens alleugereixi les tensions d’aquests temps incerts. Vindrà, veureu com vindrà, de fet està venint. Treballar a l’Institut per exemple, ara a la primavera, és un goig de primer ordre. Les noies es despullen, ansioses de demostrar la seva bellesa. Competeixen les canals de pit amb les de cul, les harmòniques corbes del baix ventre amb els clotets de la ronyonada, tot plegat un festival pels ulls. Un dels grans actius de la Seu i Andorra són les seves altes densitats de bellesa per metre quadrat. Hauria de ser gairebé una obligació per el gènere humà el compartir la bellesa que cadascú posseeix, la física, la mental, l’emocional, totes les belleses. El procés però és lluny de ser finit. Hi han encara defenses paranoiques, excessos de tota mena. Hi ha encara la rèmora de considerar el desig com un pecat, una cosa lletja, bruta i dolenta si no es practica en els límits del matrimoni o la parella, i encara. Admirar, desitjar, acaronar no volen dir només follar a la brava, ni fer banyes a ningú, no són cap violència ni cap violació si són practicades amb amor recíproc. A veure, dones, quantes de vosaltres sabeu prémer la vagina, per augmentar el vostre plaer i el de la vostra parella? La majoria no sabeu ni perquè serveixen els vostres muscles, el vostre cos. És clar, no us han educat per el plaer i la llibertat, sinó per la prevenció i la resignació, per la por. Doncs no és això, companyes, no és això. Tot un món de sensualitat ens espera, amb respecte, amb parelles i famílies insubstituïbles, amb el gaudir de la humanitat sencera. Na Laia ens parla de tot això amb colors, amb formes i imaginació, amb llibertat, amb vagines evidents, ben obertes i no obstant, també, pudoroses, poètiques. No us perdeu l’univers de la Laia. Deia mon pare: “Més val tenir la sida que tenir-la pansida...”